Des del segle XVII la monarquia anglesa buscava una plaça forta al Mediterrani per contrarestar la potència naval francesa i esperonar el seu comerç. La guerra de Successió peninsular, al començament del XVIII, va ser la gran oportunitat que esperaven els anglesos. Integrades en l'aliança a favor del pretendent Carles d'Àustria (al costat de catalans, holandesos i portuguesos), les tropes de la reina Anna van encapçalar la conquesta de Gibraltar el 4 d'agost de 1704. I quatre anys més tard, el 29 de setembre de 1708, el general anglès James Stanhope va conquerir Menorca.
L'illa era feblement defensada per les forces borbòniques i tenia una població favorable a la causa austriacista. Les conquestes d'aquests dos estratègics enclavaments mediterranis, on l'armada i els vaixells britànics podien proveir-se i fer hivern, es van fer en nom de l'arxiduc Carles d'Àustria, però la corona anglesa tenia coll avall que al final de la guerra havia d'obtenir compensacions. Els articles deu i onze del tractat d'Utrecht, el 1713, van confirmar la sobirania britànica sobre Gibraltar i Menorca, respectivament.
El segle de les dominacions
Menorca començava el 'segle de les dominacions': tres de britàniques (de 1708 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), una de francesa (de 1756 a 1763) i una d'espanyola (de 1782 a 1798). No va ser fins el tractat d'Amiens, el 25 de març de 1802, quan el pas d'una potència a una altra no es va aturar, amb la cessió definitiva de l'illa a Espanya.
Els setanta anys de dominació intermitent britànica van deixar petja a Menorca, i no sols en termes estrictament polítics i militars: també van tenir repercussions socials, culturals i econòmiques sobre la població. En clau política, els anglesos van mantenir formalment les institucions i lleis tradicionals a l'illa (perdudes al Principat i al País Valencià arran de la imposició dels decrets de nova planta borbònics), però sempre sota la supervisió i intervenció discrecional del governador o màxim representant britànic. El català, així, va poder continuar essent la llengua predominant, i fins i tot hi va arribar a haver certa producció literària de la mà de Joan Ramis i Ramis i alguns altres membres de la Societat de Cultura de Maó. En el terreny econòmic, Menorca va continuar el creixement experimentat ja el segle XVII i la indústria i el comerç van consolidar-se gràcies a l'arribada a l'illa de mercaders genovesos, grecs i jueus. Menorca, de fet, va passar durant el període britànic de l'edat mitjana a l'edat moderna. Això no va evitar, amb tot, períodes puntuals de crisi. Alguns es van resoldre amb l'encoratjament per part de les autoritats de l'activitat corsària (amb centenars de menorquins a la mar durant la guerra dels set anys o en l'últim període anglès). I alguns altres, amb grans emigracions (com la de mil menorquins, el 1768, cap a la Florida nord-americana).
Richard Kane
El període britànic de Menorca va molt lligat a un nom: Richard Kane. Com a tinent governador de l'illa, de 1712 a 1736, va dedicar molts esforços a fer prosperar l'illa, en gran part per millorar les condicions de vida de la tropa britànica estacionada al castell de Sant Felip (fins a tres mil soldats). Però, és clar, també se'n va beneficiar la població local, que en general es va mostrar força indiferent a totes les dominacions estrangeres. Els principals maldecaps de Kane i la resta de governadors van ser amb l'estament religiós, a causa de la diferent interpretació del punt del tractat d'Utrecht que garantia el respecte per part de la corona britànica del catolicisme a l'illa. La decisió de Kane de suprimir la inquisició i l'intent d'imposar normes específiques als religiosos va encendre dures disputes amb l'influent clergat menorquí.
Més enllà d'aquests problemes, Kane va afavorir l'agricultura i la ramaderia (amb la introducció d'algunes espècies foranes), va ampliar el castell de Sant Felip i va fer construir l'anomenat camí d'en Kane, una carretera que unia l'illa de cap a cap. Richard Kane també va ordenar el trasllat dels tribunals de la noble i catòlica Ciutadella (principal nucli d'oposició contra els britànics) cap a Maó, on va establir la capitalitat de l'illa el 1722.
Avís: fins el 1752, Anglaterra no va aplicar oficialment el calendari julià. Per tant, el 29 de setembre de 1708 en el sistema gregorià es corresponia, de fet, al 10 d'octubre de 1708 julià.
Actes institucionals
El Consell de Menorca commemorarà els tres-cents anys de l'ocupació britànica amb una conferència sobre els nombrosos anglicismes en el català de Menorca, el 9 d'octubre, i amb el nomenament com a fill adoptiu de l'illa, el 10 d'octubre, de l'historiador britànic Bruce Laurie, autor d'uns quants llibres sobre Richard Kane.
Font: vilaweb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada