Ponència per al I Congrés Internacional, que tindrà lloc del 21 al 24 de novembre al Museu Valencià d'Etnologia.
CLica ací
Resum
L’aigua és un element natural que, per les seues característiques envers la vida i acausa de la fragilitat de l’ecosistema que altera amb facilitat les característiques òptimes per al’ús humà, ha estat regulat de diverses maneres al llarg de la història.A l'estat espanyol s'han adoptat gestions verticals que focalitzen en el poder polític lacapacitat decisòria. Mentre que els interesos econòmics guien l'aigua cap a vies de mercat, lesalternatives (de vegades no massa evidenciades en una economia social o procomú) és revelendes de l'ecologisme.Així, mentre l'aigua ha esdevingut per a uns, bé econòmic que s'ha de gestionar d'acord a les lleis del mercat, bona part de qui s'enfronta a la mercantilització de l'aigua elvindiquen des d'una perspectiva més emocional, com a patrimoni “cultu-natural” que és detothom però de ningú en particular. Aquesta ambivalència ha col·laborat en la polaritzaciódels discursos sobre la gestió de l'aigua, de forma que d'una banda s'enarbora la senyera d'unagestió més “economicista” i d’altra s'apel·la a una perspectiva més “eco-social”.L'anàlisi dels discursos ens ajuda a entendre els motius pels quals es polaritzen les perspectives i s'invisibilitzen alternatives. Des d’un pol, s'impossibilita una gestió adequadadel recurs, i des de l'altre s'assoleixen, en l'imaginari col·lectiu, uns discursos que la societatidentifica com a oposats: gestió/tècnica versus cultura/natura. Aquest estudi, finalment també analitza des d'una perspectiva crítica les apropiacionssimbòliques del llenguatge que, per una banda, fan els gestors emmarcats en el paradigmaneoliberal i, per altra banda, les organitzacions oposades, fonamentalmentmedioambientalistes.
