Una conferència i un congrès. . . alguna cosa millor per lloir-se

Dimecres 14 de novembre, han fet les " Jornada sobre inmigración, turismo y mediación cultural en el campus de Elche", prou interessant, si obviem això si, que a la UMH, no es parla, o millor dit, ningú no s'escriu en la nostra llengua; així els maten. (de parlar, ja m'encarregue jo)
El senyor Pablo Vansteenberghe, director general de la Conselleria de Immigració i Ciutadania, no es va perdre l'acte inaugural, evidentment per a poder eixir a la ressenya periodística i poc més, ja que acte seguit de la inauguració, es va disculpar i se'n anà sense perdre més temps.
Em va fer gràcia que fes ús del seu cognom per a fer l'acudit de que a hores d'ara ja sabem pronunciar-lo la majoria de gent (vos jure que em vaig quedar amb la paraula en la boca per dir-li que malauradament, molta gent encara no "sap" pronunciar el meu nom o altres com per exemple: Josep Lluís).
La jornada, llevat d'aquesta minúcia que només ens trau el son a quatre capficats en trencar la Pax Hispanica, "lo agustet que podríem estar parlant soles en castellà", la jornada com dic, prou interessant, sobretot perquè he pogut visualitzar una diferència abismal entre el primer en intervindre: sociòleg, i tota la resta: antropòlegs.
Aquesta diferència no és qualitativa, ja que cadascú en el seu àmbit és un fiera, la diferència ha radicat en les bases d'estudi, en la metodologia d'anàlisi i també, en la forma d'exposició.
La meua conclusió particular és, que de la complexitat d'una situació de partida de dues llengües i cultures que son castellà i català, hem passat a una entrada en escena d'altres situacions en la qual la percepció d'uns és que hi ha uns nouvinguts als que no podem anomenar turistes però, ens miren amb menyspreu. . . i altres, als que els anomenem immigrants, evidentment pel seu caire econòmic, i que son mirats per tothom amb menyspreu.
Les solucions passen evidentment pel reconeixement, a hores d'ara als Països Catalans, sols sembla que existeix la mateixa realitat que a la resta de l'Estat, i no és així. No perquè jo no vulga, és la realitat: és.

El congrés ha estat una grata sorpresa, tinc que reconèixer que lliurar-me d'escoltar a la "Ilustrísima Sra. Gotzone Mora Temprano", ha estat tot un plaer. Possiblement hagués gomitat, i no tinc intenció de llançar per la boca el que, per lògica, ha d'eixir pel cul. Con les alegries no venen soles, m'he estalviat també al Honorable Sr. Rafael Blasco Castany, un altre "vividor".
Parle del II Congrés Internacional, Cooperació al Desenvolupament. I ha estat una sorpresa escoltar a tota una senyora què, tota negra ella, tota vestida de forma estranya ella. . . tota una dona africana: m'ha deixat bocabadat.
I es que resulta què, en contra del que algú que altre pensa, hi ha dones, negres i intel·ligents. Segur que diuen que és l'excepció que confirma la regla, i contra això, jo no tinc massa arguments, encara que tinc sospites de que deu d'haver alguna més he de reconèixer que el desconeixement de la realitat africana (i en el meu cas, mundial) és el gran denominador comú d'aquesta societat.
L'Excelentísima Sra. Aminata Traoré, Escriptora i ex - ministra de Cultura i Turisme de Malí, és una ment privilegiada a un país: africà. (no se quin adjectiu ficar-li al país).
Si tinc clar que és una ment preclara, pel senzill motiu de que fins i tot parlant en francès, ha estat d'una eloqüència conceptual i una expressivitat que denota, per damunt de tot, que sap de què parla: perquè ho ha pensat abans, criticant i proposant.
Sobre la crítica del concepte de desenvolupament, de la visió miop d'una Europa que pensa que els pecats de la colonització estan més que expiats amb l'ajuda i la cooperació. Sobre els complexes i prejudicis, sobre la base conceptual de partida és sobre el que hi ha que parlar. No és concebible que Europa vegi Àfrica com la font de recursos (energètics, naturals i humans), i al mateix temps com la presó d'on no han d'escapar sense permís.
No és lògic pensar que amb l'ajud al desenvolupament, concebut com una taxa de presons, tot està arreglat.
El preu d'una societat opulenta paga per la seua ociositat és sense dubte, la por. Però no es pot culpabilitzar per les màfies als immigrats, no podem dir que son els pobres de solemnitat els culpables de que els rics també ploren. Cal que tinguem una perspectiva una mica menys eurocèntrica i si cal, deixar que parlen sense coaccions qui ha de decidir el seu futur.
Així de pas, tal volta amb el reconeixement dels drets dels negrets/etes d'Àfrica, algú arribe a la conclusió de que hi ha negrets/etes d'esperit a un indret anomenat Països Catalans.

Visca la independència, la llibertat i els negrets/etes de tots els pobles sense veu . Els invisibles.

Interessant:
http://www.mujeresenred.net/article.php3?id_article=943
http://www.revistapueblos.org/spip.php?article359


No se com ficar-ho, (aparentment no te res a veure) però he conegut un xicot (antropòleg¿?) que ha estat vivint a Àfrica 7 anys, me l'ha presentat Mercedes Jabardo, la meua professora (que em cau molt bé, baidewai). La qüestió és què, li he dit: verga, hauràs viscut experiències molt fortes, no?. A lo que ell m'ha dit: no més de les que hages viscut tu aquí.
No he continuat parlant amb ell, encara que anàvem junts cap al carrer, i es que m'ha deixat tallat. . . no he volgut dir-li que per a que collons se'n va a vire fora, suposadament pitjor, si a la fi, resulta que no ha tingut experiències. O en el pitjor dels casos, resulta que les experiències que ha viscut no les valora com a enriquidores o almenys amb la suficient vàlua com per a compartir-les quan algú diu amb cara de tonto: hauràs viscut experiències molt fortes, no?
I és que no necessite que ningú vinga d'estar 7 anys al Tibet per a dir que son persones com tots els demés. Quan una persona se'n va, ha de ser per a mirar amb els ulls dels altres, i si a la tornada dius que veus el mateix, una de dos, o estàs cegallós o no t'has enterat de de la peli cula. (altre dia que no tinga mal de cap, intentaré explicar-me millor, estic i em note una mica espès)