Palavras desejadas, conceitos proibidos: o enigma multicultural *

Pel seu interès, faix ús del còpia i enganxa d'una pàgina trobada quan cercava coses del Gerd Baumann. Lamentablement no he trobat el nom de l'autor.

Há certas palavras que não desejamos pronunciar. Algumas nem sequer ousamos pronunciar. Mas há também palavras que ouvimos com demasiada frequência, esvaziadas já de qualquer sentido, ou então, paradoxalmente, plenas de vazio. E como dizia Miguel Vale de Almeida, um colega antropólogo, num recente Seminário sobre Educação que o CEAS/ISCTE promoveu recentemente, algumas palavras quando esvaziadas ou esgotadas de sentidos tendem a serem enchidas com ideologia. Pois justamente é o que se passa com palavras como lusofonia ou multiculturalidade. Da primeira, o preenchimento neo-colonialista a que tem sido condenada já não deixa muitas dúvidas, procedimento aliás movido por um vago projecto sebastianista de resgatar o Quinto Império de uma qualquer bruma luso-tropical contemporânea. Já em relação à segunda as hesitações e as "nuances" sucedem-se. Multiculturalidade é hoje mais do que um conceito, é um verdadeiro enigma.
Várias razões podem ser sinalizadas para esta enigmática posição de um conceito que antes de o ser foi apenas mais uma palavra. Recordemos o seu uso politicamente correcto no reconhecimento da diferença e do relativismo cultural que marcou a retórica mainstream na academia e na sociedade americana há alguns anos atrás, mas que pretendia apenas silenciar ou filtrar o ruído da pluralidade cultural e racial daquela sociedade de imigrantes, conflituando e em demanda de direitos e garantias cívicas elementares. A sociedade americana ficou então definitivamente associada à concepção de sociedade multicultural. Mas não tardou a expandir-se o conceito para o velho continente. Afinal, alguma vez tinha estado ausente? Não seria a Europa desde há séculos uma plataforma de circulação de fluxos transnacionais? Hoje a Europa das migrações faz claramente parte das rotas multiculturais. E Portugal começa a descobrir-se também nessa condição.
Um cenário particularmente candente desta "contaminação" multicultural é a educação, quer pelo que se tem ensaiado dizer sobre aquele conceito, quer pelo que ele representa no interior da Escola. Hoje os discursos de Estado, os sentidos de missão dos profissionais, as recomendações pedagógicas ou os alarmes dos movimentos associativos pilham e multiplicam sentidos para a palavra. Desdobram-nos em vertiginosas "nuances" (a interculturalidade, é talvez um dos melhores/piores exemplos) ou em hesitantes políticas de afirmação positiva da diferença (as "semanas da cachupa" como exemplo paradigmático). Critérios administrativos, slogans políticos, indicadores estatísticos, programas académicos, estão hoje banhados, diria mesmo, entranhados, de multiculturalidade. Poderíamos falar de uma certa multiculturofobia ou multiculturofilia, se as palavras existissem. Mas afinal que mascara este consenso instável e quase religioso?
Aqui chegamos ao coração do enigma. O conceito torna-se em palavra desejada. O conceito reifica-se. Porque ele próprio é uma armadilha conceptual que releva de um modo de pensar cultura de forma monolítica e "essencializada". As culturas, cada uma delas com a sua cultura, são hoje conceitos proibidos em qualquer fórum académico que tenha feito jus à crítica cultural das décadas finais do século passado. Uma vez mais o conceito que se preenche de demasiadas coisas torna-se acima de tudo ideológico. E cultura não escapa a essa regra. A questão que nos inquieta, ou pelo menos a alguns de nós, é, pois, a de saber o que é isso de "ter uma cultura" ou de viver numa sociedade que "tem uma cultura?" Mas a resposta a esta questão não se resolve com o plural – multiculturalidade. Nem com interfaces – interculturalidade. Resolve-se pela desconstrução paciente da essencialização do conceito. E aqui regressamos às difíceis questões iniciais de Gerd Baumann: O que é realmente uma "comunidade", e como a "cultura" se manifesta na vida dessa "comunidade"? Chegamos aos princípios explicativos que organizam os processos de produção de sentido cultural: representações, discursividade, retóricas que estruturam e são estruturadas por experiências particulares que fazemos desse fruto proibido que imaginamos ser a "nossa cultura".
Estados-Nação e Etnicidade são necessariamente respostas mas não são obviamente definitivas. Processos migratórios transnacionais fazem das sociedades contemporâneas lugares de fluxos, fronteiras e circulações, para recordar outro antropólogo indispensável, Ulf Hannerz. Mas não apenas de circulação de pessoas e de mercadorias, mas também de ideias. E entre essas, de projectos identitários (étnicos, culturais, religiosos, etc.) que se reformulam, recriam, reorganizam na relação com as sociedades de acolhimento ou com grupos dentro dessas. Ser ucraniano, cabo-verdiano ou cigano na escola pública em Portugal não coloca apenas questões de usos linguísticos, de nacionalidade ou de racismos institucionais, mas sobretudo de poder e de diferenciação cívica. Ser ucraniano não é definível. É apenas objectificável através de representações, de retóricas, e até de práticas reificadas. Mas sobretudo, enquanto problemática contemporânea, esta questão não deveria mais ser resolvida – nem pelos agentes educativos, nem pelos poderes instituídos, nem pela sociedade em geral -, como uma questão de multiculturalidade, ou seja de aceitação/integração da diferença cultural, mas sim de cidadania.
Recordo uma conversa com uma aluna minha de origem brasileira que me dizia que nunca como em Portugal repensou tantas vezes a sua condição de "brasileira", de pertencer a uma "comunidade", a um "Estado" – a sua identidade reformulou-se tantas vezes quantas as relações de alteridade que teve de experienciar.
Nesta tarefa de deslocação do paradigma cultural para o da cidadania a responsabilidade dos cientistas sociais é crucial, uma vez que se torna problemático sublinhar a pertença cultural como um dado irremediavelmente essencializado ou advogar uma certa consensualidade na convivência entre grupos de origens distintas evitando pensá-la em termos de relações de poder diferenciado no interior de uma mesma sociedade. Pensar-se ucraniano não é igual para um ucraniano imigrado, para um na terra natal, e sobretudo para vários entre si em cada um destes lugares.
O que quero dizer afinal é que na Escola, o Manuel cigano, o Yuri ucraniano ou a Jucilene cabo-verdiana – mesmo que filhos de imigrantes, mesmo que com direitos de nacionalidade conquistados palmo a palmo, mesmo que falantes de línguas que têm expressão escolar apenas como "curiosidades" – têm (ou deveriam ter) todos o direito de ser vistos não pela sua diferença cultural mas pela sua cidadania. E nisso são exactamente iguais ao João que é "português de coração e raça" como dizia a canção.

* Inspirado no livro de Gerd Baumann (1999) The Multicultural Riddle; N.York, Routledge

Una conferència i un congrès. . . alguna cosa millor per lloir-se

Dimecres 14 de novembre, han fet les " Jornada sobre inmigración, turismo y mediación cultural en el campus de Elche", prou interessant, si obviem això si, que a la UMH, no es parla, o millor dit, ningú no s'escriu en la nostra llengua; així els maten. (de parlar, ja m'encarregue jo)
El senyor Pablo Vansteenberghe, director general de la Conselleria de Immigració i Ciutadania, no es va perdre l'acte inaugural, evidentment per a poder eixir a la ressenya periodística i poc més, ja que acte seguit de la inauguració, es va disculpar i se'n anà sense perdre més temps.
Em va fer gràcia que fes ús del seu cognom per a fer l'acudit de que a hores d'ara ja sabem pronunciar-lo la majoria de gent (vos jure que em vaig quedar amb la paraula en la boca per dir-li que malauradament, molta gent encara no "sap" pronunciar el meu nom o altres com per exemple: Josep Lluís).
La jornada, llevat d'aquesta minúcia que només ens trau el son a quatre capficats en trencar la Pax Hispanica, "lo agustet que podríem estar parlant soles en castellà", la jornada com dic, prou interessant, sobretot perquè he pogut visualitzar una diferència abismal entre el primer en intervindre: sociòleg, i tota la resta: antropòlegs.
Aquesta diferència no és qualitativa, ja que cadascú en el seu àmbit és un fiera, la diferència ha radicat en les bases d'estudi, en la metodologia d'anàlisi i també, en la forma d'exposició.
La meua conclusió particular és, que de la complexitat d'una situació de partida de dues llengües i cultures que son castellà i català, hem passat a una entrada en escena d'altres situacions en la qual la percepció d'uns és que hi ha uns nouvinguts als que no podem anomenar turistes però, ens miren amb menyspreu. . . i altres, als que els anomenem immigrants, evidentment pel seu caire econòmic, i que son mirats per tothom amb menyspreu.
Les solucions passen evidentment pel reconeixement, a hores d'ara als Països Catalans, sols sembla que existeix la mateixa realitat que a la resta de l'Estat, i no és així. No perquè jo no vulga, és la realitat: és.

