La gent del poble, la que a peu de carrer és capaç de superar la por imposada pel sistema caciquil de l'alcalde César Augusto Asencio, té l'anhel de que les forces partidistes d'esquerra deixen de costat les sigles i siguen capaces de mostrar, no sols generositat, sinó també responsabilitat vers a la gent que diuen representar.
Que el PSPV és un partit ferit, és una evidència indiscutible. Però no menys òbvia que la feblesa d'Esquerra Republicana, Esquerra Unida o Iniciativa, fins i tot de la societat civil, manipulada i acollonida com quasi mai. ¡Ara que uns coixegen, pensen els altres que és hora de fer-los trontollar i forçar la caiguda! "curts de mollera"
Això que tenim de tanta varietat de partits, molts veuen com un problema, però no ho és del tot, ( o no ho seria gens si no fos per la llei electoral valenciana) ans al contrari, podria ser interpretat com un símptoma positiu i de frescor polític, tal i com passa per exemple al Principat de Catalunya o a Euskadi. I si d'alguna cosa crec que s'hauria de caracteritzar el futur, no pense que tingués que ser pel fet de que un únic portaveu aspirés a representar la diversitat d'opinions. Som massa heterogenis i com dic, tot i ser per una part l'evidència de la feblesa a la societat actual, és també la mostra del que és el projecte d'esquerra per a un futur de superació d'aquest sistema. Sempre, això si, de que siguem conscients que ara, estem condemnats a entendre'ns per a batre la dreta i aconseguir aquest objectiu.
Quan, tot just després de la caiguda del mur de Berlín, l'esquerra dona l'estampida pluridireccional, està actuant sense saber-ho, sota els dictats de la filosofia neoliberal. El pragmatisme va ser (i és), el punt de vista adoptat per tothom a l'hora d'analitzar la societat post-ideològica. El post modernisme, explica negant la societat i l'esquerra s'ho creu i acaba sent, la més post-tot. Tant és així que multitud de moviments es perfilen com a projectes polítics globals. El nacionalisme, l'ecologisme, la lluita pels drets de la dona o del jovent o de... tots es troben legitimats per a dir que la seua lluita és la prioritària, que són els seus objectius els que han d'abanderar, no ja la lluita obrera (això ja està superat! Oi que sí?) sinó, una mena de salvació del món.
Els partits més neoliberals d'Espanya, PP i PSOE, el primer per convicció i el segon per una devoció que l'ha dut a ser el primer partit socialista europeu en implantar aquestes polítiques. Aquest partits com dic, són els grans beneficiats del sistema que han dissenyat els pares del neoconservadurisme durant gairebé tot el segle XX. Però ara el que té un problema important és el PSOE, ja que és l'encarregat de fer les polítiques més antisocials i restrictives de la història recent, utilitzant qualsevol medi al seu abast, tal i com ha demostrat amb la declaració de l'estat d'alarma.
Aquest partit, i per extensió la seua militància té el problema d'acceptar la funció de mà executora de l'Europa econòmica i per extensió de les grans corporacions mundials.
El PP no pateix, per la senzilla raó de que són percebuts com els genuïns, els gestors per excel·lència. Vet aquí la seua insistència per convèncer la gent de que la política no val per a res, que el que cal són gestors externs que amb motivació privada busque alternatives i estalvie recursos. Estat mínim que diuen els neocons, i que una vegada convençuda la gent, tenen quasi aconseguit.
Nosaltres, sense adonar-nos de que el seu èxit consisteix en fer creure que l'opulència que s'aprecia quan privatitzes empreses públiques i liberalitzes l'economia és pa per hui i fam per demà. Matar la gallina dels ous d'or: el que ha passat quan deien alguns això de “España va bién” (i una merda).
Aquest món però, ja no es pot amagar darrere de suposades teories de la conspiració. L'evidència del control i manipulació del EEUU demostrada per wikileaks no és ja qüestionable (com tampoc ho és el fet de que aquesta pàgina té més vistes als EEUU que a l'Estat Espanyol).
La por que jo personalment tinc, no és altra que la de que arribe un moment en el que aquestes barbaritats que s'estan fent al món, a Espanya, al País Valencià i a Crevillent, formen part d'una situació “normal”, i que tothom accepte el fet de viure en estat d'alarma permanent, és pel nostre bé. Com accepta la gent del meu poble que ens governe la generació NINI-NINI, ja que no tenim accés a la cultura, ni tenim instal·lacions esportives com cal, que no tenim zones verdes, ni podem anar amb bicicleta, ni podem gaudir de les festes si no ets del grup, ni podem tenir una tv local sense manipular, ni una ràdio, ni un treball sense tenir que llepar-li el cul a algú dels regidors/es.
Crevillent i l'esquerra accepta que la culpa és seua, “una cosa així com ha passat amb la crisi, que tots sabem que són nosaltres els culpables i no els pobres bancs ni les polítiques liberals”. Crevillent i l'esquerra, avergonyida i acomplexada sembla que espere que caiga Roma, i amb ella el Cèsar.
Malament anem si no fem alguna cosa. MÉS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada