2. La batalla de València, la batalla dels símbols
Simbologia catalanista vs valencianista
La transició espanyola ha estat un exemple i un referent continu per a molts politòlecs i gent que, en general, ha entès que és un bon model de com es pot fer una transició política sense violència. Cal dir que si be és cert que hi hagué un gran acord polític que va permetre que la política a nivell macro, tingués una via d’avanç, no és menys cert que a nivell de carrer, la violència va estar present a València, també a les grans ciutats, però sobretot al cap i casal.
És en aquest marc on es situa la “batalla de València”. Quan el règim franquista deixa pas a la possibilitat de reprendre els discursos nacionalistes truncats per la guerra, al que ara és la Comunitat Valenciana, s’enfronten dues posicions que pretenen atorgar-se la legitimitat d’anomenar-se con hereus i valedors del discurs nacionalista. Uns, des de la perspectiva d'un referent nacional estrictament valencià i altres des de postures de defença d’un nacionalisme vinculat amb el Principat, la Catalunya Nord i Les Illes Balears; és a dir, els Països Catalans com a referent nacional.
Els dos discursos, en tant que reivindicadors del nacionalisme valencià, s’enfronten en totes i cadascuna de les justificacions típiques és a dir, límits nacionals, llengua, simbologia. . . nom.
Molt després es va acunyar el terme de “terrorisme de baixa intensitat” per a referir-se a la “Kaleborroka”, salvant les distàncies, és innegable que hi ha una semblança o si més no un paral·lelisme entre les conseqüències socials i per tant, també de resultat de les negociacions polítiques establertes a ambdós territoris. Aquest tipus de violència, va estar exercida a Euzcadi amb la clara finalitat de condicionar les possibles negociacions a més de crear un determinat ambient social, al País Valencià hem de recordar que les forces polítiques que mantenien una activitat contra la dictadura, és a dir, l’esquerra, van prendre ja en la clandestinitat una posició més propera a les postures catalanistes, mentre que la dreta es mantenia en l’espanyolisme i tot just després de la mort del dictador, comença a crear un discurs “anti” tot allò que mantenien els seus rivals. Dins d’eixe “anti” s’emmarca la creació del discurs anticatalà, fàcilment escoltat per un poble (inicialment el cap i casal i la seua comarca) que, no sols veu que les postures catalanistes com “imperialistes” sinó que a més, reacciona contra una denominació de la llengua i dels símbols que li són presentats com aliens.
Tota la violència que es va generar i des d’on es va generar, anava adreçada a forçar un clima de discordia en el carrer i que això tingués la repercussió mediàtica suficient com per a que les negociacions de l’Estatut d’Autonomia Valencià tingueren una direcció distinta de la que la majoria social i política d’esquerres d’aleshores feia suposar que prendria.
Clarament la dreta, pren postures “anti” i generen un clima de por a base d’amenaces contínues a intel·lectuals com Joan Fuster, polítics com Ernest Lluc, insults i violència física a tots els que feien ostentació de simbologia “catalanista”. Al País València es van cremar un munt de cotxes pel simple fet de dur la quatribarrada o una enganxina amb les lletres PV o PPCC.
Per la seua banda, Terra Lliure “guinyava” l’ull a la lluita armada amb accions puntuals que no van passar de 170 accions violentes durant els més de 10 anys que varen estar en activitat , centrant-se la majoria d’accions al Principat i causant fins i tot un mort, accidentalment segons ells, però mort a la fi.
En molts pobles de les comarques valenciano parlants, el fet de dur una “blavera” al cotxe era poc més o menys igual de “sancionat” que al contrari, encara que en honor a la veritat, la diferència de pressió violenta es decantava clarament cap a la dreta tant en nombre com en intensitat.
De tot aquest clima, el resultat va ser que mentre que la dreta socio-política jugava la basa d’oferir un acord per a la pau social, en base a una guerra generada per uns pocs fanàtics i amb molt poc recolzament públic, l’esquerra representada pel PSPV va manar per a la negociació de l’acord de l’Estatut amb la UCD, al gens sospitós de tenir sensibilitat nacionalista, el senyor Alfonso Guerra, el mateix que vint-i-cinc anys després torna a negociar l’Estatut amb el PP, aconseguint que la barrera del cinc per cent continuï com a fita infranquejable.
La ciutat i el país
El paper que ha jugat la ciutat de València en la definició simbòlica del país ha estat central. No és casual que Jaume I li posés el nom de la ciutat a tot el Regne, la riquesa i la influència és anterior a la conquesta cristiana, i com que pràcticament va ser l’únic nucli de població amb un nombre d’habitants equivalent al de les grans ciutats catalanes i aragoneses durant molts anys, no és difícil pensar en la càrrega simbòlica que suposava per a qualsevol habitant del Regne era prou com per a servir de far i model a imitar.
La definició de territori, de la capital i de la llengua que parlen el seus súbdits recau en un sol mot, un nom que dota de significació l’existència de tot un país i que fa que aquest, giri al seu voltant. Si ets valencià, eres persona, un dels nostres. Ser valencià és parlar una llengua, és una definició de totalitat, és a dir, reflex d’identitat definida i nítida durant centenars d’anys.
L’estatus social que donava València va fer que la invisibilització del territori fos un fet en tant que no hi havia un nom, un gentilici que definís la totalitat sense que el cap i casal eclipsés la resta. El pes polític és funció directa de l’econòmic i a l’inrevés, raó per la qual, el fet del naixement des de la ciutat cap al País, va fer que els desequilibris s’accentuessin des de la gènesis, evitant durant molts anys la superació del model de Ciutat Estat, que era a efectes reals el que millor quadrava en la definició del Regne de València.
Complexes i vergonyes, creació de discursos històrics
Sense voler caure en discursos desqualificadors, no podem negar que l’actitud de moltes persones i forces polítiques s’expliquen millor si utilitzem la hipòtesi de que els complexes han dominat les relacions socials dels valencians, tant en relació amb Castella (Espanya) com vers a Catalunya.
Si als informes que li arribaven al Rei Felip V per part del Conde Duque de Olivares, parlant dels valencians, ja ens descriu com a “molls” és adir, susceptibles de canviar de dimensions i aguantar prou càrrega, xafant o estirant, no és per que aquell dia se li acudeix la idea a aquest bon home, era perquè en la construcció de les identitats, la imatge que es tenia de la gent d’aquesta terra era, i pot ser continua sent simplement eixa.
La lectura més obvia és la d’assumir que els valencians com a poble, no han tingut el sentiment d’unitat mai . Almenys en el sentit que se li dona al concepte d’Estat modern, però, ¿ha existit un sentiment de pertinença en altra esfera?
Originalment, existeixen testimonis històrics que confirmen que els valencians eren percebuts i es definien a si mateix com a membres de la “Nació Catalana”, els Borja a Roma, Sant Vicent Ferrer. . . definien fins i tot la llengua que parlaven com a català, que per cert és la denominació de la llengua que apareix en la declaració que Oriola fa al segle XV per a decretar quina era la seua “única” llengua oficial.
Els valencians i les valencianes d’avui tant els que mantenen postures catalanistes com els blavers, tenen la ferma convicció de que els adversaris són uns acomplexats.
Uns diran que els catalinistes tenen un complex d’inferioritat vers a Catalunya acompanyat per alguns d’un odi visceral a Espanya, mentre que els altres asseguraran que són els blavers qui estan acomplexats respecte d’Espanya i són paranoics
amb Catalunya.
És fàcil veure que en acusacions creuades d’aquest calibre, provablement el que passa és que d’una forma o d’altra, efectivament els valencians i valencianes siguem irremeiablement uns acomplexats.
¿Com s’han construït els discursos?
Com que parlem d’identitat, en el cas dels i les valencianes haurem de definir quin ha estat el punt de partida identitari i en base a que, i com s’ha construït.
La construcció de la història com a part de la justificació del discurs nacional és una constant que es manifesten a les tres opcions bàsiques de resposta nacional dels valencians i les valencianes: Espanya, València i Països Catalans.
La reconstrucció històrica des de qualsevol de les perspectives (portades a l’extremisme) tenen un objectiu únic que és el de justificar la seua postura com hereus de la legitima i ancestral línia d’on venim. El que passa és que part dels discursos més extrems són recollits en costumari popular, de forma i manera que s’ha construït una memòria artificial en la majoria dels casos. No volem entrar en analitzar quins han estat les barbaritats històriques que ha utilitzat un discurs o altre, no és qüestió de mesurar qui es du la palma o qui està més carregat de raó. . . pot ser no acabaríem mai, perquè en el transcurs del temps que perdérem en la tasca, possiblement algú hauria reconstruït el seu discurs o deconstruït el pretèrit immediat. Qui ho sap!!!
Si que podem i devem caure en el compte de que el recurs històric utilitzat com a justificació és amplament requerit, com ho és també la qüestió del territori i la seua definició dels límits que en el cas dels valencians està íntimament lligat amb la llengua ja que de vegades uns defineixen en funció d’ella quins són i quins no, legitimats per a nomenar-se “éssers humans”.
El tercer element de definició del grup sol ser l’ètnia, i darrerament, la religió. En aquests dos temes, podem assegurar que no hem tingut els problemes que en altres països arreu del món. Autors hi ha que han parlat dels conflictes a qualsevol dels continents, pot ser s’escapa de l’abast d’aquest treball aprofundir tant.
3. Punt de potencial 0:
Polarització i anul·lació de forces.
Comunitat de. . . (com es va arribar a l’acord de posar un nom sense història)
Davant la possibilitat de crear un Estatut d’Autonomia que es va presentar a la transició, el poble valencià va reaccionar amb un nivell d’exigència prou baix, tot i comparant-lo amb altres comunitats. Això era lògic ja que es venia d’una dictadura que va tenir molta cura d’acabar amb qualsevol rastre diferenciador o discordant amb l’Espanya que era “una, grande y libre”.
En el context de final dels setanta, cal recordar que ETA no estava tan mal vista com ara, en segons quins àmbits , l’assassinat de Carrero Blanco uns anys abans li va donar un cert “pedigrí” i va fer que el nacionalisme i l’independentisme li sonés a la gent.
Tot i que com dic, ser nacionalista no sonava estrany, si que és cert que als territoris, inclòs el valencià, que no tenien la tradició de Catalunya ni Euzcadi, l’associació que es feia entre terrorisme i nacionalisme va arrelar en l’imaginari col·lectiu, de forma que després de molts anys, el discurs guanyador és el que és.
Així les coses, durant la discussió de l’Estatut, no existia l’ambient propici per a formular-lo en els mateixos termes que les comunitats “històriques”, i la pretensió de ser una d’elles va quedar en res.
El fet de l’acceptació del nom Comunitat Valenciana entre les dues denominacions que aleshores es postulaven i que s’enfrontaven de manera quasi irreconciliable, va ser prou significatiu. Hom està d’acord en que s’existeix quan s’anomena, per tant, la manera de denominar-se és alguna cosa més que un simple formalisme, indica la importància que ens donem, la que ens donen i també allò que projectem, és a dir: el que volem ser.
La denominació de Regne de València, tot i ser la que històricament va tenir aquest territori fins fa poc més de 300 anys, deixa clar cap on es mira. La visió historicista i de recuperació d’una nomenclatura que fa referència a una forma de govern, en principi contradictòria amb la del context on es troba i que en certa manera és més ample, el Regne d’Espanya. Aquesta postura és la propugnada pels anomenats “blavers” o regionalistes, representats políticament en aquella època pel partit polític Unió Valenciana i actualment per “Acción Valencianista”, partit aquest últim íntimament lligat a l’extrema dreta i a grups violents sobretot de l’àmbit catalanista.
La proposta que durant la transició assimila la majoria social i política és la de País Valencià. A aquesta denominació se li ha buscat certa base històrica ja que durant l’època prèvia a la pèrdua dels Furs, no era estany que la gent es referís al Regne de València parlant de País, pot ser amb les mateixes connotacions que hui te el terme arreu del món.
La denominació de Comunitat és, a força de impersonal, la més neutra. En un Estat autonòmic on totes són “Comunitats”, la Valenciana és l’única que utilitza l’adjectiu com a part del nom, a més; emfatitzat pel fet de distingir-se de les dues denominacions què, tot i estar admès el seu ús, s’acaben diluït entre el vocabulari de la gent i acaben usats sols en certs àmbits fidels (o coherents; segons es mire) .
Així tenim que la Comunitat Catalana és Catalunya, la Comunitat de Gallega és Galícia, la Comunitat Andalusa és Andalusia. . . i la Comunitat Valenciana és la Comunitat Valenciana, això si, al mateix nivell que la Comunitat de Madrid. Autonomia, com tothom sap, inventada per a l’ocasió .
Discursos i lleis.
Com hem indicat abans, el projecte d’Estatut d’Autonomia Valencià va ser acordat pels grans partits estatals, amb Alfonso Guerra com un dels protagonistes. Desprès de vàries dècades i vista l’última reforma, està clar que les paraules escrites constrenyeixen el futur.
La Llei Electoral Valenciana ha segut el mur contra el que s’han topat els partits minoritaris valencians. Mentre que a altres territoris hi ha hagut la possibilitat d’obtenir una representació, més que fos testimonial, el fet de no quedar sense veu i comdemnats a una travessera pel desert de l’extraparlamentarisme ha donat ales i sobretot recursos econòmics a molts partits nacionalistes.
El bipartidisme és el gran beneficiat per aquesta llei, però també una visió determinada d’entendre l’Estat. El fet de no tenir veus dissonants és el somni de qualsevol governant i més, si manifesta certes tendències totalitàries. Últimament, sobretot des de que a l’anys 2004 Esquerra Republicana aconseguís vuit Diputats a Madrid i propiciés la investidura de Zapatero; s’escolta en certs medis com s’alcen veus que demanen la reforma de totes les lleis necessàries per tal d’aconseguir que els partits nacionalistes no tinguen la representativitat que actualment obtenen a nivell de l’Estat. Fins i tot es parla de deixar la responsabilitat de formar govern, únicament al partit guanyador, independentment de que tinga majoria o no.
Si a altres autonomies és francament difícil imaginar que la gent acceptés eixe hipotètic escenari, a la valenciana, no sols s’accepta sinó que es ratifica majoritàriament la forma de fer política que condemna el nacionalisme “perifèric” i enalteix el “central”.
Segons a qui escoltem, uns diran que la valenciana és una societat madura, coherent amb el projecte d’Espanya i altres però, que és una societat manipulada per circuits i discursos populistes i generadors d’odi.
Ni València ni Barcelona. . . Madrid
Reprenent la pregunta original del perquè no hi ha una força nacionalista valenciana forta, caldria ara replantejar-la i preguntar-nos per quina postura és la més afavorida pel fet del desacord nacionalista?
La resposta no és massa complicada, tot i que si ens adonem de que els conflictes estan entre els nacionalistes valencians d’un signe o d’altre, resulta evident que el nacionalisme espanyol ix guanyant tot i que no faci absolutament res.
¿Però és l’espanyolisme un actor passiu?
No, mai ha estat sols un observador, te molt a perdre en un Estat amb problemes d’implantació del model borbònic-burgès centralista. Tot i ser puntuals aquests problemes, són prou com per a plantejar-se com “el gran problema” basc o català que afecta a tota Espanya. Perquè com hem dit abans, una de les característiques dels Estats està en la definició i per tant, defensa de les seues fronteres. El llindar on la legitimació de l’ús de la violència no es qüestiona, i que és un “dret” dels Estats gens menyspreable.
L’enfrontament que caracteritza la paràlisis nacionalista valenciana te un únic guanyador i és com ja hem dit, l’espanyolisme. A més a més, les postures antinacionalistes sols tenen una direcció: les perifèries. El nacionalisme espanyol mai no es qüestiona, ja que per lògica, l’únic interessat en fer-ho és, justament el que està perdent la batalla i la credibilitat: el nacionalisme valencià.
Així doncs, parlar de que el nacionalisme està dilucidant si és més valencià que catalanista o a l’inrevés, ja no te sentit. Cavar la pròpia fosa, “arakiri” nacionalista,fer-li el llit, . . . podem inventar-nos mil maneres de dir una veritat incòmoda:
¡¡El nacionalisme valencià està mort.!!
