dimarts, 6 de setembre de 2016

Petit homenatge

Quan hom parla de la mort, la perspectiva i el discurs canvia segons ens afecte. Obvi i comprensible, tot i que d'experiència difícilment transmissible.
I és que de la mateixa manera que podem intentar transmetre l'experiència d'una pujada a un cim o de veure un monument que ens ha deixat bocabadats, no és menys cert que transmetre les sensacions i les emocions viscudes en primera persona, resulta una tasca pràcticament impossible.
Per a mi, la poesia va ser l'única manera amb què vaig poder afrontar la mort de ma mare. Quan el 25 d'octubre de 2014 morí, vaig tindre un seguit de sensacions les quals, mai no les havia experimentat. Tot i haver perdut a mon pare amb quatre anys, he de reconéixer que el dolor que vaig sentir aleshores està màgicament esborrat de la meua memòria.
Sé, pel que m'ha contat alguna vegada ma germana, que vaig estar durant més de tres anys amb malsons i despertant-me demanant per mon pare. Res d'això recorde. Imagine que la natura és sàvia i sap quines dades s'han d'esborrar del disc dur de la memòria, "afortunadament".


Ara però, no vull esborrar
ni un record, ni una sensació,
ni un sentiment.
Vull tenir la ment plena de tu i notar
que omplis el buit, fins i tot amb l'absència.
Et vull aquí. Et vull.
Faré l'esforç de véncer la natura
i estaràs
ací
sempre.


Petit homenatge. Mare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada