Sàhara, terra lliure ja.

Tinc una coincidència amb els espanyols: em sento amb una responsabilitat heretada. Xe, vaig a deixar-me d'eufemismes: em sento culpable del que li passa al poble saharià.
I això és a conseqüència de viure a un Estat, on sentir-se avergonyit és massa fàcil, on tenir complexes d'inferioritat està a l'ordre del dia i on recordar vells temps pretèrits és l'única teràpia que ens permet recuperar l'esperança de què, tal volta, algun dia recuperem el vell esplendor.
Aquesta és una esperança compartida arreu del món, també pels saharians, ells tenen l'anhel de tenir una terra lliure, sense ocupants que els impedisquen creuar pel desert que els dona nom, sense especuladors que els roben els recursos i sense que ningú que els diga que són, allò que no es senten.
Tots contem però, amb un factor determinant que juga contra els desitjos: el temps.
Això que alguna vegada diem que tot ho cura, és també el que acaba fent una sentència, el que és una conseqüència del seu pas: els fets consumats.

Que li queda a un indígena nord americà? El record, que moltes vagades és una fantasia construïda per a digerir la derrota i la certesa de que mai seran el que fóren, mai.
Que li queda a un català? El record d'haver sigut un imperi, d'haver fet onejar les barres des del mediterrani fins a Amèrica i la certesa de que mai serem el que fórem, mai.
Que li queda a un espanyol? Tres quarts del mateix que li passa a un català, multiplicat pel que vulgueu, “per tal de salvar l'escala” i també, la certesa de que mai seran el que fóren, mai.

Que li queda a un saharià? . . . per sort, no són americans, ni catalans ni espanyols. Han de lluitar però, per tal d'evitar per exemple, els fets consumats de tenir una població marroquina que ocupa el seu territori. Això és important, perquè aquells que van nàixer a un Sàhara lliure, son pocs, cada vegada menys i no es tracta de que deixen en herència als seus fills el dret. El dret és seu i no es pot ajornar més.
I a més, saben que volen ser allò que mai no els ha deixat ser: lliures en una terra lliure.

Quina enveja.

Nosaltres, jo mateix, veig en la seua lluita i en la seua dignitat un exemple.

No vull pensar per ells, no vull decidir per ells, els demano perdó per la responsabilitat que em pertoca i em pose a les seues ordres contra la tirania.