Antropologia del parentiu

La cultura dictamina prefencialment (és millor que faces açò) amb qui t’has de casar, que visquis amb els pares del marit, de la muller. . . és a partir de l’observació que es dedueixen unes regles: regles de filiació, regles de residència, regles matrimonials. D’aquesta manera els sistemes estan estructurats per a funcionar segons aquestes regles, evidentment això és la norma, altra cosa és com en situacions concretes es resol.

El sistema de parentiu és el conjunt de regularitats que es pot traure del comportament de les persones, que diuen estar una respecte de l’altra en una relació de parentiu.

Perquè constitueix un sistema el parentiu?, perquè el comportament de les persones que diuen o els hi han dit que son parents. De vegades els acudits que es fan de sogres i gendres. . . reflecteix la percepció cultural de la relació entre sogra i gendre, de la nostra cultura.

Feina de l’antropòleg és descobrir aqueix sistema. Veure si en eixa cultura és igual que en altra cultura. Veure el que aporta al sistema de parentiu en general.

Tot sistema de parentiu està constituït per cinc subsistemes:

1.-Sistema de filiació o descendència, reconeix de qui descendeixen els fill/es, pot ser que sols es reconeguin com fills del pare, el que significa PATRILINIALITAT, (el sufix, linial es refereix a filiació). MATRILINIAL, per part de mares és a dir a la descendència se la reconeix com a part de les mares, igual que passa amb la religió jueva, que la transmeten les dones i o pas els homes. És coneguda també com a UTERINA.

AMBILINIAL o COGNATÍCIA, quan es reconegut per d’ambdues parts.

2.-Sistema terminològic o d’apel·lació, que no es més que la forma de designar als parents, pare, mare, germà. . . cada cultura ti les seues i ens han educat amb eixa terminologia.

3.- Sistema d’aliances, d’intercanvi o d’afinitat, “els parents polítics”. Sistemes per a matrimoniar-se, casar-se. Poden ser complexes, elemental o semicomplexes. Hi regles que obligen a l’endogàmia o be a l’exogàmia.

4.- Sistema de residència, on pensen viure els que decideixen casar-se. No és tant a qui conviden a l’enllaç, (això indica el nivell de proximitat), és on s’ha de viure, que en alguns casos significa amb qui, si amb la família del nuvi (PATRILOCAL), de la núvia (MATRILOCAL) el sufix local és per a residència.
5.- Sistema d’autoritat, on cada cultura determina les relacions. Si pare, avi o fill son el s que manen, ja que les dones mai no han tingut oportunitat de fer-ho. Pot ser, sols a la mitologia amb sistemes matriarcals com les “amazones” que no han existit. No hii cap exemple on les dones tinguen el poder i el transmeten a les dones, i el control dels mitjans de producció i el control de la preeminència de la dona front a l’home.

En la transmissió, son els conceptes, els valors els que perpetuen el patriarcat. És per això l’erro quan es confundeix la matrilinialitat (els fills son reconeguts sols com fills de les mares) amb el matriarcat. A la cultura NAIA, les dones tenen els fills però qui te el poder son els germans.

Casos de Reines que han tengut poder, no son per confondre’ls tampoc, ja que son recordades perquè han funcionat com homes, s’han ficat en la pell de l’home i son recordades pels “collons” (el rol) que tingueren.

Els sistemes han dut a unes relacions de parentiu. Des de la perspectiva anglosaxona les relacions s’estableixen per consanguinitat, (kingship) com a part referida al parentiu i (mariage) com a part referida al matrimoni. Fan aquesta diferenciació perquè li donen categoria de veritable parentiu al Kingship. El primer teòric va ser Raftin Brown (periode entre guerres).

Per als francesos és per mitjà de la filiació; és el matrimoni el que realment genera les relacions de parentiu. Claude Lévi-Strauss (1941)

“to be continued”