Democràcia exportable?

La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics existents. Aquesta, tot i no ser la definició acadèmicament més encertada, és sense dubte, una de les més emprades. Primer li la vaig escoltar a Felipe González, ara sembla que siga un lema de la socialdemocràcia.

La corrupció del terme és inherent a l'ús que d'ell fa el poder, i és per això, que hem d'observar quines són les accions que fa aquest poder per tal de legitimar les seues pròpies accions posteriors.

La democràcia hauria de ser un sistema d'expressió política del poble, entenent aquest, com la massa i com la suma de voluntats individuals. Si existeix una forma de pervertir (la voluntat popular), s'ha d'articular el mecanisme de correcció que faça possible redreçar el sistema cap a majors quotes de llibertat.

Un defecte molt comú a les societats econòmicament més poderoses és, creure que la democràcia “occidental” és perfectament exportable a la resta de països. Tothom ha escoltat centenars de vegades les contínues referències a les bondats de la democràcia, però molt poques s'ha reflexionat sobre el fet de que el sistema polític ha de ser una adaptació a la realitat cultural de cada poble. Així, voler imposar el model de democràcia “occidental” a països com ara la Xina o Índia, suposaria un entrebanc important en l'actual procés de solució dels problemes mediambientals. Ningú no dubta de que el sistema de castes de l'Índia no és precisament un referent a seguir en quant a igualtat social, però: se li ocorre algú com solucionar la crisi energètica que generaria el fet de que la casta que recull les bonyigues de vedella desaparegués? O si seria més lliure un indígena de l'amazona pel fet d'anar a votar?

La democràcia, tal i com la coneixem, pot ser no arribe mai a ser un sistema perfecte. Seria un error esperar-ho. Però també seria (és) un greu error, pensar que és el millor dels sistemes. Sobretot ara que al nord d'Àfrica i el Magreb en particular veiem com el poble talla els fils que des d'Europa mou a les titelles que els governen.

Potser, el que hauríem de fer és educar en la tolerància, i tractar de corregir la prepotència eurocèntrica que ens caracteritza. Però per sobre de tot, no ser tan desgraciats i deixar de posar per davant les suposades raons d'Estat que ens fan baixar-nos els pantalons davant monarquies (totes són menyspreables, però hi ha de més a molt més...) com ara que el ZP ha fet a Qatar o als Emirats Àrabs Units.

Tot està passant a gran velocitat,però una cosa que haurem de mirar amb lupa és la intervenció dels països rics en la zona. Líbia no forma part de la línia que s'estava dibuixant amb les intervencions espontànies de la població. És una dissonància per diversos motius:

• Tot i ser una dictadura, no té lògica que els opositors estiguen demanant el retorn de la monarquia.
• Els mitjans de comunicació del món ric, mentre qualificaven de revoltes els casos d'Egipte i Tunísia, no han dubtat en qualificar de “revolució” el cas de Líbia, és a dir, existeix un canvi en el tractament mediàtic prou important que contrasta amb tota la resta d'informacions.
• Les imatges dels atacs aeris no s'han vist pel moment... tot i que si apareixen imatges dels dispositius antiaeris que tenen els “revolucionaris”.
• La contundència dels mandataris dels països rics a l'hora de demanar l'abandó del poder d'en Gadafi, contrasta sospitosament amb la utilitzada amb la resta de països de la zona.
• Els mitjans estan posant l'accent en els recolzament que rep el règim Libi per part d'en Chavez.
• Existeix una probabilitat molt alta de que el control de la insurrecció per part dels països rics s'haja pres per tal d'aconseguir dos objectius bàsics:
  1. Generar un referent, degudament manipulat, que oriente a tots els possibles moviments existents o futurs de la zona, cap a una filosofia revolucionaria pro-occidental.
  2. Donada la similitud amb el cas d'Iraq, (zona petrolífera amb un tirà al capdavant) no seria d'estranyar que els interessos econòmics siguen una vegada més, els factors determinants d'aquesta “revolució”

Haurem d'observar i pensar, en lloc de veure el que volem ensenyar-nos i caure en el pensament únic.

Ho sento molt, però no em fie de la meitat de la quadrilla.



Comentari de:

Mario Sánchez i Candela

15/03/2011

Estimat amic Catra, molt bones les xarrades, i sí, filosofia en el més estricte sentit de la paraula. És cert que mentre hi haja reflexió la humanitat no hi és perduda, però el segünet pas deuria ser, còm no, el de l'acció.
En el anterior correu et preguntaves 'fem món o ens el deixem fer?' pel que fa al tema dels libis, i com el tractament era distint (n'estic d'acord) pel que fa a altres moviments socials farts dels seus dirirgents i engolosinats amb l'espill mentider del nostre món. I saps el que crec, que a la fi, tot serà en res, els esclafits socials s'han donat en tots els segles, quan la situació es feia impossible. Ja Soló d'Atenes en el VII a.J proposava una sèrie de mesures per no agegantar els desnivell social (que no era pas solució) prohibint que els rics feren gala i ostentació de la seua riquesa. Ara tocava al món àrab fart de veure com les riqueses pasaven davant les seues cares i ni tan sols els frissava. I crec que tot acabarà en res perquè si Gadafi (què va ser d'aquell admirat Gadafi del llibre verd?) acaba amb la resistència, tots tornaran en el temps a dorar-li la píldora pel gas i el petroli.
Però és clar que les democràcies tal i com s'entenen a Europa no són exportables, (ni admirables), perquè amés s'han fet corruptes, sibilines i coprolàliques en la forma de vendre's el producte i que tots creguem que estem satisfet amb el resultat. Haurem de tocar fons del tot perquè ens n'adonem de que el que falla és el sistema i que la democràcia europea no és més que el molde per al 'trágala' del mateix. Però qui més és conscient? qui vol renunciar a la falsetat del consumisme que ens enriqueix materialment i momentàniament empobrint-nos en el que deuria ser l'essència de l'ésser humà. Altre món és pòssible? Ens diuen que no, que aquest és el millor al que podem aspirar i jo crec que no sols un sinò múltiples mons són possibles.
Va se Churchill qui digué la fantasmanda de que 'la democràcia és un sistema dolent però que no n'hi havia altre millor'. Bé, que ho digués ell ja és prova suficient per saber algunes coses, una que molt mal el conformisme amb algo que és millorable, i dos, que vista la catadura del tipus aquest, 'fardatxo fardatxo', ja saps que hi ha trampa.
L'altra part de la reflexió se me'n va perdre així és que altre dia et la comentaré. Que no ens facen el món que no hem triat.
Salut i República.