dijous, 24 de juny del 2010

Que no, que no, que no hi ha manera.

Quan ahir vaig anar a la reunió del col·legi de ma filla petita, pensava que m'anava a avorrir, ja que tot i que fan la presentació prou amena, no puc obviar que sent aquesta la tercera en entrar, ja em conec el que diuen i el que hi ha.
Però malauradament m'ha sorprès veure com després d'una estona parlant, el director va preguntar (no se si a instàncies d'algú) si algú no l'entenia parlant en valencià. Òbviament sempre hi ha que diuen que no l'entenen i la veritat és que no comprenc com van entendre la pregunta, però va ser així. Coses de caire espiritual supose.
Davant de mi hi havia un home amb els seus fills, aquest senyor que té trets orientals i que per estadística ben bé podria ser xinès, en cap moment va dir res. Jo se que no l'entén el valencià,. . . però es que amb el que puga entendre de castellà, no se li va ocórrer de dir que canviés de llengua. Ni a ell ni a ningú, sols a una persona.
I és clar que s'ha de respectar a les minories, i és clar que el que realment importa és la comunicació. Però ningú no e pot negar que el fet de que un col·legi on es presumeix d'aconseguir que els nens i les nenes ixquen parlant les dues llengües oficials (cosa que no es certa, i endevineu qui perd) no pot plegar-se al fet de que una persona negue la possibilitat de que una de les llengües s'use lliurement. Perquè és això el que passa quan es pregunta si algú no entén el català.
S'imagina algú que davant d'un sainet a la plaça del poble, primer preguntaren si algú no l'entén?, o si quan l'alcalde (que serà del PP, però parla en públic més que molts que es diuen "d'altres") comença a dir el pregó de festes o a parlar per la tele, s'aturara i digués, xe. . . algú no m'entén?
No cal més, segur que no es podria parlar mai en català a cap lloc, ni galeg, ni basc, ni res que no fos la llengua comuna, la llengua de tots, eixa llengua que sent tan bonica, que és la meua materna i que de vegades alguns quasi en fan odiar-la.
Però no ho faré mai, no odiaré la cultura, ho promet "+-". Però perseguiré a qui amb actituds servils i en nom de la "bona educació" cometa el crim de acomplexar-se i condemnar a una llengua a la seua desaparició.
Perquè qui fa aquesta mena de coses. . . no te perdó de Déu (o si més no el meu).

Sols estic penedit de no haver tingut la valentia de dir-ho en el seu moment, haver callat i consentir que "lo normal" sigui el que va passar en aquesta reunió.

És dur viure a la frontera i que l'enemic el tingues al bell mig del teu cap. En aqueix lloc que anomenem CONSCIÈNCIA.