Póster per al "1er salón del agua - Junio de 2012 Centro de Negocios FREMM"

Un arma carregada de futur. I si no, no! (3 de3)

La situació actual tant a nivell mundial com òbviament a nivell dels PPCC és la d'un discurs ultraliberal que està creixent i que al mateix temps està manifestant-se en la seua vertadera dimensió, de cruel ferramenta ideològica d'un capitalisme que aposta pel descrèdit de la política, per la implantació progressiva de privatitzacions a tots els nivells dels serveis socials.

Un capitalisme que funciona tan bé que fins i tot és capaç de provocar un discurs i uns argumentaris on es manifesta la necessitat de “reinventar-lo”, fent creure que la crisi és una més i que tots hem de posar muscle amb muscle per sortir-se'n. A més a més, amb una perversitat absoluta, el sistema ens fa creure que tots som culpables del que està passant. Quan, s'ha de dir alt i clar: l'únic culpable és qui ha fomentat l'individualisme, l'egoisme posant-los com a motor i el socialisme i la solidaritat con a fre. Les mentides que triomfen, són les de sempre, i nosaltres amb un discurs socialdemòcrata “típic” podem haver col·laborat a fomentar-ho. 

És l'hora de dir clar i ras: són un partit que amb la justa i legítima lluita per la independència dels PPCC, vol aconseguir un canvi de societat i amb un nou país, un nou sistema.

Quin és el sistema que volem?

 

El model que s'anomenava socialista i que es manifestava també com hereu del pensament d'esquerra, ha estat, tal i com molts autors han definit, un sistema d'Estat burocràtic.

Aquesta definició, lluny de ser un eufemisme que intente revalidar el que s'entenia per socialisme, el que vol i per al que serveix, és per posar les coses al seu lloc i afirmar que aquella barbaritat de sistema, que encara es perpetua en alguns llocs, no és ni exemple, ni referència on se'ns pugui encaixar.

Dir-nos d'esquerra és una forma de vincular-nos amb el pensament filosòfic que ha raonat sobre les necessitats de justícia social i que a la fi, ha estat el motor que ha permès contrarestar els abusos del capitalisme.

Que en nom del socialisme s'hagen fet abusos, ni li resta sentit al pensament que impulsa la justícia social, ni molt menys li dona raó al pensament neocons que per tota reu es vol manifestar com a filosofia de la “veritat” i d'un incongruent creixement sostenible.

Ens hem de manifestar hereus, tant de la lluita per la llibertat com de les rectificacions que ha calgut fer degut als acomodaments i metamorfosis que contínuament ha fet el capitalisme per tal d'acomodar el seu discurs.

Amb tot, crec que a hores d'ara s'ha de parlar de la justícia universal front a l'egoisme local, tindre la visió ampla d'un món amb el nou sentit que li dóna la globalització de l'economia i que ens agrade o no, és una realitat imparable. Però sí re-orientable, ja que les comunicacions, tant físiques com mediàtiques

són una font de nous camins i també de nous problemes. “Nous vells problemes” com ara, la trobada i de vegades també, xoc de cultures; una realitat que ens afecta directament pel fet de ser un país dividit i a l'hora, una cultura menyspreada. . . una més, pot ser si, però aquesta vegada és la nostra.

Dit això, ens haurem de definir sent al camí dels que volen un món rodó, on totes i tots ens trobem, però amb el respecte, la dignitat i la justícia com espelmes modernitzades del triangle “llibertat, igualtat i fraternitat”. Font d'on beu per cert, la simbologia d'Esquerra Republicana.

Entec que la societat te l'obligació d'organitzar-se per a oferir-se serveis a si mateixa. Deixant a les mans de la iniciativa privada la possibilitat d'oferir avenços que revertisquen a la societat amb millores i veient-se recompensats per això, però no amb la creació de desigualtats que vinguen a agreujar la situació a la que ens ha dut l'actual sistema capitalista.

El capitalisme no s'ha de reinventar, s'ha de canviar, ja que mai estarem d'acord en triar un defecte (per molt, “intrínsecament humana” que siga l'avarícia) com a motor. 

