Hi ha de gent que quan busca renovar-se, prova de perdre's. Jo soc un d'ells, ho reconec, i pot ser per això i pel fet de la comoditat d'haver trobat l'indret perfecte per fer-ho, hem anat per enèsima vegada a la serra del calar del Rio Mundo. Cotillas el lloc, Mª José, Manolo, Sara. . . el gos, l'ase, la cabra, tot un tresor per separat i un paradís tot plegat.Aquest viatge, a banda del mal de queixal de la petita, tot ha estat altra vegada genial. Hem tingut la sort de trobar-nos a més, amb un grup de gent prou maca amb els que hem connectat prou bé. Coses que passen quan els xiquets s'ajunten amb altres i no donen massa la conya (que vaig a fer són meus, però de vegades els hi desconnectava com s'hi fa amb les joguines). Aquesta vegada, hem pogut gaudir de grans passejades per la serra i fins i tot del regust amarg de perdre'ns durant una bona estona. Amb gent com el Luis Miguel dona gust.
Bo, tot un luxe a dues hores i mitja de casa.
