dimarts, 30 de setembre del 2008

Tres-cents anys de l'ocupació britànica de Menorca

El 29 de setembre de 1708, en plena guerra de Successió, les tropes angleses van expulsar les forces borbòniques de l'illa


Des del segle XVII la monarquia anglesa buscava una plaça forta al Mediterrani per contrarestar la potència naval francesa i esperonar el seu comerç. La guerra de Successió peninsular, al començament del XVIII, va ser la gran oportunitat que esperaven els anglesos. Integrades en l'aliança a favor del pretendent Carles d'Àustria (al costat de catalans, holandesos i portuguesos), les tropes de la reina Anna van encapçalar la conquesta de Gibraltar el 4 d'agost de 1704. I quatre anys més tard, el 29 de setembre de 1708, el general anglès James Stanhope va conquerir Menorca.

L'illa era feblement defensada per les forces borbòniques i tenia una població favorable a la causa austriacista. Les conquestes d'aquests dos estratègics enclavaments mediterranis, on l'armada i els vaixells britànics podien proveir-se i fer hivern, es van fer en nom de l'arxiduc Carles d'Àustria, però la corona anglesa tenia coll avall que al final de la guerra havia d'obtenir compensacions. Els articles deu i onze del tractat d'Utrecht, el 1713, van confirmar la sobirania britànica sobre Gibraltar i Menorca, respectivament.

El segle de les dominacions

Menorca començava el 'segle de les dominacions': tres de britàniques (de 1708 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), una de francesa (de 1756 a 1763) i una d'espanyola (de 1782 a 1798). No va ser fins el tractat d'Amiens, el 25 de març de 1802, quan el pas d'una potència a una altra no es va aturar, amb la cessió definitiva de l'illa a Espanya.

Els setanta anys de dominació intermitent britànica van deixar petja a Menorca, i no sols en termes estrictament polítics i militars: també van tenir repercussions socials, culturals i econòmiques sobre la població. En clau política, els anglesos van mantenir formalment les institucions i lleis tradicionals a l'illa (perdudes al Principat i al País Valencià arran de la imposició dels decrets de nova planta borbònics), però sempre sota la supervisió i intervenció discrecional del governador o màxim representant britànic. El català, així, va poder continuar essent la llengua predominant, i fins i tot hi va arribar a haver certa producció literària de la mà de Joan Ramis i Ramis i alguns altres membres de la Societat de Cultura de Maó. En el terreny econòmic, Menorca va continuar el creixement experimentat ja el segle XVII i la indústria i el comerç van consolidar-se gràcies a l'arribada a l'illa de mercaders genovesos, grecs i jueus. Menorca, de fet, va passar durant el període britànic de l'edat mitjana a l'edat moderna. Això no va evitar, amb tot, períodes puntuals de crisi. Alguns es van resoldre amb l'encoratjament per part de les autoritats de l'activitat corsària (amb centenars de menorquins a la mar durant la guerra dels set anys o en l'últim període anglès). I alguns altres, amb grans emigracions (com la de mil menorquins, el 1768, cap a la Florida nord-americana).

Richard Kane

El període britànic de Menorca va molt lligat a un nom: Richard Kane. Com a tinent governador de l'illa, de 1712 a 1736, va dedicar molts esforços a fer prosperar l'illa, en gran part per millorar les condicions de vida de la tropa britànica estacionada al castell de Sant Felip (fins a tres mil soldats). Però, és clar, també se'n va beneficiar la població local, que en general es va mostrar força indiferent a totes les dominacions estrangeres. Els principals maldecaps de Kane i la resta de governadors van ser amb l'estament religiós, a causa de la diferent interpretació del punt del tractat d'Utrecht que garantia el respecte per part de la corona britànica del catolicisme a l'illa. La decisió de Kane de suprimir la inquisició i l'intent d'imposar normes específiques als religiosos va encendre dures disputes amb l'influent clergat menorquí.

Més enllà d'aquests problemes, Kane va afavorir l'agricultura i la ramaderia (amb la introducció d'algunes espècies foranes), va ampliar el castell de Sant Felip i va fer construir l'anomenat camí d'en Kane, una carretera que unia l'illa de cap a cap. Richard Kane també va ordenar el trasllat dels tribunals de la noble i catòlica Ciutadella (principal nucli d'oposició contra els britànics) cap a Maó, on va establir la capitalitat de l'illa el 1722.

Avís: fins el 1752, Anglaterra no va aplicar oficialment el calendari julià. Per tant, el 29 de setembre de 1708 en el sistema gregorià es corresponia, de fet, al 10 d'octubre de 1708 julià.
Actes institucionals
El Consell de Menorca commemorarà els tres-cents anys de l'ocupació britànica amb una conferència sobre els nombrosos anglicismes en el català de Menorca, el 9 d'octubre, i amb el nomenament com a fill adoptiu de l'illa, el 10 d'octubre, de l'historiador britànic Bruce Laurie, autor d'uns quants llibres sobre Richard Kane.