Posats a triar el model que volem: perquè no partim de les virtuts?

Sàhara: Quan la democràcia no interessa.

L'amic Noam Komsky en un dels seus últims articles (American Declive: Causes and Consequences) fa un apunt sobre la tendència, més d'una vegada assajada pels EEUU, de deixar en quarentena la democràcia en els països on intervé militarment (ens recorda que Clinton va atorgar als Estats Units de Nord Amèrica el "dret" a intervindre arreu del món per defendre els interesos econòmics i estratègics del país). Però sobretot la reflexió més encertada al meu parer és la d'observar que a les recents revoltes del nord d'Àfrica, EEUU es va adonar de que les enquestes a la població de la zona indicaven un creixement important de descontent amb la qual cosa un sistema democràtic "on l'opinió públicas influeix en la política" seria desastrós per a Washington "...recent polls of Arab opinion reveal very clearly that functioning democracy where public opinion influences policy would be disastrous for Washington."

Això, vull nugar-ho amb una conversa que ahir vàrem tindre entre amics on un d'ells es (i ens) qüestionava sobre quina hauria de ser l'actuació del poble saharià després de 30 penosos anys de lluita infructuosa, ja que una de les últimes propostes que prenen força, no per nova què no ho és, sinó per eliminació; és la d'acceptar el grau d'autonomia que el Rei de Marroc tinga a bé atorgar, i com a molt, si encara hi ha gent amb ganes, encetar una guerra de guerrilles interna per tal d'intentar augmentar el grau de llibertat.
Certament el problema és greu al Sàhara, com ja he indicat en altres escrits, gent sahariana neix fora del territori i gent "forània, si més no d'origen" neix als territoris ocupats. Passen els anys i el problema s'enquista per mil i una raó, però fonamentalment i així reprenc el principi argumental: per la postura d'EEUU ja que és qui té el poder mundial i per tant és el culpable... Komsky dixit.

Si els EEUU tenen por de que la gent "reaccione" contra els seus interesos fent un "mal ús" de la democràcia, i posen en pràctica sense vergonya la maquinària habitual dels governs autoritaris que veuen immadur al poble, i incapaç de prendre decisions correctes si abans no se'ls hi ha donat la informació "correcta", l'educació correcta i amb el govern adequat... aleshores, els EEUU tenen el greu problema de que una vegada acabada la guerra freda, ells són els únics responsables i paulatinament la gent d'arreu del món prendrà partit, amb ells o contra ells. I inexorablement cauran en el mateix error de l'URSS: no tindre en compte el factor humà!

En definitiva: quina seria l'actuació "més adequada" en el cas del Sàhara?

Doncs crec (com el meu amic Mario: "no sense contradiccions importants" ja que des del sofà de ma casa jo apostaria per una guerra) crec com deia, que tal volta s'hauria de negociar l'autonomia més ampla possible, sense renunciar a la independència, per a després buscar aliats i no enemics en els colons. Seria important no permetre noves onades d'ocupació i intentar accedir al poder local i autonòmic per tal d'encapçalar un moviment d'enfrontament polític, en primer lloc contra els països rics (incloent-hi Espanya (cliqueu ací) i França) i en segona intància contra la monarquia marroquina. Així també, la creació i participació a una lliga nord africana per la democràcia genuïna i autogestionada que li permeta parlar de tu a tu al mal nomenat "primer món".

El poble saharià és un poble culte, amb aspiracions i amb el dret d'autogestionar-se. Però la batalla no és contra Marroc ja que el govern del Mohamed VI és una marioneta, una més, de les que EEUU utilitza. Per això s'ha d'actuar urgentment per a no perdre força ni perspectiva. La gent està desarrelada als campaments de Tinduf i ha de tornar a ajuntar-se i com a conseqüència, ser més forts.

Una nova forma de combatre és necessària: des de dins!

Quins són els martells de Nietzsche

Si algun filòsof ha estat demonitzat i pujat als altars amb la mateixa vehemència, és sens dubte Nietszche. Aquest genial pensador va saber traçar el camí de l'acció d'una manera certament "peculiar" i per tant, prou adaptable. Tot i ser un proto-nacionalsocialista, tal i com el definí Heidegger, altre gran pensador que sabia de que parlava, d'una banda per ser nacionalsocialista i per altra com a estudiós de Nietszche.

Em vull centrar en la idea dels martells teòrics, concebuts com una eina de trencament o com millor diu un dels filòsofs més patètics: en F. Savater, "instrument de demolició de les idees vigents". (i he de fer saber el meu profund rebuig per una intel·ligència malbaratada com la d'aquest filòsof espanyol dedicat a fer barata d'idees populistes per altaveus mediàtics)

Com dic, i centrant-me en el que és important, les idees martell són una eina fonamental. En temps com ara, quan les idees són utilitzades per assolir ètiques(1) de dominació, cal pensar per una estona en quins són els conceptes que esdevenen revolucionaris.

L'independentisme, vist i entés des d'una perspectiva internacionalista, s'ha convertit en una d'aquestes idees martell. Crec que visualment, gràficament, es pot entendre fàcilment com una postura política com aquesta, rivalitza en capacitat catàrtica i fins i tot supera l'anarquisme ideològic en el pla pràctic.

La continuïtat de l'acció independentista hui en dia aconsegueix soscavar la base de l'estat protector, és un míssil a la línia de flotació que té la capacitat d'enfonsar, enderrocar, difuminar ... fer desaparèixer el sistema. Hi ha però un perill, i és el fet de que es confonga medi i objectiu, de forma que la gent que acabe decidint el dia que s'aconseguisca la independència, es conforme amb el fet de tenir un nou Estat i perga l'oportunitat de fer un Estat "nou".

Cal no perdre la referència d'esquerra. Tenir una visió internacionalista i no deixar-se seduir pel patriotisme ja que es tracta d'un concepte maquiavèl·licament manipulat pel poder i sotmés al seu servei; és a dir, la dreta. O el que és el mateix: el posicionament polític purament nacionalista.

Espere que tinguem clar quin és el camí i no sucumbim als càntics de sirena que prometen innumerables recompenses a les persones valedores de les pàtries i als màrtirs nacionals.

I altra cosa no menys important, és la de saber que no s'ha de defallir a l'hora de mantenir una reivindicació identitària ja que tot i ser un element manipulat pel nacionalisme, no deixa de ser una necessitat antropològica, entesa com "un element culturalment arrelat" i al mateix temps conformador de la cultura, és a dir, cultura i identitat són inseparables.

Precesament per això donen una aparença d'oportunisme les forces polítiques que acomoden el seu discurs als vents que bufen, i això és tan perfectament vàlid per al PSOE com per a Compromís a l'hora de definir llengua, denominació, simbologia i sobretot, "projecte cultural", però entés com cal, és a dir: antropològicament. Com no!

Però de projecte cultural ja en parlaré.

(1) L'Academia de la Lengua Española, li dona una acepció a la paraula ètica què, tot i no semblar-me la més adient, crec que és prou interessant ja que gairebé, i si no fos per la referència que fa a la persona, la fa sinònima de cultura: Conjunto de rasgos y modos de comportamiento que conforman el carácter o la identidad de una persona o una comunidad.

He de dir que m'agrada més la definició del diccionari de la llengua catalana i que apareix a la dotzena edició de l'Enciclopèdia Catalana ... busqueu i trobareu!

La llengua no és el problema, ho és el model d'Espanya

Que de valencians i valencianes "bàsicament" hi ha dos classes, no és un descobriment, però tampoc una d'obvietat. No si de cas, per a la societat espanyola i fins i tot la de la resta dels Països Catalans.

Parlant en termes de problemàtica lingüística, ens dividim les persones que vivim en aquesta terra valenciana en dos grups: d'una banda estem aquells que pensem que tenim un risc greu de desaparició de la llengua i la cultura pròpia, i d'altra banda, hi ha un grapat de gent que ni de bon tros diria mai que té cap problema amb la seua llengua ni que sent amenaçada la seua cultura.

