Existeix la dreta i l'esquerra?

Aquesta pot semblar una pregunta sense sentit, però crec que quan un grup de gent contestaria sense dubtar que si. Altre grup que a hores d'ara quasi tothom crec que coincidiríem en dir que és el majoritari, contestaria que el binomi dreta-esquerra està superat i que en realitat el que fa falta són gestors públics.
Aquesta última seria la contestació "post-ideològica". Un discurs no gens nou, i molt menys exclusiu del pensament conservador. Ho és també de l'esquerra, que va fer bandera del postmodernisme com si fos la versió àcrata d'un nou pensament revolucionari. Però que en realitat era la cara oculta d'una visió "aristocràtica" de la democràcia i que la convertia a aquesta en un escenari on es volia representar el paper de la participació al mateix temps que s'intentava (i conseguia) convèncer la gent de que ser "apolític", no ja sols és possible; sinó desitjable i el que toca ser per a pertànyer a la nova modernitat.
Han passat els anys i alguns dels que mamaren d'aquesta font són els que manen a les institucions. D'una banda la generació dels frustrats del 68, artífex de la implantació del neoliberalisme a Espanya i a Europa. I d'altra els "maleducats" en la transició que des de "guatemala a guatepitjor" hem arribat a creure'ns el melic del món.
La darrera lliçó que ha d'analitzar l'esquerra (si més no, la que creu que si existeix com a tal, jo entre ells) és la del cas dels documents trets a la llum per Wikileaks.
Aquest grup d'idealistes revolucionaris, van creure que dient les coses es generaria un moviment de resposta a la societat que propiciaria un canvi, si més no a nivell dels drets humans. Però la primera sorpresa -desagradable- que van tenir, va ser la de veure com la resposta popular va ser pràcticament nul·la quan varen intentar crear una xarxa social per difondre “democràticament” els documents. Van tenir que anar als mitjans de comunicació (periòdics que ells entenien com més “imparcials”) per a poder traure a la llum tot el merder de les democràcies que es postulen com a modèliques per a la resta del món.
Amb tot, quina creiem que serà la resposta de la població dels països rics?
És òbvia, no? : RES.
Perquè nosaltres tenim molt a perdre. Mentre que als que si que els importa: els sotmesos, els explotats, espoliats i assassinats dels països pobres. A aquestes persones els indigna i els motiva per a canviar-ho tot.
Aquest és el motiu pel qual persegueixen wikileaks i als seus promotors. El seu poder radica en la capacitat de generar por.
Una vegada més, la realitat li marca el camí a la veritable possibilitat de canvi. A l'esquerra. Són els paries del món, ja siguen persones o nacions sense estat, però sobretot persones, les que forcen les revolucions.
Aquestes, les revolucions, s'han de plantejar quan tenen trellat i on tenen sentit. Però s'han de contextualitzar, perquè no es pot pretendre deixar la lluita per la llibertat a un grup elitista. Com no es pot deixar en mans d'uns snops la lluita pels drets de les societats que lliurement es volen unir, això que diríem: Estat.

La revolució en que estem aquí i ara no és altra que la d'enderrocar el neoconservadurisme d'on s'ha instal·lat. El nostre cap.

Estat d'alarma permanent: pel nostre bé

La gent del poble, la que a peu de carrer és capaç de superar la por imposada pel sistema caciquil de l'alcalde César Augusto Asencio, té l'anhel de que les forces partidistes d'esquerra deixen de costat les sigles i siguen capaces de mostrar, no sols generositat, sinó també responsabilitat vers a la gent que diuen representar.

Que el PSPV és un partit ferit, és una evidència indiscutible. Però no menys òbvia que la feblesa d'Esquerra Republicana, Esquerra Unida o Iniciativa, fins i tot de la societat civil, manipulada i acollonida com quasi mai. ¡Ara que uns coixegen, pensen els altres que és hora de fer-los trontollar i forçar la caiguda! "curts de mollera"

Això que tenim de tanta varietat de partits, molts veuen com un problema, però no ho és del tot, ( o no ho seria gens si no fos per la llei electoral valenciana) ans al contrari, podria ser interpretat com un símptoma positiu i de frescor polític, tal i com passa per exemple al Principat de Catalunya o a Euskadi. I si d'alguna cosa crec que s'hauria de caracteritzar el futur, no pense que tingués que ser pel fet de que un únic portaveu aspirés a representar la diversitat d'opinions. Som massa heterogenis i com dic, tot i ser per una part l'evidència de la feblesa a la societat actual, és també la mostra del que és el projecte d'esquerra per a un futur de superació d'aquest sistema. Sempre, això si, de que siguem conscients que ara, estem condemnats a entendre'ns per a batre la dreta i aconseguir aquest objectiu.