Font: vilaweb

divendres, 26 de setembre del 2008

Aniversari de La constitució catalana de l’Havana

Joan M. Ferran Oliva.
Durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba eren al voltant de 16.000. Estaven organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de L’Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camaguey. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria fou l’antològica La Nova Catalunya.
Al novembre del 1927 Macià inicià una visita a Amèrica on vivien nombrosos catalans. El viatge esdevingué una veritable peripècia degut a que els governs de Uruguai, Argentina i Xile, pressionats per Madrid, van interposar tot tipus de dificultats. Finalment va arribar a Cuba el 15 d’agost de 1928 però en aquest cas no va haver-hi obstacles a pesar que el govern de torn aleshores no era precisament democràtic. Macià i Ventura Gassol, que l’acompanyava, foren recolzats decididament per les organitzacions cíviques del país, associacions patriòtiques cubanes i personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita independentista de Cuba. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes separatistes. Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts des de l’exterior per Estat Català durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera van provenir dels catalans de Cuba.
L’estada del dos líders a l’Illa es va estendre fins al 13 d’octubre. Macià havia encarregat a Josep Conangla Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a L’Havana, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.
L’Assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a L’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge del Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí, l’apòstol independentista cubà.
La Constitució en qüestió consta de 302 articles i destaca pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa l’ànsia independentista dels catalans. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera a la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra Legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i s’estableixen contribucions per al segur social de vellesa i invalidesa. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar societats o empreses de serveis públics a l’estil de les guildes angleses. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones, incloent el vot femení. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb soldats voluntaris, però mantenint el sometent (milícia) per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.
Macià va tornar a Catalunya el 22 de febrer de 1931 després de 8 anys d’exili. Les eleccions municipals del 12 abril d’aquell any van donar un triomf tan absolut a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a abdicar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República Catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.
La reacció de la recent encetada República espanyola no va trigar. El nou govern no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia imposada per Madrid. Aquella ocasió va ser, segons les seves pròpies paraules, “el dia més trist de la meva vida”.
La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.
La Constitució Catalana de L’Havana és una expressió del deler dels catalans per assolir la sobirania. Tan de bo que aquell exemple serveixi de motivació per reunificar les avui disperses forces de l’independentisme, potser més nodrides que mai, però també totalment disgregades.

dijous, 25 de setembre del 2008

Objectiu: a qualsevol preu

Del poder i les formes en que es manifesta s'ha parlat i es parlarà sempre, del que, tal volta es parla menys és de les formes de justificació que s'utilitzen per legitimar-lo.
A mi particularment és el que més em crida l'atenció, (dins del conjunt de sistemes de cessió de la sobirania, que no són altra cosa que els sistemes representatius que venim a nomenar: democràtics) és, la utilització per absolutament tothom, de les tècniques de venda i màrqueting que el mateix sistema capitalista a creat, fent ús a més, dels medis de comunicació per a explotar la part més miseriosa i misteriosa de l'ésser humà: l'egoisme com a motor individual i col·lectiu.


La Bíblia explica a l'antic testament com Iavé va aconseguir jugar primer amb els patriarques i després amb tot el poble triat, únicament amb enganys sobre una terra promesa i que, (aproximadament més de tres mil anys després de que s'escriguera) el poble d'Israel encara
continua demanant com a seua i massacrant a tot el que diga que se la bufa el que digués el tal Iavé.
En definitiva, que això de que diuen de que el capitalisme es basa simplement en l'expectativa d'obtenir beneficis, no deu estar molt desencaminat, i la prova i precedent pot estar a les sagrades escriptures. No és casualitat que occident siga el bressol d'aquest sistema, ni ho és tampoc que haja estat el poble jueu un poble comerciant, o que els anglesos hagen tingut el mon a les seues mans, o que els expoliadors espanyols pergueren fins als calçotets davant dels genovesos, o que. . . no hi ha res casual, tot te sentit. Però malgrat tot, s'adoneu de que sempre intenta el poder trasmetre el missatge de que són els altres els culpables dels nostres mals, i que a més, tot està escrit. Els designis de la història seran el que Dèu vulga que siguen, tot està marcat, el capitalisme te crisis perquè és així i sempre ha estat i estarà d'eixa manera.
Tres punts sobre els que et convide a pensar:
1.- Jo tinc raó
2.- No podem fer res, sols resignació.
3.- La vida sempre a sigut així i sempre ho serà.

I ara una pregunta: Qui ha pensat així que ha fet? és a dir: qui ha canviat el mon i qui no?