Dels primers, (els qui percebem un problema) una gran majoria és valencià parlant, però s'ha de dir que no totes les persones que parlen i usen habitualment aquesta variant dialectal del català, són conscients de que existeix un perill per a la seua llengua. Ans al contrari, gairebé tothom està convençut de que el valencià és una llengua d'anar per casa i que sols serveix per a utilitzar-la en cercles reduïts, familiars, del poble, del barri o com a molt de l'associació de festes. Però mai per a utilitzar-la en discursos "seriosos" i molt menys per a escriure. Per això s'ha d'utilitzar el castellà, "que l'entén tothom" i "té més paraules" per a expressar-se... santa ignorància!!

En aquest país, vora el 47% parlem valencià, és a dir 2'4 milions del 5 milions que hi som (i no se quina és l'estadística que accepta la unitat de la llengua, però això també és part del problema i s'ha de tenir en compte). Un milió de valencians i valencianes diu que l'entén i (ojo al dato) al voltant de 1'6 milions asseguren no entendre'l, més o menys la mateixa quantitat que assegura el mateix al Principat.

Tenim, en termes de "conscienciació" que poc més d'un 7% de la població valenciana (aplicant el teorema del punt gros) vindria a ser el percentatge de gent que té una certa preocupació pel futur del valencià. I la resta, és a dir, el 93% podríem dir que li dona igual, que passen, que li la bufa si el català desapareix i no es parla més, ni ací ni en cap altre lloc. ¡I és aquesta la gran diferència entre el País Valencià i Catalunya!

I això que vol dir: Doncs simplement què, com que la gran majoria social del país ni fa ús del valencià ni el necessita per a res; no té cap problema i li sona massa estrany i "radical" qualsevol defensa de la llengua. I ja ni parlar si l'anomenem amb la definició científica i jurídicament acceptada per a definir l'idioma: "català". En eixe cas, entra en lloc tota L'Assimilació discursiva "blavera" que durant els darrers anys s'ha colat entre els missatges del PSOE i del PP i que dolorosament per a mi, recullen fins i tot alguns dirigents de Compromís què no tenen cap problema en proposar l'acceptació de la simbologia i la terminologia "secessionista".Caent en el mateix error que els socialistes tingueren quan van governar i fins i tot ara a l'oposició.

Aprofite per fer-li publicitat a Vicent Flor, ja que per entendre aquesta problemàtica, és imprescindible el seu llibre "Noves glòries a Espanya". Crec que fa un repàs prou centrador sobre allò que podríem dir "recents raons històriques" del que som hui per hui els valencians i les valencianes. Un anàlisi d'ampli espectre des d'una perspectiva soci-antropològica que vaig tenir el gust de llegir en format de tesi doctoral i que espere que Vicent en persona, vinga prompte a Crevillent a presentar en format de llibre.

Com es poden revertir les dades? Doncs sols hi ha una manera i és, que puguem aconseguir que al País Valencià passe com a Catalunya: que la llengua guanye prestigi, que s'use de forma generalitzada i que el sistema d'aprenentatge siga el de la immersió lingüística i no aquest de segregació que tot i acceptar que ha donat xifres de coneixement mai conegudes, no hem de cegar-nos per les dades "aparents" ja que la realitat és que mentre existisca gent que assegura no conèixer ni entendre la llengua del país; qui té el problema és el país, i no la gent.

No es tracta de generar problemes, sinó de solucionar-los. L'Espanya obscura és la que nega i negarà sempre qualsevol dissonància amb el discurs nacionalista, ranci-imperialista del qual la dreta ha fet bandera i amb el qual trauen tan bons resultats a bona part de l'Estat.

Torne a dir que aquests valencians i valencianes (nacionalista-espanyols i no) no tenen cap problema i són conscients de que el tindrien si no pogueren aculturitzar-nos ja que, no es tracta de que tingueren que estudiar valencià i això els faça mal de cap, no. Es tracta de que tenir altra llengua i altra cultura viva, a aquesta gent els posa malalts ja que el seu somni de reviure¿? el passat imperial es veuria esvaït.

No cal dir que són aquestes persones les que estan malbaratant la possibilitat d'enteniment dels pobles de l'Estat Espanyol i que amb les actituds tancades, sobretot anticatalanes i basques, estan fomentant l'independentisme a aquests territoris.

Però hi ha una conseqüència que jo veig com a més greu i té a veure de forma semblant al País Valencià i a Navarra: la batalla física, real i violenta es viu en aquests "laboratoris d'aculturació espanyolista" que s'utilitzen per a tirar llenya al foc de l'enfrontament València vs Catalunya i Nafarroa vs Euskadi.

És l'hora de deixar clar que Espanya té un problema, i és el de la intolerància. I als Països Catalans tenim altre i és el tenir clar quines coses són intolerables.

Evidenciem-los i solucionem-los!!

Introspicĕre

Hi ha una assignatura que no donen a cap facultat i és, la de "introspectiva antropològica".

Per que hauria d'estar al pla d'estudis? doncs per a poder dotar als futurs "científics social" d'una mena de protocol per a la humilitat. Eina essencial per a una reunió d'antropologia de més d'una universitat.

A les III Jornades d'Antropologia que es van celebrar a València aquest mes de novembre, vaig poder constatar les suspicàcies i distanciament que hi ha entre la Universitat de València i la Universitat Miguel Hernández d'Elx. Però sobretot el que es va evidenciar va ser que a l'àmbit del País Valencià, les distàncies són quelcom més que físiques. L'AVA (Associació Valenciana d'Antropologia) és un fidel reflex de la societat, i això no és per mèrit i capacitat d'immersió sinó per “contaminació”.

Que la societat del País està fortament despolititzada (en el sentit que Zizek dona a aquest terme), no és cap secret, però que el punt de partida d'una reunió tan important per al món antropològic siga el de voler fer un anàlisi social sense plantejar la necessitat d'unificar, no sols una institució, sinó una resposta necessàriament coordinada a una societat que es desfà, s'esmicola d'una punta a altra i qui en principi deuria de ser la ferramenta, s'acaba convertint en part del problema.

Sí, l'antropologia al País Valencià s'ha d'organitzar, sí o sí, perquè de no ser així, continuarà parlant de festes, rituals i cultures alienes mentre es converteix en còmplice de l'aculturació del seu entorn més immediat. Simplement per mirar cap a altre lloc.

Que a l'antropologia d'Elx li la porte fluixa la identitat és part del seu problema en tant que no són capaços d'empatitzar i mentre que obrin vies d'estudi en temes importantíssims com gènere, turisme, salut, prostitució, immigració i altres, s'obliden d'analitzar el punt de partida. Els dona igual si els “aborígens” parlen valencià, com que també parlen i a més a més majoritàriament el castellà. On està el problema? Ells i elles no el tenen. . . però acaben formant part del problema.

I València? Ai, València,cap i cassal, melic del seu món.

Vol assentar càtedra i es vesteix amb un alè de fastigosa superioritat. Quina llàstima que a l'hora de d'intervenir, no sàpiga fer servir la seua situació no com a central, sinó com a centrada.

Acomplexada, com la societat que l'envolta, l'antropologia a València és capaç d'organitzar uns encontres i recomanar-li “curiosament a qui venia del nord” que parlés en castellà perquè hi havia convidats d'Amèrica. Amb això, deurien d'aprendre de la d'Alacant, que contracten serveis de traducció i ja siga en anglès, francès, castellà o català: au, a entendre'ns. Però imagine que la crisi serveix d'excusa i amb l'argument de parlar la llengua per a “comunicar-nos”, deixem de banda la llengua per a “reivindicar-nos”.

Algunes i alguns a València, es creuen amb la legitimitat que les medalles donen a l'àmbit social, però sembla que obliden que la modèstia no és una virtut que haja d'invisibilitzar la inteligència sinó d'acompanyar-la. Sobretot al nostre àmbit.

No tinc ganes de donar més la conya, però, tot i ser conscient de que puc acabar semblant un cura fent proselitisme barat, no vull deixar d'aconsellar als doctes col·legues en el sentit de que, a falta d'una assignatura per a la metodologia retrospectiva, no estaria malament que sistemàticament crearem els camps per possibilitar un ritual catàrtic.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.