Quan, tot just després de la caiguda del mur de Berlín, l'esquerra dona l'estampida pluridireccional, està actuant sense saber-ho, sota els dictats de la filosofia neoliberal. El pragmatisme va ser (i és), el punt de vista adoptat per tothom a l'hora d'analitzar la societat post-ideològica. El post modernisme, explica negant la societat i l'esquerra s'ho creu i acaba sent, la més post-tot. Tant és així que multitud de moviments es perfilen com a projectes polítics globals. El nacionalisme, l'ecologisme, la lluita pels drets de la dona o del jovent o de... tots es troben legitimats per a dir que la seua lluita és la prioritària, que són els seus objectius els que han d'abanderar, no ja la lluita obrera (això ja està superat! Oi que sí?) sinó, una mena de salvació del món.

Els partits més neoliberals d'Espanya, PP i PSOE, el primer per convicció i el segon per una devoció que l'ha dut a ser el primer partit socialista europeu en implantar aquestes polítiques. Aquest partits com dic, són els grans beneficiats del sistema que han dissenyat els pares del neoconservadurisme durant gairebé tot el segle XX. Però ara el que té un problema important és el PSOE, ja que és l'encarregat de fer les polítiques més antisocials i restrictives de la història recent, utilitzant qualsevol medi al seu abast, tal i com ha demostrat amb la declaració de l'estat d'alarma.

Aquest partit, i per extensió la seua militància té el problema d'acceptar la funció de mà executora de l'Europa econòmica i per extensió de les grans corporacions mundials.

El PP no pateix, per la senzilla raó de que són percebuts com els genuïns, els gestors per excel·lència. Vet aquí la seua insistència per convèncer la gent de que la política no val per a res, que el que cal són gestors externs que amb motivació privada busque alternatives i estalvie recursos. Estat mínim que diuen els neocons, i que una vegada convençuda la gent, tenen quasi aconseguit.

Nosaltres, sense adonar-nos de que el seu èxit consisteix en fer creure que l'opulència que s'aprecia quan privatitzes empreses públiques i liberalitzes l'economia és pa per hui i fam per demà. Matar la gallina dels ous d'or: el que ha passat quan deien alguns això de “España va bién” (i una merda).

Aquest món però, ja no es pot amagar darrere de suposades teories de la conspiració. L'evidència del control i manipulació del EEUU demostrada per wikileaks no és ja qüestionable (com tampoc ho és el fet de que aquesta pàgina té més vistes als EEUU que a l'Estat Espanyol).

La por que jo personalment tinc, no és altra que la de que arribe un moment en el que aquestes barbaritats que s'estan fent al món, a Espanya, al País Valencià i a Crevillent, formen part d'una situació “normal”, i que tothom accepte el fet de viure en estat d'alarma permanent, és pel nostre bé. Com accepta la gent del meu poble que ens governe la generació NINI-NINI, ja que no tenim accés a la cultura, ni tenim instal·lacions esportives com cal, que no tenim zones verdes, ni podem anar amb bicicleta, ni podem gaudir de les festes si no ets del grup, ni podem tenir una tv local sense manipular, ni una ràdio, ni un treball sense tenir que llepar-li el cul a algú dels regidors/es.

Crevillent i l'esquerra accepta que la culpa és seua, “una cosa així com ha passat amb la crisi, que tots sabem que són nosaltres els culpables i no els pobres bancs ni les polítiques liberals”. Crevillent i l'esquerra, avergonyida i acomplexada sembla que espere que caiga Roma, i amb ella el Cèsar.

Malament anem si no fem alguna cosa. MÉS.

Dues orelles i una boca.

Als que ens agrada parlar, tenim el problema de que l'actitud ens limita. 
Què vull dir? doncs el mateix fet de parlar suposa, quan ho fas en excés, que no deixes parlar-ne a l'altra persona i això, no sols no és dialogar, sinó que és tancar la possibilitat d'enteniment.
Aquesta sol ser una forma d'actuar molt aferrissada en la gent. . . de madura cap a més major. Moment en la vida que un es creu amb més experiència, més coneixements i per tant, més dret a dir la seua.
Si a més, t'has dedicat a la política, tot i que siga com aficionat, s'agreuja la mala costum ja que s'ha d'afegir l'entrenament. Així al final, tenim que per a parlar amb algú ens hem d'adonar de que tenim la meitat d'instruments per a parlar i el doble per a escoltar.
Algú haurà sigut el primer en dir això, jo li ho vaig escoltar a l'Agustí Cerdà, bon amic que no sempre ho posa en pràctica. I és que no és el mateix dir que fer. “Mea culpa”

Introspicĕre

Hi ha una assignatura que no donen a cap facultat i és, la de "introspectiva antropològica".

Per que hauria d'estar al pla d'estudis? doncs per a poder dotar als futurs "científics social" d'una mena de protocol per a la humilitat. Eina essencial per a una reunió d'antropologia de més d'una universitat.

A les III Jornades d'Antropologia que es van celebrar a València aquest mes de novembre, vaig poder constatar les suspicàcies i distanciament que hi ha entre la Universitat de València i la Universitat Miguel Hernández d'Elx. Però sobretot el que es va evidenciar va ser que a l'àmbit del País Valencià, les distàncies són quelcom més que físiques. L'AVA (Associació Valenciana d'Antropologia) és un fidel reflex de la societat, i això no és per mèrit i capacitat d'immersió sinó per “contaminació”.

Que la societat del País està fortament despolititzada (en el sentit que Zizek dona a aquest terme), no és cap secret, però que el punt de partida d'una reunió tan important per al món antropològic siga el de voler fer un anàlisi social sense plantejar la necessitat d'unificar, no sols una institució, sinó una resposta necessàriament coordinada a una societat que es desfà, s'esmicola d'una punta a altra i qui en principi deuria de ser la ferramenta, s'acaba convertint en part del problema.

Sí, l'antropologia al País Valencià s'ha d'organitzar, sí o sí, perquè de no ser així, continuarà parlant de festes, rituals i cultures alienes mentre es converteix en còmplice de l'aculturació del seu entorn més immediat. Simplement per mirar cap a altre lloc.

Que a l'antropologia d'Elx li la porte fluixa la identitat és part del seu problema en tant que no són capaços d'empatitzar i mentre que obrin vies d'estudi en temes importantíssims com gènere, turisme, salut, prostitució, immigració i altres, s'obliden d'analitzar el punt de partida. Els dona igual si els “aborígens” parlen valencià, com que també parlen i a més a més majoritàriament el castellà. On està el problema? Ells i elles no el tenen. . . però acaben formant part del problema.

I València? Ai, València,cap i cassal, melic del seu món.

Vol assentar càtedra i es vesteix amb un alè de fastigosa superioritat. Quina llàstima que a l'hora de d'intervenir, no sàpiga fer servir la seua situació no com a central, sinó com a centrada.

Acomplexada, com la societat que l'envolta, l'antropologia a València és capaç d'organitzar uns encontres i recomanar-li “curiosament a qui venia del nord” que parlés en castellà perquè hi havia convidats d'Amèrica. Amb això, deurien d'aprendre de la d'Alacant, que contracten serveis de traducció i ja siga en anglès, francès, castellà o català: au, a entendre'ns. Però imagine que la crisi serveix d'excusa i amb l'argument de parlar la llengua per a “comunicar-nos”, deixem de banda la llengua per a “reivindicar-nos”.

Algunes i alguns a València, es creuen amb la legitimitat que les medalles donen a l'àmbit social, però sembla que obliden que la modèstia no és una virtut que haja d'invisibilitzar la inteligència sinó d'acompanyar-la. Sobretot al nostre àmbit.

No tinc ganes de donar més la conya, però, tot i ser conscient de que puc acabar semblant un cura fent proselitisme barat, no vull deixar d'aconsellar als doctes col·legues en el sentit de que, a falta d'una assignatura per a la metodologia retrospectiva, no estaria malament que sistemàticament crearem els camps per possibilitar un ritual catàrtic.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.