. . . Així, la història sembla provar que l’Estat no ha estat creat i no te simplement per funció el impedir que l’individu sigui torbat en l’exercici dels seus drets naturals, a més, auquets drets han estat creats i organitzats per l’Estat, fent-los realitats. I efectivament, l’home esdevé home per viure en societat. Retireu de l’home el que és d’origen social, i no quedarà més que un animal semblant als altres. . . Així, el que resol l’antinòmia, és que el patriotisme tendeix a convertir-se en una espècie de part petita del cosmopolitisme. El que du al conflicte és què, massa aviat, aquest és concebut d’altra manera. Sembla que el veritable patriotisme no es manifesta més que el les formes d’acció col·lectiva, orientades cap a fora; que nop es pot senyalar la vinculació amb el grup patriòtic al qual es pertany mes que en circumstàncies en que l’enfronta amb altre grup aliè. . . al costat però d’aquest patriotisme, hi ha altre, més silent, amb una acció però més continua, i que te per objectiu l’autonomia interior de la societat i no llur expansió exterior. Aquest patriotisme no exclou, ni de bon tros, l’orgull nacional; la persona col·lectiva i les persones individuals no poden existir sense tenir un sentiment cert en si mateixes, del que son, i aquest sentiment te sempre quelcom personal. Mentre hi hagen Estats, haurà un amor propi social, i res és més legítim. Però les societats poden posar el seu amor propi en la tasca de ser les més justes, les millor organitzades, i en tenir la millor constitució moral i no ser les més grans o les més riques. Sense dubte, no ens trobem encara en el moment en queaquest patriotisme pugui regnar absolut, si es que pot arribar alguna vegada aquesta situació.
De “Étude de Sociologie,1897″
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada