Canción del esposo soldado, de Miguel Hernández, cantat per Adolfo Celdrán
Aquesta ha estat una cançó fonamental en la meua història i en la meua conciència ideològica, parla d'amor desgarrat, apassionat, profund i sublim. Esposa de mi piel, gran trago de mi vida... ya me parece que eres un cristal delicado, temo que te me rompas al más leve tropiezo... te quiero, cercado por las balas...
Parla també però, de lluita i d'esperança... y defiendo tu vientre de pobre que me espera...nacerá nuestro hijo con el puño cerrado embuelto en un clamor de victoria y guitarras y dejaré a tu puerta mi vida de soldado, sin colmillos ni garras. He poblado tu vientre de amor y sementera he prolongado el eco de sangre a que respondo y espero sobre el surco como el arado espera, he llegado hasta el fonfo...
Les parules del poeta són l'arma que més mal fa als malparits que encara defenen la "bondad" de la dictadura genocida i criminal, no sols de Franco, sinó de tots els franquistes que visqueren i que ara la justifiquen.
Pense en les famílies que ara a Líbia o Síria, pateixen als "salvadors" de casa i de fora... i tinc ràbia. Que pena ja no em queda!
Van passant els anys, vas mirant el món, les persones i... és tot roin?
Això cansa.
Sembla que la visió pessimista s'imposa com si fos una tàctica de desmobilització.
He, ...haurem de fer tothom un esforç per no caure en mans de la desesperança. Primer pas de l'autocontrol, eixa gran dictadura que exercim i que ens fa presoners d'una hipotètica llibertat individual.
"Miguel Hernández Gilabert", ens va ensenyar a ser optimistes... tot i saber com va acabar ell mateix. (Massa paral·lelismes amb el cristianisme, no?)
