dimarts, 6 de setembre de 2016

Petit homenatge

Quan hom parla de la mort, la perspectiva i el discurs canvia segons ens afecte. Obvi i comprensible, tot i que d'experiència difícilment transmissible.
I és que de la mateixa manera que podem intentar transmetre l'experiència d'una pujada a un cim o de veure un monument que ens ha deixat bocabadats, no és menys cert que transmetre les sensacions i les emocions viscudes en primera persona, resulta una tasca pràcticament impossible.
Per a mi, la poesia va ser l'única manera amb què vaig poder afrontar la mort de ma mare. Quan el 25 d'octubre de 2014 morí, vaig tindre un seguit de sensacions les quals, mai no les havia experimentat. Tot i haver perdut a mon pare amb quatre anys, he de reconéixer que el dolor que vaig sentir aleshores està màgicament esborrat de la meua memòria.
Sé, pel que m'ha contat alguna vegada ma germana, que vaig estar durant més de tres anys amb malsons i despertant-me demanant per mon pare. Res d'això recorde. Imagine que la natura és sàvia i sap quines dades s'han d'esborrar del disc dur de la memòria, "afortunadament".


Ara però, no vull esborrar
ni un record, ni una sensació,
ni un sentiment.
Vull tenir la ment plena de tu i notar
que omplis el buit, fins i tot amb l'absència.
Et vull aquí. Et vull.
Faré l'esforç de véncer la natura
i estaràs
ací
sempre.


Petit homenatge. Mare.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Amb un raig de sol marxes.

Nit d'angúnia
        rajos d'esperança
        la mort però, triomfa...
        o és la calma?

Veure com se'n va la vida
        veure com et quedes banca,
        més blanca encara,
        alguna cosa es gela dins meu.
        Absència, no present encara.

Carta en l'aire
        vent, bufit imperceptible que ix de la boca.
        On escrius les paraules presoneres d'eixa gola?
        M'has deixat sense paraules.

diumenge, 10 de febrer de 2013

El mal que va passar d'Almansa, a Ferran Torrent alcança!!

Senyor Ferran Torrent vostè no em coneix. Com no ha de conèixer a molts valencians. A tots ens passa, jo no soc una excepció i no vull que s'interprete d'estes paraules inicials que li he retret res. Ans al contrari, sols dic açò per a que quede dit. I crec que no és poc.
Vull explicar-li les raons per les quals, les seues declaracions referides a que ERC ha de deixar de participar en la política valenciana, resulten ofensives i gens afavoridores per a que l'enteniment triomfe. Per tal de deixar les coses clares, partirem del fet objectiu de que ERPV és un partit de i amb valencians, amb relacions evidents amb Esquerra a Catalunya, amb Esquerra a les Illes i amb Esquerra de la Catalunya nord. Cal recordar també, que ERPV té més presència i militància que el soci de Compromís, Iniciativa del Poble Valencià, partit per cert, d'implantació i representació a tres dels territoris dels Països Catalans. Bé, li faig cinc cèntims per a situar-ho en antecedents i contextualitzar la resposta i també, faltaria més, la proposta que li faig: 
Fa prou anys (vint i tants) vaig participar a una llista per a les eleccions municipals a Crevillent, anava com independent per la UPV. Aleshores, tota la maquinària de l'aparell polític local d'EU es va posar en marxa per evitar la participació en la contesa electoral. Trucades telefòniques, comentaris desqualificadors a pares i familiars... tot un seguit de moviments per tal d'evitar que li "furtarem" els vots, ja que EU acceptava punt per randa el programa amb el que ens presentàvem i era de tot punt inconvenient presentar dues forces idèntiques en programa, ja què fins i tot afavoriríem l'entrada del PP. I vaja si va entrar!, encara hi ha gent que pensa que va ser per culpa nostra, en fi, com si els que haguèsim governat tot just abans, també fórem nosaltres!
Per una d'eixes casualitats de la vida, vora deu anys desprès d'aquesta experiència, em vaig presentar novament, però ara com a cap de llista per un nou partit, al que jo soles, sense que ningú del nord (de més al sud, com comprendràs és impossible) vingués a evangelitzar-me, és a dir: lliure i sobiranament, vaig triar militar i participar amb Esquerra Republicana del "País Valencià".
Puc assegurar-li que vaig estar pensant molt al pas. El bloc i Esquerra estaven en un mocador, ni EU ni PSAN ni MDT els vaig "barnejar", per a que enganyar ningú. La realitat és que vaig decidir el que em va venir de gust i com que ho tenia prou clar, de seguida em faig sentir feliç d'eixa decisió. Estem parlant de l'any 2001 o 2002. Em vaig presentar com li deia i no varem aconseguir eixir, un digne percentatge que no va servir per a res. I a continuar treballant per canviar el país, que la feina no és fàcil i tenim massa coses en contra. Entre ells, aquella gent d'EU que a Crevillent, es van ocupar de deixar-me de volta i mitja. A l'altra serà... i a l'altra no va ser!, l'any 2007 vaig decidir no insistir, tot i haver pujat en vots. Era hora de quedar-me fora i que altra gent fes el relleu.
Afrontàvem doncs les terceres eleccions amb gent nova i un factor va fer canviar-ho tot. Resulta que aquelles persones que militaven en EU, aquells que van dir i fer tot el que ja he contat. Cadascú d'ells i cadascuna d'elles, acorden dissoldre la secció local d'EU i formar un nou partit: Iniciativa del Poble Valencià. Perfecte, res a dir, són una formació que lliure i sobiranament decideix fer el que més adient li sembla. Però... l'alternativa era reeditar una coalició per a presentar-se a les locals i autonòmiques. Tots sabem con va quedar la coalició amb EU i el seguit de problemes arreu del País poc desprès de les eleccions del 2007.
Però, per a què li conte tot això? doncs per a que s'adone de que la vida dona moltes voltes (que vaig a contar-li a un novel·lista com vostè?). Aquells que anaven d'unificadors, veuen la llum i es fan nacionalistes formalment, no dic que no ho foren abans. A més, ho fan amb un partit que tot i tenir cura de no identificar-se com a català, si que reconeix que el seu únic referent és Iniciativa per Catalunya i que el marc seu és el triangle de mar blava "eufemisme on els hi haja de Països Catalans" però que no diu les paraules maleïdes. Perfecte, res a criticar, però si a constatar. Aquelles persones que en negaren l'existència com a UPV, ens neguen desprès l'existència com a ERPV i són els que de cap de les maneres consenteixen en que puguem entrar a formar part d'una "cooperativa" de partits. Dret de veto?
Esquerra Republicana del País Valencià volia entrar en compromís. Això vosté ho sap. Com sap que el Bloc ho va impedir perquè tenien el mateix discurs que vosté manté encara "disuélvanse y entreguen las armas", el catalanisme ha fet molt de mal!, es presenten i no trauen res!, sols volen fotre als valencianistes!... proclames que semblem eixides de goles ejpañolistes, han estat i estan utilitzades per qui de ben segur, hauria d'estar colze amb colze amb nosaltres lluitant contra l'enemic comú.
I en eixes estem. Jo, vaig intentar de "donar la nota" al meu partit, al partit que crec que és la eina per aconseguir un canvi de la societat, injusta, neoliberal i profundament racista i etnocida que és la nostra. Si, la nostra, però induïda i adduïda per una forma de veure i entendre Espanya que fa inviable l'enteniment. Per això, permenta'm senyor Ferran Torrent, que siga independentista i que tinga un model de societat que parle de justícia des d'el reconeixement i l'acceptació d'una cultura i una llengua comuna en allò que diem Països Catalans, però de ben segur, si ens posarem d'acord li podríem dir "Bavaca" o Cavaba o Vacaba... o Paellistan. Posem el nom que posem, sempre hi haurà que diga que no. Per una o per mil raons. Però bàsicament perquè no és el que vol. Jo que tinc que fer? ser tan democràtic que accepte la majoria? doncs per acabar fent això, possiblement m'haguera merescut la pena començar militant en EU fa vint anys... així ara seria de compromís i el cercle es tancaria.
Com deia abans d'anar-me'n per les branques (de la vida), jo vaig intentar donar la nota al meu partit. Em vaig presentar per a la presidència d'ERPV tot i tenir claríssim que no anava a eixir (i li puc assegurar que no volia) però si que pretenia fer i propiciar un canvi a la direcció, cap a un enteniment amb les forces valencianistes. Clar i ras: volia i vull que ens entenguem amb Compromís perquè entenc que tot i ser vectors amb un angle que apunta a metes distintes en la llunyania, aquests vectors han d'estar junts en el moment actual per tal de fer front als problemes més urgents del nostre país, però sobretot de la nostra gent. I quan dic gent, parle de valencians de tota mena, que volen blau o que no, que parlen valencià o que no, que tenen pares als Ports o a Marroc... totes i tots.
Per acabar i corroborar això de que la vida dona moltes voltes, sols dir-li que Esquerra (sap que és el nom de tot el partit a tot el país) per fi va entrar a l'ajuntament de Crevillent de la mà de gent nova i jove d'EU amb els quals ens vàrem poder entendre i amb els quals a hores d'ara, aniria a qualsevol lloc. Obtinguèrem 2 regidors, Compromís 3, PSPV 4. I sap? ens tindrem que entendre quan a les properes perga la majoria absoluta el feixista d'alcalde que tenim. Si o si, és el que hi ha i anem a fer-ho ben fet. 
Possiblement amb les meues paraules no acontente ningú, però vostè que ja va sent gran (no patisca que jo vaig seguint-lo), de ben segur que entendrà el que vull dir. Ara sols em resta fer-li una pregunta: vosté(s) vol(en) que ens entenguem?.
Sinó, tindré que donar per bo el títol d'aquesta reflexió i afirmar definitivament que aquell mal que va entrar per Almansa, a vosté, també li alcança.

