dimecres, 14 de novembre del 2007

Maleint l'antropologia . . . quan no pren partit

Pensar sobre com han “evolucionat” les cultures és gairebé un exercici d’autocrítica, si pensem que a nivell personal pot haver-hi quelcom semblant a una relació entre el gran i el petit, entre la generalitat i la individualitat. Pensar aleshores que la nostra vida és una volta més de la roda del temps, ens pot dur a la sensació de que al estudiar la història del pensament, patim un cert “dejavú”, i que la majoria de vivències, fins i tot de pensaments, ja els hem tingut abans.
Els conceptes que una persona acaba dominant al llarg de la seua vida son tan comptables com els dits d’una sola mà. És per això que si la ignorància no és acceptada com alguna cosa consubstancial a l’ésser humà per la mateixa persona, difícilment arribarà el moment de la superació necessària.

A l’adolescència, el nivell de desconeixement és quasi tan elevat com el de les ganes de relacionar-se. De quines coses però, parlem amb les persones que volem relacionar-nos . . . del que coneixem, de l’experiència pròpia (reduïda en el cas dels adolescents a una mera anècdota), i és per això què, inventiva i fantasia, son dues constants pròpies i característiques de la joventut.

Quins factors son els que fan que una mancança d’anecdotari duga a l’ús de substàncies, la majoria de vegades desinhibidores i excitants: la necessitat afectiva, una societat que prima els líders i que fa que aquests siguin els més populars, vistos, no en la faceta de la fita aconseguida, sinó en la repercussió mediàtica.

Quan una persona te un anecdotari més o menys extens, fa ús i abús d’ell amb totes i cadascunes de les persones que coneix, caient de vegades en la reiteració, que, en el millor dels casos és simplement vista con un signe de “cansinitat”. La majoria de les vegades fins i tot nosaltres mateix ens cansem d’escoltar i de contar sempre les mateixes històries. . . fracàs de parelles, canvi periòdic d’amics.

. . . Quines son les motivacions generalment més comuns: l’èxit i el reconeixement.

Si volem tindre relacions sexuals, tothom vol que li diguen lo bé que ho ha fet, i en acabant, si és possible; que es publique en el BOE.

Si volem que . . . (fica-li el que vulguis), sempre buscarem l’èxit i el reconeixement. I si som persones, no te més volta de full, la competitivitat ens mou. I és ben cert que als homes se’ls nota prou més que a les dones, però ne és menys cert que les dones utilitzen el cos propi com a tauler d’anuncis amb les mateixes intencions que els homes fan piruetes i demostracions variades.

En resum, i per tal de no caure en la temptació d’adornar excessivament un simple concepte. Pense que les persones busquem la relació social per evident necessitat, el consum de substàncies desinhibidores per part de gent massa jove s’explica per la manca d’experiències individuals, de la mateixa manera que en gent més gran, però amb la mateixa experiència acumulada que una persona jove.

No vull dir que la joventut siga roïna, ni molt menys. El que passa és que no es valoren els silencis, de la mateixa manera que es sobrevalora el reconeixement, abans i sobre el mateix èxit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada