Un arma carregada de futur. I si no, no! (3 de3)

La situació actual tant a nivell mundial com òbviament a nivell dels PPCC és la d'un discurs ultraliberal que està creixent i que al mateix temps està manifestant-se en la seua vertadera dimensió, de cruel ferramenta ideològica d'un capitalisme que aposta pel descrèdit de la política, per la implantació progressiva de privatitzacions a tots els nivells dels serveis socials.

Un capitalisme que funciona tan bé que fins i tot és capaç de provocar un discurs i uns argumentaris on es manifesta la necessitat de “reinventar-lo”, fent creure que la crisi és una més i que tots hem de posar muscle amb muscle per sortir-se'n. A més a més, amb una perversitat absoluta, el sistema ens fa creure que tots som culpables del que està passant. Quan, s'ha de dir alt i clar: l'únic culpable és qui ha fomentat l'individualisme, l'egoisme posant-los com a motor i el socialisme i la solidaritat con a fre. Les mentides que triomfen, són les de sempre, i nosaltres amb un discurs socialdemòcrata “típic” podem haver col·laborat a fomentar-ho. 

És l'hora de dir clar i ras: són un partit que amb la justa i legítima lluita per la independència dels PPCC, vol aconseguir un canvi de societat i amb un nou país, un nou sistema.

Quin és el sistema que volem?

 

El model que s'anomenava socialista i que es manifestava també com hereu del pensament d'esquerra, ha estat, tal i com molts autors han definit, un sistema d'Estat burocràtic.

Aquesta definició, lluny de ser un eufemisme que intente revalidar el que s'entenia per socialisme, el que vol i per al que serveix, és per posar les coses al seu lloc i afirmar que aquella barbaritat de sistema, que encara es perpetua en alguns llocs, no és ni exemple, ni referència on se'ns pugui encaixar.

Dir-nos d'esquerra és una forma de vincular-nos amb el pensament filosòfic que ha raonat sobre les necessitats de justícia social i que a la fi, ha estat el motor que ha permès contrarestar els abusos del capitalisme.

Que en nom del socialisme s'hagen fet abusos, ni li resta sentit al pensament que impulsa la justícia social, ni molt menys li dona raó al pensament neocons que per tota reu es vol manifestar com a filosofia de la “veritat” i d'un incongruent creixement sostenible.

Ens hem de manifestar hereus, tant de la lluita per la llibertat com de les rectificacions que ha calgut fer degut als acomodaments i metamorfosis que contínuament ha fet el capitalisme per tal d'acomodar el seu discurs.

Amb tot, crec que a hores d'ara s'ha de parlar de la justícia universal front a l'egoisme local, tindre la visió ampla d'un món amb el nou sentit que li dóna la globalització de l'economia i que ens agrade o no, és una realitat imparable. Però sí re-orientable, ja que les comunicacions, tant físiques com mediàtiques

són una font de nous camins i també de nous problemes. “Nous vells problemes” com ara, la trobada i de vegades també, xoc de cultures; una realitat que ens afecta directament pel fet de ser un país dividit i a l'hora, una cultura menyspreada. . . una més, pot ser si, però aquesta vegada és la nostra.

Dit això, ens haurem de definir sent al camí dels que volen un món rodó, on totes i tots ens trobem, però amb el respecte, la dignitat i la justícia com espelmes modernitzades del triangle “llibertat, igualtat i fraternitat”. Font d'on beu per cert, la simbologia d'Esquerra Republicana.

Entec que la societat te l'obligació d'organitzar-se per a oferir-se serveis a si mateixa. Deixant a les mans de la iniciativa privada la possibilitat d'oferir avenços que revertisquen a la societat amb millores i veient-se recompensats per això, però no amb la creació de desigualtats que vinguen a agreujar la situació a la que ens ha dut l'actual sistema capitalista.

El capitalisme no s'ha de reinventar, s'ha de canviar, ja que mai estarem d'acord en triar un defecte (per molt, “intrínsecament humana” que siga l'avarícia) com a motor. 

Posats a triar el model que volem: perquè no partim de les virtuts?