El congrés ha estat una grata sorpresa, tinc que reconèixer que lliurar-me d'escoltar a la "Ilustrísima Sra. Gotzone Mora Temprano", ha estat tot un plaer. Possiblement hagués gomitat, i no tinc intenció de llançar per la boca el que, per lògica, ha d'eixir pel cul. Con les alegries no venen soles, m'he estalviat també al Honorable Sr. Rafael Blasco Castany, un altre "vividor".
Parle del II Congrés Internacional, Cooperació al Desenvolupament. I ha estat una sorpresa escoltar a tota una senyora què, tota negra ella, tota vestida de forma estranya ella. . . tota una dona africana: m'ha deixat bocabadat.
I es que resulta què, en contra del que algú que altre pensa, hi ha dones, negres i intel·ligents. Segur que diuen que és l'excepció que confirma la regla, i contra això, jo no tinc massa arguments, encara que tinc sospites de que deu d'haver alguna més he de reconèixer que el desconeixement de la realitat africana (i en el meu cas, mundial) és el gran denominador comú d'aquesta societat.
L'Excelentísima Sra. Aminata Traoré, Escriptora i ex - ministra de Cultura i Turisme de Malí, és una ment privilegiada a un país: africà. (no se quin adjectiu ficar-li al país).
Si tinc clar que és una ment preclara, pel senzill motiu de que fins i tot parlant en francès, ha estat d'una eloqüència conceptual i una expressivitat que denota, per damunt de tot, que sap de què parla: perquè ho ha pensat abans, criticant i proposant.
Sobre la crítica del concepte de desenvolupament, de la visió miop d'una Europa que pensa que els pecats de la colonització estan més que expiats amb l'ajuda i la cooperació. Sobre els complexes i prejudicis, sobre la base conceptual de partida és sobre el que hi ha que parlar. No és concebible que Europa vegi Àfrica com la font de recursos (energètics, naturals i humans), i al mateix temps com la presó d'on no han d'escapar sense permís.
No és lògic pensar que amb l'ajud al desenvolupament, concebut com una taxa de presons, tot està arreglat.
El preu d'una societat opulenta paga per la seua ociositat és sense dubte, la por. Però no es pot culpabilitzar per les màfies als immigrats, no podem dir que son els pobres de solemnitat els culpables de que els rics també ploren. Cal que tinguem una perspectiva una mica menys eurocèntrica i si cal, deixar que parlen sense coaccions qui ha de decidir el seu futur.
Així de pas, tal volta amb el reconeixement dels drets dels negrets/etes d'Àfrica, algú arribe a la conclusió de que hi ha negrets/etes d'esperit a un indret anomenat Països Catalans.

Visca la independència, la llibertat i els negrets/etes de tots els pobles sense veu . Els invisibles.

Interessant:
http://www.mujeresenred.net/article.php3?id_article=943
http://www.revistapueblos.org/spip.php?article359


No se com ficar-ho, (aparentment no te res a veure) però he conegut un xicot (antropòleg¿?) que ha estat vivint a Àfrica 7 anys, me l'ha presentat Mercedes Jabardo, la meua professora (que em cau molt bé, baidewai). La qüestió és què, li he dit: verga, hauràs viscut experiències molt fortes, no?. A lo que ell m'ha dit: no més de les que hages viscut tu aquí.
No he continuat parlant amb ell, encara que anàvem junts cap al carrer, i es que m'ha deixat tallat. . . no he volgut dir-li que per a que collons se'n va a vire fora, suposadament pitjor, si a la fi, resulta que no ha tingut experiències. O en el pitjor dels casos, resulta que les experiències que ha viscut no les valora com a enriquidores o almenys amb la suficient vàlua com per a compartir-les quan algú diu amb cara de tonto: hauràs viscut experiències molt fortes, no?
I és que no necessite que ningú vinga d'estar 7 anys al Tibet per a dir que son persones com tots els demés. Quan una persona se'n va, ha de ser per a mirar amb els ulls dels altres, i si a la tornada dius que veus el mateix, una de dos, o estàs cegallós o no t'has enterat de de la peli cula. (altre dia que no tinga mal de cap, intentaré explicar-me millor, estic i em note una mica espès)

Maleint l'antropologia . . . quan no pren partit

Pensar sobre com han “evolucionat” les cultures és gairebé un exercici d’autocrítica, si pensem que a nivell personal pot haver-hi quelcom semblant a una relació entre el gran i el petit, entre la generalitat i la individualitat. Pensar aleshores que la nostra vida és una volta més de la roda del temps, ens pot dur a la sensació de que al estudiar la història del pensament, patim un cert “dejavú”, i que la majoria de vivències, fins i tot de pensaments, ja els hem tingut abans.
Els conceptes que una persona acaba dominant al llarg de la seua vida son tan comptables com els dits d’una sola mà. És per això que si la ignorància no és acceptada com alguna cosa consubstancial a l’ésser humà per la mateixa persona, difícilment arribarà el moment de la superació necessària.

A l’adolescència, el nivell de desconeixement és quasi tan elevat com el de les ganes de relacionar-se. De quines coses però, parlem amb les persones que volem relacionar-nos . . . del que coneixem, de l’experiència pròpia (reduïda en el cas dels adolescents a una mera anècdota), i és per això què, inventiva i fantasia, son dues constants pròpies i característiques de la joventut.

Quins factors son els que fan que una mancança d’anecdotari duga a l’ús de substàncies, la majoria de vegades desinhibidores i excitants: la necessitat afectiva, una societat que prima els líders i que fa que aquests siguin els més populars, vistos, no en la faceta de la fita aconseguida, sinó en la repercussió mediàtica.

Quan una persona te un anecdotari més o menys extens, fa ús i abús d’ell amb totes i cadascunes de les persones que coneix, caient de vegades en la reiteració, que, en el millor dels casos és simplement vista con un signe de “cansinitat”. La majoria de les vegades fins i tot nosaltres mateix ens cansem d’escoltar i de contar sempre les mateixes històries. . . fracàs de parelles, canvi periòdic d’amics.

. . . Quines son les motivacions generalment més comuns: l’èxit i el reconeixement.

Si volem tindre relacions sexuals, tothom vol que li diguen lo bé que ho ha fet, i en acabant, si és possible; que es publique en el BOE.

Si volem que . . . (fica-li el que vulguis), sempre buscarem l’èxit i el reconeixement. I si som persones, no te més volta de full, la competitivitat ens mou. I és ben cert que als homes se’ls nota prou més que a les dones, però ne és menys cert que les dones utilitzen el cos propi com a tauler d’anuncis amb les mateixes intencions que els homes fan piruetes i demostracions variades.

En resum, i per tal de no caure en la temptació d’adornar excessivament un simple concepte. Pense que les persones busquem la relació social per evident necessitat, el consum de substàncies desinhibidores per part de gent massa jove s’explica per la manca d’experiències individuals, de la mateixa manera que en gent més gran, però amb la mateixa experiència acumulada que una persona jove.

No vull dir que la joventut siga roïna, ni molt menys. El que passa és que no es valoren els silencis, de la mateixa manera que es sobrevalora el reconeixement, abans i sobre el mateix èxit.

Antropologia del parentiu

La cultura dictamina prefencialment (és millor que faces açò) amb qui t’has de casar, que visquis amb els pares del marit, de la muller. . . és a partir de l’observació que es dedueixen unes regles: regles de filiació, regles de residència, regles matrimonials. D’aquesta manera els sistemes estan estructurats per a funcionar segons aquestes regles, evidentment això és la norma, altra cosa és com en situacions concretes es resol.

El sistema de parentiu és el conjunt de regularitats que es pot traure del comportament de les persones, que diuen estar una respecte de l’altra en una relació de parentiu.

Perquè constitueix un sistema el parentiu?, perquè el comportament de les persones que diuen o els hi han dit que son parents. De vegades els acudits que es fan de sogres i gendres. . . reflecteix la percepció cultural de la relació entre sogra i gendre, de la nostra cultura.

Feina de l’antropòleg és descobrir aqueix sistema. Veure si en eixa cultura és igual que en altra cultura. Veure el que aporta al sistema de parentiu en general.

Tot sistema de parentiu està constituït per cinc subsistemes:

1.-Sistema de filiació o descendència, reconeix de qui descendeixen els fill/es, pot ser que sols es reconeguin com fills del pare, el que significa PATRILINIALITAT, (el sufix, linial es refereix a filiació). MATRILINIAL, per part de mares és a dir a la descendència se la reconeix com a part de les mares, igual que passa amb la religió jueva, que la transmeten les dones i o pas els homes. És coneguda també com a UTERINA.

AMBILINIAL o COGNATÍCIA, quan es reconegut per d’ambdues parts.

2.-Sistema terminològic o d’apel·lació, que no es més que la forma de designar als parents, pare, mare, germà. . . cada cultura ti les seues i ens han educat amb eixa terminologia.

3.- Sistema d’aliances, d’intercanvi o d’afinitat, “els parents polítics”. Sistemes per a matrimoniar-se, casar-se. Poden ser complexes, elemental o semicomplexes. Hi regles que obligen a l’endogàmia o be a l’exogàmia.

4.- Sistema de residència, on pensen viure els que decideixen casar-se. No és tant a qui conviden a l’enllaç, (això indica el nivell de proximitat), és on s’ha de viure, que en alguns casos significa amb qui, si amb la família del nuvi (PATRILOCAL), de la núvia (MATRILOCAL) el sufix local és per a residència.
5.- Sistema d’autoritat, on cada cultura determina les relacions. Si pare, avi o fill son el s que manen, ja que les dones mai no han tingut oportunitat de fer-ho. Pot ser, sols a la mitologia amb sistemes matriarcals com les “amazones” que no han existit. No hii cap exemple on les dones tinguen el poder i el transmeten a les dones, i el control dels mitjans de producció i el control de la preeminència de la dona front a l’home.

En la transmissió, son els conceptes, els valors els que perpetuen el patriarcat. És per això l’erro quan es confundeix la matrilinialitat (els fills son reconeguts sols com fills de les mares) amb el matriarcat. A la cultura NAIA, les dones tenen els fills però qui te el poder son els germans.

Casos de Reines que han tengut poder, no son per confondre’ls tampoc, ja que son recordades perquè han funcionat com homes, s’han ficat en la pell de l’home i son recordades pels “collons” (el rol) que tingueren.

Els sistemes han dut a unes relacions de parentiu. Des de la perspectiva anglosaxona les relacions s’estableixen per consanguinitat, (kingship) com a part referida al parentiu i (mariage) com a part referida al matrimoni. Fan aquesta diferenciació perquè li donen categoria de veritable parentiu al Kingship. El primer teòric va ser Raftin Brown (periode entre guerres).

Per als francesos és per mitjà de la filiació; és el matrimoni el que realment genera les relacions de parentiu. Claude Lévi-Strauss (1941)

“to be continued”

Teoria i anàlisi de les estructures i els canvis socials, econòmics i polítics

Objectius generals teòric-pràctics.

1. Introducció a l’anàlisi de les estructures i canvis a les societats contemporànies des de la perspectiva antropològica.

2. Analitzar des d’aquesta perspectiva, les classes socials, distribució de la riquesa i el poder i la mobilitat social a les societats contemporànies.

3. Connectar el desenvolupament del pensament antropològic amb el context històric.

4. Abordar fenòmens com el colonialisme/postcolonialisme, la pobresa, marginació, migracions, globalització, multiculturalisme. . .

