dissabte, 27 de novembre del 2010

Pintures rupestres es troben continuament...

És una mostra d'on arriba l'home (no dubteu de que ha segut un xicot) quan vol deixar la seua signatura, la seua petjada al món. Al bell mig del riu Alhàrabe, un indret preciós.

dimarts, 23 de novembre del 2010

"cooperació pacífica" de la Policia

La resposta dels dirigents, que no del socialistes valencians, per justificar l'ús d'un cos armat de les forces de seguretat de l'Estat, ha estat al·lucinant. Tots la podem llegir a:



http://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/11/23/pspv-defiende-salida-dialogada-saharauis/1068053.html



Quan dic tota la retòrica que vindria a simplificar-se si digués simplement "policia", possiblement no ens adonaríem de la justificació política que a hores d'ara li ha donat el PSPV al Front Polisari. Quan l'Alarte i companyia diu: . . . finalmente hubo de solicitar la "cooperación pacífica" de la Policía para recuperar la "normalidad democrática" , el que s'està dient és: saharians, esteu legitimats a l'ús d'un cos armat de les forces de seguretat del vostre Estat.
On està la trampa, però, doncs en el fet de que mentre la tirania governe el món, seran aquestos els que diguen qui i que és legítim i qui i que és un Estat. El Sàhara no, Marroc si. Els Països Catalans no, Espanya si. . .
Això són les regles del joc, això és la democràcia.
Però quan el fort aplica la llei de l'embut, ni democràcia, ni legitimitat ni hòsties.
Bé, hòsties si, les que els saharians deurien de repartir de la seua frontera nord fins a l'infinit. . . vergonya, vergonya, vergonya diria Berlusconi.

Desgraciats, desgraciats, desgraciats els hi dic jo.

divendres, 19 de novembre del 2010

Sàhara, terra lliure ja. II

L'autodefensa “anticipatòria” ha estat una excusa que s'ha fet servir durant molts anys arreu del món. Estats Units, mestre d'aquestes arts, s'ha ocupat d'explicar l'excusa mitjançant el corpus doctrinal que té dedicat en exclusiva per a crear a nivell internacional la legislació que avali les seues tesis.
I si EEUU s'atorga el dret a atacar primer contra aquells que suposen una amenaça, Algèria, Espanya, o Cuba, per no dir més, podrien atacar a qualsevol que els pogués suposar també un “perill”, concepte aquest, que òbviament seria fruit d'una valoració subjectiva que a poc que tingués sentit, seria avalada per la comunitat internacional. Si més no, d'un temps ençà, hi ha exemples sagnants com el cas D'Iraq, Afganistan, Sèrbia (sabedors de que va ser l'ONU qui la va bombardejar) . . . tots els que “els que manen” ha volgut.
Qui està legitimat (si pot estar-ho algú) per a fer ús de la “l'autodefensa anticipatòria”?
Marroc?, pot utilitzar l'excusa per a ASSASSINAR a saharians de forma “legítima”?
La resposta és que sí, i no perquè estiga bé, sinó perquè ho ha fet i punt.



La legislació internacional és un pamflet d'ús exclusiu d'aquells que tenen poder, i té poder aquell que té capacita de generar por. Any darrere any s'ha creat una xarxa legal que a la fi, a donat com a resultat que les institucions internacionals com ara l'ONU, siguen una caricatura que ¡ai de les casualitats! sols serveix per donar carta de legitimitat als països poderosos.
I per què Marroc és poderós? Doncs perquè te amics poderosos. És el protegit d'Estats Units a la zona, amb bases secretes dels nord americans i sobretot amb la carta blanca donada a un dictador de caire teocràtic que està en una situació privilegiada per a tenir al seu poble sotmès amb unes lleis que ben bé serien catalogades com a les pròpies de la nostra edat mitjana. Amb un rei que exerceix el dret de pernada i és capaç d'anar-se'n de putes a París amb el seu jet, pagat, com les prostitutes, a càrrec dels fons reservats. Una actitud, pel que sembla, prou estesa pel món “reial” -que no real-.



La dictadura marroquina ha utilitzat l'excusa de que al “campament de la dignitat” hi havia gent d'Al Qaeda per a justificar l'atac, a més, diuen que la majoria de gent d'aquestos campaments estaven segrestats per aquestos grups. Internacionalment ja tenen l'excusa, l'aliat i el que és més important, l'encaix en l'imaginari col·lectiu de que de vegades hi ha que fer coses com aquestes per a salvaguardar la llibertat futura: l'atac preventiu està totalment justificat.



Fa uns anys vaig tenir l'oportunitat d'anar als EEUU, a un poble de l'Estat de Geòrgia vaig veure l'estàtua d'un indi nord americà, digne, altiu, però de pedra. L'ètnia Semiola, com recorda Chomsky, sobreviuen a la consciència nacional com a mascota de la Universitat Estatal de Florida, un exemple per desgràcia familiar i un reflex de l'ús que li donem a la nostra llibertat.

L'etnocidi està en marxa, amb el suport de les grans superpotències i amb la garantia de que tot passa. De que d'aquí a uns mesos tot s'haurà oblidat, com passa amb Haití, amb Somàlia, amb. . . com m'ha passat a mi mateix, que durant massa anys vaig donar l'esquena al Sàhara, desprès de fins i tot haver trobat l'amor al seu desert i haver vist de cara als “semiola” del sàhara.

dijous, 11 de novembre del 2010

Mercantilització

http://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/11/11/patronal-privada-pide-suelo-publico-construir-colegios-concertados/1063566.html

Aquesta notícia que apareix al "Diario Información" és una mostra més de la infinita capacitat que té el govern d'en Camps de vendre tot el que li posen a les seues mans.
Per al PP, gestionar és un sinònim de vendre. No saben fer altra cosa, i el futur ens pinta negre si no capgirem el signe de la Generalitat Valenciana.
Confondre a l'opinió pública amb promeses d'una millor gestió és, d'inútils: primer llancen a perdre el que hi ha i després de posar en la piqueta al funcionariat, la solució està servida.
¡Què cabrons!

dimarts, 9 de novembre del 2010

Sàhara, terra lliure ja.

Tinc una coincidència amb els espanyols: em sento amb una responsabilitat heretada. Xe, vaig a deixar-me d'eufemismes: em sento culpable del que li passa al poble saharià.
I això és a conseqüència de viure a un Estat, on sentir-se avergonyit és massa fàcil, on tenir complexes d'inferioritat està a l'ordre del dia i on recordar vells temps pretèrits és l'única teràpia que ens permet recuperar l'esperança de què, tal volta, algun dia recuperem el vell esplendor.
Aquesta és una esperança compartida arreu del món, també pels saharians, ells tenen l'anhel de tenir una terra lliure, sense ocupants que els impedisquen creuar pel desert que els dona nom, sense especuladors que els roben els recursos i sense que ningú que els diga que són, allò que no es senten.
Tots contem però, amb un factor determinant que juga contra els desitjos: el temps.
Això que alguna vegada diem que tot ho cura, és també el que acaba fent una sentència, el que és una conseqüència del seu pas: els fets consumats.

Que li queda a un indígena nord americà? El record, que moltes vagades és una fantasia construïda per a digerir la derrota i la certesa de que mai seran el que fóren, mai.
Que li queda a un català? El record d'haver sigut un imperi, d'haver fet onejar les barres des del mediterrani fins a Amèrica i la certesa de que mai serem el que fórem, mai.
Que li queda a un espanyol? Tres quarts del mateix que li passa a un català, multiplicat pel que vulgueu, “per tal de salvar l'escala” i també, la certesa de que mai seran el que fóren, mai.

Que li queda a un saharià? . . . per sort, no són americans, ni catalans ni espanyols. Han de lluitar però, per tal d'evitar per exemple, els fets consumats de tenir una població marroquina que ocupa el seu territori. Això és important, perquè aquells que van nàixer a un Sàhara lliure, son pocs, cada vegada menys i no es tracta de que deixen en herència als seus fills el dret. El dret és seu i no es pot ajornar més.
I a més, saben que volen ser allò que mai no els ha deixat ser: lliures en una terra lliure.

Quina enveja.

Nosaltres, jo mateix, veig en la seua lluita i en la seua dignitat un exemple.

No vull pensar per ells, no vull decidir per ells, els demano perdó per la responsabilitat que em pertoca i em pose a les seues ordres contra la tirania.