Impotència: un simptoma de falta de democràcia.

Assistim atònits a les actuacions arbitràries i malintencionades que el govern de la Generalitat Valenciana està duent a terme contra una part de la societat civil i l'estructura organitzada que es va crear, ara fa quaranta anys: Acció Cultural del País Valencià.
Una organització que des de bases democràtiques, lluitant a les darreries d'una dictadura, que tot s'ha de dir: ni utilitzava eufemismes, ni enganyava ningú en qüestions lingüístiques, tot i vendre's com el garant del projecte d'una, gran i no massa lliure Espanya. Culpable eixa dictadura, sense dubte, de que a hores d'ara a una gran part dels espanyols els provoque, com a poc tirícia i en casos ja més greus, una veritable al·lèrgia, escoltar quan es parla des de l'òptica deixa Espanya: feixista, excloent, paranoica . . . "dolenta en el mal sentit de la paraula, dolorosa en els seus resultats i dolosa en les seues formes".
Els fills de puta que a hores d'ara s'han fet amb el control d'un camí que es prometia democràtic i que s'ha demostrat perversament controlat pels interessos de qui mana "poderoso caballero es don dinero", i de qui mama, és a dir, els de sempre.

La casualitat ha volgut fer coincidir el trenta aniversari del colp d'estat amb el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. Però el que no és casual, sinó "causa de" és el fet de que l'actuació antidemocràtica i facinerosa del molt rebutjable i grandiós fill de sa mare i son pare, té a veure amb el triomf d'aquell colp.
Sí, sí, amb el triomf. Perquè va guanyar la por i es va perdre la confiança, perquè va guanyar el projecte de fer una segona part d'aquella Espanya i es van tallar les ales a cap alternativa. Perquè el sistema havia de tindre una metamorfosi, i si, els capolls d'ara són els fills d'aquella bèstia.
Tots els que van gosar tirar-se de cap a terra i plegar-se a les ordres dels que cridaven "todo el mundo al suelo", tots continuen mirant a terra, sotmesos i amb menys dignitat que a les hores, i tot per un fet molt simple: no van saber alçar-se. . . ningú ha pogut alçar cap i mirar-nos als ulls.


Ara, les preguntes que ens hem de fer són simples: Tornarem a ajupir el cap? Continuarem molls i tous: sense dignitat? Qui esperem que vinga a salvar-nos?


Si no trobem resposta o simplement, no ens importa, tot queda clar: ni som, ni serem.


Postdata.
Quina enveja tinc del nord d'Àfrica. . . no han dit sempre que Àfrica comença als Pirineus?

Tal volta no mirem cap on toca!