5. Situar l’anàlisi dels fenòmens socials al marc de les distintes prespectives teòriques des d’on s’han format.

A la primera unitat didàctica, la visió paradigmàtica sobre el concepte de cultura serà tractat per tal de veure i abordar un anàlisis sobre les classes socials, la distribució de la riquesa i el poder a la societat contemporània.
La següent unitat didàctica és axial, dividida en tres blocs, articulats al voltant dels conceptes dels paradigmes:

1. Cultura com a forma de vida( 1900-1950), funcionalisme, visió que veu la cultura con un tot integrat, com una bola de billar, amb el seu propi color i rodona, separada d’altres on les boles es podien moure, però continuaven sent el mateix amb el pas del temps. Aquest model ve definit sobre tot per ser a-històric. Si es canvien les necessitats, s’ha de incorporar l’estructura que cobrisca les necessitats.
Colonialisme, la presencia europea a Àfrica,

Pobresa urbana, escola de Chicago Robert Redfield

(http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Redfield)

Llegir el llibre d’Antropologia de la pobresa d’Oscar Lewis

(http://es.wikipedia.org/wiki/Oscar_Lewis)

Alfred Radoliffe -Brown, funcionalista

Malinowski treball de camp.

2. La cultura des de l’economia política (1960-1980), es veu la cultura en moviment, dinàmica, la història és central, metodologia bàsica podríem dir, son importants les connexions, l’encreuament entre cultures. Recupera la història des del punt de vista Marxista, des del concepte de medis de producció, no des del evolucionisme.

Parlar de nord-sud, desigualtat, dependència.
El nord i el desenvolupament del sud, les migracions.

Llegir el llibre Aprenent a treballar, de Paul Willis

(http://roble.pntic.mec.es/~jrodri14/willis.pdf), http://www.cinterfor.org.uy/public/spanish/region/ampro/cinterfor/publ/mitnik/pdf/cap7.pdf
3. Més enllà de la cultura (contemporani), és el moment en que van recuperant-se els “sons del silenci” les veus amagades per la història, els subalterns. . .

Parla d’identitat, de globalització , multiculturalisme i ciutadania

Llegir el llibre, El enigma multicultural de Gerd Baumann

(http://www.paidos.com/lib.asp?cod=31150)
El primer paradigma es situa entre 1900 i 1950 aproximadament, entre aquest context i el següent paradigma, que hauríem de situar-lo entre 1960 i 1980, es situa el llibre: Europa i la gent sense història, d’Eric Wolf (http://es.wikipedia.org/wiki/Eric_Wolf) . Que passaria si veieren el mon distint si posaren el eix en l’altre costat, que passaria si el deixarem de nomenar els països com a coses, per entendre el que ha sigut la cultura a la història hi ha que llegir el llibre.
Entre el segon paradigma (la cultura des de l’economia política) i el tercer, situaríem el llibre: Orientalisme, de Edward Said (http://ca.wikipedia.org/wiki/Edward_Said)
Said és més conegut per descriure i criticar el “Orientalisme“, que per a ell consistia en una constel·lació de falsos prejudicis en el fons de les actituds occidentals pel que fa a l’orient.

En la seva obra de 1978, Orientalism, Said denuncia els “persistents i subtils prejudicis eurocèntrics contra els pobles àrabo-islàmics així com la seva cultura”. Argumenta que una llarga tradició d’imatges falses i romantiqies d’Àsia i el Pròxim Orient a la cultura occidental han servit de justificació implícita a les ambicions colonials i imperials d’Europa i els Estats Units.

Aquest llibre obri el camí a les aproximacions a altres tipus de cultures.

Més enllà de la cultura és un paradigma que defuig de la visió “eurocèntrica” de l’antropologia, son veus ocultes que surten ara, des de’l moviment de la negritud, veus d’altres països i cultures externes. “Paradigma ALTRE”.

L’escola de Frankfurt es una escola de tall occidental que qüestiona el funcionament del capitalisme, però no pot eixir-se’n perquè forma part d’ell, com conforma el capitalisme a l’ésser humà contemporani, tenint en compte que la modernitat també és una construcció del pensament occidental, europeu.

El 3er paradigma neix del postcolonialisme, es com s’han construit els altres entre els pensaments moderns il·lustrats, és el segle de les llums a europa, al mon occidental, però aquest segle de les llums va enfosquir la resta del mon.

La civilització apareix per oposició al primitiu, es construeix l’home modern a partir a costa dels altres, aquest pensament surt a partir d’ací. Per als altres neix la possibilitat d’estudiar la pròpia història, eixa que digueren (els colons) que no tenien. A l’altre se li negà fins i tot la capacitat de pensar. . .

Colonialisme Anglès a Àfrica.

1ª fase d’ocupació

2ª fase conquesta

3ª Domini

A l’any 1879 tota Àfrica està unicament poblada per natius. A l’any 1900, tota Àfrica fou ocupada arrel del descobriment de la quinina, el paludisme el van poder dominar i la conquesta fou rapidíssima.

De quina manera es va consolidar el domini. . . per un costat el domini polític i militar, reconversió de les elits locals.

Els francesos es basaren en el domini directe, que tot el poder fou d’un francès. Es van disenyar unes estructures de blancs, controloades per la metròpoli.

Els anglesos buscaven la fidelitat dels líders locals, perpetuant les jerarquies locals. . . domini indirecte. La captació de les estructures locals es feren en baseal coneixement que els hi donà els antropòlegs.

La majoria dels estudis antropològics es van fer a les zones ocupades pels anglesos. “Els Nuer” Evans Richard és un treball d’encàrrec del govern britànic, una obra bàsica.

Els antropòlegs feren treballs que la majoria de vegades eren inservibles per a les pretensions del poder, el domini militar fou brutal fins als anys 20 de segle XX.

Àfrica fou el continent de colonització més curta però amb més seqüeles, fruit del domini ideològic. Aquesta època fou la de les tradicions inventades, els anglesos feren una instauració total de l’imperi britànic a nivell institucional.

Els britànics trencaven les estructures com per exemple, fent als Boys, que eren homes, fent treballs de casa, desprestigiats totalment en la societat africana.

Els britànics duen el millor de l’imperi a Àfrica, per tal d’asseure el prestigi.

La imatge des d’Àfrica era i és que els europeus no treballen, que no es moren . . . perpetuaren la imatge de subordinació. Quan et relaciones amb algú que ni te deixa mirar-lo als ulls, poc a poc vas encorbant-te.

D’Emile Durkheim (pare de la sociologia)

. . . Així, la història sembla provar que l’Estat no ha estat creat i no te simplement per funció el impedir que l’individu sigui torbat en l’exercici dels seus drets naturals, a més, auquets drets han estat creats i organitzats per l’Estat, fent-los realitats. I efectivament, l’home esdevé home per viure en societat. Retireu de l’home el que és d’origen social, i no quedarà més que un animal semblant als altres. . . Així, el que resol l’antinòmia, és que el patriotisme tendeix a convertir-se en una espècie de part petita del cosmopolitisme. El que du al conflicte és què, massa aviat, aquest és concebut d’altra manera. Sembla que el veritable patriotisme no es manifesta més que el les formes d’acció col·lectiva, orientades cap a fora; que nop es pot senyalar la vinculació amb el grup patriòtic al qual es pertany mes que en circumstàncies en que l’enfronta amb altre grup aliè. . . al costat però d’aquest patriotisme, hi ha altre, més silent, amb una acció però més continua, i que te per objectiu l’autonomia interior de la societat i no llur expansió exterior. Aquest patriotisme no exclou, ni de bon tros, l’orgull nacional; la persona col·lectiva i les persones individuals no poden existir sense tenir un sentiment cert en si mateixes, del que son, i aquest sentiment te sempre quelcom personal. Mentre hi hagen Estats, haurà un amor propi social, i res és més legítim. Però les societats poden posar el seu amor propi en la tasca de ser les més justes, les millor organitzades, i en tenir la millor constitució moral i no ser les més grans o les més riques. Sense dubte, no ens trobem encara en el moment en queaquest patriotisme pugui regnar absolut, si es que pot arribar alguna vegada aquesta situació.

De “Étude de Sociologie,1897″