dimarts, 22 de gener de 2013

Cotinos hi ha més d'un. Però cada vegada menys!

Any rere any (re)apareixen notícies* i veus reclamant el transvasament de l'Ebre. Com a valencià i a més a més com a Crevillentí, tinc un dolor profund quan veig com es manipulen a milers d'agricultors per tal de justificar i utilitzar les reivindicacions d'aquest sector en benefici d'un grup minúscul, una elit purament capitalista i gens productiva com és el lobby de la construcció d'infraestructures.

Juan Cotino és un personatge que amb les seues actuacions i declaracions intencionadament sentencioses i malintencionades, deshonra les Corts, la institució que presideix. Aquest és un "senyor" que té interesos especulatius en aquest tipus de "grans obres" i les promou sense vergonya. L'empresa familiar a la qual les institucions i entre elles la Generalitat Valenciana, ha pagat centenars de milions d'euros en concepte de constructora, consultora, gestora i ves a saber què més. Aquesta xarxa d'empreses que utilitza la família Cotino per a "fer negocis" és una de les més interessades en fer un transvasament que a la fí, tal i com demostren la majoria de estudis independents, seria ruïnós per a qui hagués de pagar-ho. Ésa a dir, tots i cadascun de nosaltres, ja que dona el mateix que siguem consumidors (i ho som) perquè la qüestió és que els contribuents paguem el benefici privat dels enxufats del PP.
Ara, amb el salvavides recurrent de demanar aigua i anar de víctima de la insolidaritat dels catalans, (ja s'ocupen de fer creure que són els únics que no volen que es faça cap transvàs cap al Segura i obvien dir que aragonesos, navarresos i fins i tot la gent tan valenciana com la de la ribera del Xúquer, tampoc ho volen) s'atreveix a dir però, que si estigués fet el transvasament, per art de màgia, aigües amunt de l'Ebre s'evitarien les inundacions que passen a l'Aragó, fent ús d'una verborrea que sols evidencia que òbviament pren per tonto a qualsevol dels lectors d'aquesta notícia. Però se li oblida al senyor Cotino, dir que un dels enemics més ferotges que té la seua megalonaníaca obsessió és precisament el PP aragonés. I no per consciència ecològica, què hauria de ser la primordial junt a raons socio-econòmiques, sinó per populisme purament electoralista vers als aragonesos més sensibles a aquest tema i per tant, també més manipulables.
Del projecte del PHN que va fer el PP, ha de saber tothom que sols es va derogar l'obra del transvasament, sols això!. I el punt de presa de l'aigua estava previst a Tarragona, pràcticament a la desembocadura, amb la qual cosa és difícil d'imaginar com aquesta obra hagués evitat les inundacions a l'Aragó i molt menys encara més amunt. Però la demagògia és vers en oïda ignorant, quan ix de boca dels qui es guanyen la vida (i molt ben guanyada) enganyant i manipulant.
Perquè enganar, és dir que un transvasament evitaria les riuades. Manipular és dir que el problema de l'agricultura al País Valencià o fins i tot a Múrcia és la falta d'aigua, i no dir que el veritable problema és la indefensió del xicotet agricultor davant els intermediaris i la impossibilitat de competir amb un sistema globalitzat que importa de països amb menys garanties sanitàries i de drets laborals. I que a més ha primat les ajudes a grans empreses que són les que han arruïnat el xicotet agricultors.

Ara estem escoltant veus que demanen la privatització de la gestió de la Mancomunitat d'Aigües del Taibilla. Ningú no dirà o si ho diu, no se li donarà ressò; que els interesos de l'empresa familiar de Juan Cotino, passen per que en privatitze i així aconseguir comissions via contractes, assessorament o gestió de depuració i bombeig. Això, tal i com tenim el panorama polític segurament no espanta a ningú i fins i tot hi ha gent que ho ha d'acabar justificant, dient entre altres coses; que si no ho fa ell ho farà un altre o dir allò de qui no mulla és per què no pot... però la qüestió és que les barbaritats es continuen justificant a base de repeticions i a base de legitimacions totalment dubtoses.
Una repetició més que "cansina" és la de dir que el govern de la II República tenia el projecte de fer el transvasament de l'Ebre. Sembla que en el seu imaginari, això ha de ser condició suficient per a que la gent que es manifeste republicana tinga que acceptar un projecte d'aquella època. Per la mateixa raó, o pel mateix raonament hauria d'acceptar-ho tothom que es diga d'esquerres (en un esquema que redunda en l'estereotip creat al franquisme de que tots el republicans eren "rojos" i per tant d'esquerra). En definitiva, ara intenten evidenciar una suposada contradicció en tot aquell que simpatitze amb la República dient que s'hauria d'acceptar una obra pel fet de que l'autoria "intel·lectual" és d'eixe període històric.
Doncs bé, com una barbaritat ho és, independentment de qui, com i quan és diga. S'ha de dir que als anys trenta, no existia el coneixement que tenim ara sobre els greus efectes mediambientals de la interconnexió de conques, ni es sabia quins eren els efectes socioeconòmics de la creació artificial de dependència d'un recurs natural. Ni tenien consciència de que els rius són alguna cosa més que conductes de transport d'aigua, i sols cal recordar que no li importava a ningú si un riu no arribava a desembocar a la mar, els donava el mateix que el Riu Segura deixés de fluir a Callosa, de la mateixa manera que els haguera importat ben poc que, fruit de les extraccions "justificades" per al consum, l'Ebre fos només que aigua del mar a Tortosa (com per cert, ja ho és d'una manera més que preocupant)
Aquest senyor (serveix com a exemple i en absolut és una excepció) és dels que pensa que les riuades són un problema per al Delta i aposta per regular encara més, un riu que ja no es mereix eixe nom. Un riu que plora i no riu per culpa de gent interessada en omplir-se la butxaca i deixar a l'agricultor manipulat, pregant per a que li porten d'on siga un recurs què això si, primer li han furtat i ara li prometen els mateixos lladres.
Va sent hora de que s'ofeguen en les aigües brutes, contaminades per llur ignominiosa presència en les institucions valencianes.
* http://www.20minutos.es/noticia/1705113/0/ El presidente de las Corts Valencianes, Juan Cotino, lamenta que "un nuevo trasvase del Ebro se va al mar" estos días, al desbordarse este río a su paso por Aragón por las lluvias en el norte de España, y sostiene que "es momento de tomar decisiones ya" e "invertir en estas obras, que crearían miles de puestos de trabajo y riqueza tanto para Aragón como para el resto de comunidades autónomas"...