Impotència: un simptoma de falta de democràcia.

Assistim atònits a les actuacions arbitràries i malintencionades que el govern de la Generalitat Valenciana està duent a terme contra una part de la societat civil i l'estructura organitzada que es va crear, ara fa quaranta anys: Acció Cultural del País Valencià.
Una organització que des de bases democràtiques, lluitant a les darreries d'una dictadura, que tot s'ha de dir: ni utilitzava eufemismes, ni enganyava ningú en qüestions lingüístiques, tot i vendre's com el garant del projecte d'una, gran i no massa lliure Espanya. Culpable eixa dictadura, sense dubte, de que a hores d'ara a una gran part dels espanyols els provoque, com a poc tirícia i en casos ja més greus, una veritable al·lèrgia, escoltar quan es parla des de l'òptica deixa Espanya: feixista, excloent, paranoica . . . "dolenta en el mal sentit de la paraula, dolorosa en els seus resultats i dolosa en les seues formes".
Els fills de puta que a hores d'ara s'han fet amb el control d'un camí que es prometia democràtic i que s'ha demostrat perversament controlat pels interessos de qui mana "poderoso caballero es don dinero", i de qui mama, és a dir, els de sempre.

La casualitat ha volgut fer coincidir el trenta aniversari del colp d'estat amb el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. Però el que no és casual, sinó "causa de" és el fet de que l'actuació antidemocràtica i facinerosa del molt rebutjable i grandiós fill de sa mare i son pare, té a veure amb el triomf d'aquell colp.
Sí, sí, amb el triomf. Perquè va guanyar la por i es va perdre la confiança, perquè va guanyar el projecte de fer una segona part d'aquella Espanya i es van tallar les ales a cap alternativa. Perquè el sistema havia de tindre una metamorfosi, i si, els capolls d'ara són els fills d'aquella bèstia.
Tots els que van gosar tirar-se de cap a terra i plegar-se a les ordres dels que cridaven "todo el mundo al suelo", tots continuen mirant a terra, sotmesos i amb menys dignitat que a les hores, i tot per un fet molt simple: no van saber alçar-se. . . ningú ha pogut alçar cap i mirar-nos als ulls.


Ara, les preguntes que ens hem de fer són simples: Tornarem a ajupir el cap? Continuarem molls i tous: sense dignitat? Qui esperem que vinga a salvar-nos?


Si no trobem resposta o simplement, no ens importa, tot queda clar: ni som, ni serem.


Postdata.
Quina enveja tinc del nord d'Àfrica. . . no han dit sempre que Àfrica comença als Pirineus?

Tal volta no mirem cap on toca!

Breu reflexió sobre els braus

Les corregudes de toros són, i això crec que no ho dubta ningú, una tradició en la qual la sang i la mort dels braus juguen un paper protagonista.

Resulta obvi que la disputa entre detractors i partidaris no es limita al fet de demostrar més o menys respecte per l'animal. Hi ha un rerefons polític, que es va evidenciar quan es plantejà al Parlament de Catalunya la possibilitat d'aprovar la Llei que finalment ha prohibit la realització de corregudes de braus al Principat.

La discussió va passar de ser entre pro i antitaurins, a ser entre pro i anti-espanyols. Aquesta temàtica venia de nassos a totes aquelles forces polítiques que volien posar sobre la taula els fantasmes que més rendibilitat els han donat. I llevat de qui pense que té raó, el que si crec que ha quedat clar és l'existència de dos cultures en permanent confrontació.

Arribat ací, caldria preguntar-se si, donat que la cultura catalana té una certa homogeneïtat tant lingüística com territorial (i no vull entrar a la discussió sobre la unitat lingüística i territorial del que en molts àmbits s'han vingut a denominar Països Catalans), ¿ té sentit parlar de la cultura espanyola de la mateixa manera, és a dir, al mateix nivell del que parlem de cultura castellana, andalusa o galega?

La resposta entenc que és no, ja que la més propera, la que relaciona gent i medi, societat i història, no és la que, tot i existir, es situa a altre nivell. El mateix que la cultura europea existeix, però no és o no pot aspirar a ser més que una cultura de integració. I sinó, no.

Que té a veure això amb els braus? La resposta per a mi també és òbvia: si no s'imposa i cadascú és capaç de decidir la part amb la que es queda de la cultura taurina, aquesta seria transversal i molt més “autèntica” que la suposadament “única” i “uniforme” Fiesta Nacional.

Article d'En Javier Martínez Gil

Aquest article és prou aclaridor i realment val la pena llegir-lo.

...el recrecimiento del actual embalse de Yesa es para mí entender el paradigma del demoronamiento político y moral, y de la perdida de identidad de la sociedad aragonesa y de gota de agua quer colma el baso de la falta de fe en la clase política...

"Mis reflexiones sobre el conflicto del recrecimiento del Embalse de Yesa". Artículo de Javier Martínez Gil

Clica ací