L'amic Noam Komsky en un dels seus últims articles (American Declive: Causes and Consequences) fa un apunt sobre la tendència, més d'una vegada assajada pels EEUU, de deixar en quarentena la democràcia en els països on intervé militarment (ens recorda que Clinton va atorgar als Estats Units de Nord Amèrica el "dret" a intervindre arreu del món per defendre els interesos econòmics i estratègics del país). Però sobretot la reflexió més encertada al meu parer és la d'observar que a les recents revoltes del nord d'Àfrica, EEUU es va adonar de que les enquestes a la població de la zona indicaven un creixement important de descontent amb la qual cosa un sistema democràtic "on l'opinió públicas influeix en la política" seria desastrós per a Washington "...recent polls of Arab opinion reveal very clearly that functioning democracy where public opinion influences policy would be disastrous for Washington."
Això, vull nugar-ho amb una conversa que ahir vàrem tindre entre amics on un d'ells es (i ens) qüestionava sobre quina hauria de ser l'actuació del poble saharià després de 30 penosos anys de lluita infructuosa, ja que una de les últimes propostes que prenen força, no per nova què no ho és, sinó per eliminació; és la d'acceptar el grau d'autonomia que el Rei de Marroc tinga a bé atorgar, i com a molt, si encara hi ha gent amb ganes, encetar una guerra de guerrilles interna per tal d'intentar augmentar el grau de llibertat.
Certament el problema és greu al Sàhara, com ja he indicat en altres escrits, gent sahariana neix fora del territori i gent "forània, si més no d'origen" neix als territoris ocupats. Passen els anys i el problema s'enquista per mil i una raó, però fonamentalment i així reprenc el principi argumental: per la postura d'EEUU ja que és qui té el poder mundial i per tant és el culpable... Komsky dixit.
Si els EEUU tenen por de que la gent "reaccione" contra els seus interesos fent un "mal ús" de la democràcia, i posen en pràctica sense vergonya la maquinària habitual dels governs autoritaris que veuen immadur al poble, i incapaç de prendre decisions correctes si abans no se'ls hi ha donat la informació "correcta", l'educació correcta i amb el govern adequat... aleshores, els EEUU tenen el greu problema de que una vegada acabada la guerra freda, ells són els únics responsables i paulatinament la gent d'arreu del món prendrà partit, amb ells o contra ells. I inexorablement cauran en el mateix error de l'URSS: no tindre en compte el factor humà!
En definitiva: quina seria l'actuació "més adequada" en el cas del Sàhara?
Doncs crec (com el meu amic Mario: "no sense contradiccions importants" ja que des del sofà de ma casa jo apostaria per una guerra) crec com deia, que tal volta s'hauria de negociar l'autonomia més ampla possible, sense renunciar a la independència, per a després buscar aliats i no enemics en els colons. Seria important no permetre noves onades d'ocupació i intentar accedir al poder local i autonòmic per tal d'encapçalar un moviment d'enfrontament polític, en primer lloc contra els països rics (incloent-hi Espanya (cliqueu ací) i França) i en segona intància contra la monarquia marroquina. Així també, la creació i participació a una lliga nord africana per la democràcia genuïna i autogestionada que li permeta parlar de tu a tu al mal nomenat "primer món".
El poble saharià és un poble culte, amb aspiracions i amb el dret d'autogestionar-se. Però la batalla no és contra Marroc ja que el govern del Mohamed VI és una marioneta, una més, de les que EEUU utilitza. Per això s'ha d'actuar urgentment per a no perdre força ni perspectiva. La gent està desarrelada als campaments de Tinduf i ha de tornar a ajuntar-se i com a conseqüència, ser més forts.
Una nova forma de combatre és necessària: des de dins!
