Un astronauta a Salamanca

He “baixat” novament al poble, passejant, tal i com sempre intente fer; observant els carrers, la gent . . . i fins i tot el comportament dels animals, què ja siguen galls, gats o gossos, es veuen des del Barranquet fins al Fontenay en gran quantitat i varietat. En aquesta caminada he vist una vessant lúdica de la transformació que pateix Crevillent, tot just quan passava per la Plaça del “passeig” he vist com s'afanyaven en acabar l'estructura de cartró pedra que han ficat davant del Casal de la Festa, tapant de dalt a baix un edifici que com tots, està fet per a ser observat, però que en aquest cas ha rebut la sentència que el condemna a ser invisibilitzat tot just quan més gent el pot veure. I si de cas, admirar.
Ha primat en el judici, la necessitat de crear un escenari que “re-presente” és dir: que torne a fer present el Crevillent del segle XIII amb un Ra'is mirant des de dalt a Jaume I, a qui per cert l'alcalde actual, no li fa honors de conqueridor, prefereix de donar-li-los a un recuperat Jaume II de qui a falta de saber quina cara tenia, s'imaginen un semblant a l'ús i au. Però això no és casual, Jaume I és un símbol que supera la figura històrica i a hores d'ara representa un País, el nostre; mentre que Jaume II, en tant que figura desconeguda, és susceptible de ser redefinit, reinventat i per suposat: manipulat per a ser la referència històrica d'un Crevillent que res tinga que veure amb la història comuna dels Països Catalans.
Si de veres es proposara la recuperació fidedigna de la fita històrica que es representa a la Festa, possiblement hauríem de revisar punt per punt cadascun dels signes i dels símbols que s'utilitzen: la llengua, les banderes, els vestits... I és que, el nostre poble està, de mica en mica i sense adonar-se, perdent el seu patrimoni i amb ell, la seua memòria. Ja siga en forma de recreació falsejada, restauració reinventada o simplement demolició i oblit.
Assistim impertèrrits en Crevillent a una mena de “construcció metafòrica de la història” i per tant, també de la realitat, ja que es vulga o no, la història continua sent un justificador, un legitimador de identitats, i adequadament manipulada la història, es poden aconseguir moltes, tal volta massa coses en el present. Per això tot el que es fa i s'utilitza respon a una intencionalitat: justificar que la simbologia que ara s'usa sempre ha sigut la mateixa, i aconseguir per tant amb la introducció dels signes aliens, la categoria de símbols d'un poble.
La moda “rústica” fa molts anys que ens persegueix i a la pregunta de si m'agrada més un estil o altre, he de dir que depèn; sols (des del meu punt de vista) si no volem enganyar-me, entenc que tot és susceptible de dissenyar-se, i llevat de casos obvis en els que s'ha de mantenir un estil per tal de no agredir l'entorn. Llevat d'això com dic, crec que cap quasi tot.
Recórrer al cartró pedra o a la seua variant moderna de formigó imprès, queda relativament bé a un parc temàtic on es vol recrear una determinada (i rústica) època, però fer això per a una ciutat és un recurs enganyós, maquillador de la realitat, una construcció metafòrica. I què és això? La metàfora consisteix en la translació del sentit de les coses i fer que per exemple, un carrer correctament executat amb formigó, tints químics i motlles, pot acabar semblant un típic carrer empedrat sense res que envejar-li a París o Lisboa. El que passa és que per aconseguir l'efecte hi ha que ser bo i saber de que es parla o millor sobre que es decideix, de forma que les restauracions no es convertisquen en aberracions, evitant així que els pobles acaben sent una caricatura de Santillana del Mar, o el que seria més patètic: de Terra Mítica.
Però a més de ser bo i saber, s'ha de ser modest, prudent i gens pretensiós ja que ni el que ve a visitar-nos ni els que vivim ací, tenim la sensació de viure en un lloc “natural”, “autèntic”. Ans al contrari, un ambient de falsedat es respira en el poble, davant dels Pontets, de l'Ermita de Sant Gaietà, passejant pels carrers on s'abandonen edificis, coves i barris sencers a la marginalitat, també mirant les festes de Moros i Cristians. . . ah les festes, tanta llum, tanta il·lusió de la gent (com jo) que descansa sobre una gran mentida construïda en temps de Franco (que no per ell) per a deixar ben palesa l'autèntica adhesió als “principios de movimiento”, tot just els principis que més d'una persona en aquella època pensava que estaven immanents fins i tot en la prosa fluida del dictador, en l'obra “cumbre” de la literatura que és “Raza” (puaggg!!), i que a la fi va ser font d'inspiració de tants.
Baixant de ma casa, he recordat la façana de la Catedral de Salamanca, on un astronauta esculpit a la pedra va dient-li a tothom “Ei, que soc un astronauta, que penses que soc del gòtic o del barroc?”. . . d'ací a mil anys algú ho veurà i dirà: podem observar la restauració que es va fer possiblement a finals del segle XX, època en que l'home va arribar a la lluna per primer cop.” Les persones veiem els anacronismes i agraïm de tot cor que ningú no ens vulga enganyar. Quedarà en la memòria per sempre, però; de les ciutats de cartró pedra, qui se'n recordarà?