L'atzar ha volgut que estiga a la capital de Catalunya aquest dia en el que les consultes sobiranistes tenen el punt culminant i interroguen a la sua ciutadania si volen o no la independència.
No és senzill, des de fora, adonar-se de la complexitat organitzativa que suposa fer aquest acte "simbòlic" a una ciutat tan gran com Barcelona. Menys encara, adonar-se de la normalitat o millor dit, la tranquil·litat amb la que tot un poble es pren el fet de ser qüestionat sobre un tema tan transcendental com és la seua independència.
Estic a casa d'un amic que tinc des de la meua època d'estudiant. Aquest amic és Iraní, casat amb una andalusa de Màlaga però que du molts anys a Catalunya. Armak, el fill, estudia segon d'ESO i parla perfectament fārsi, castellà, anglès, francès i català (aquesta és la llengua que pala amb sa mare). I no passa res!, ans al contrari... passa que són una família normal a una ciutat normal i a un país normal.
I passa també que puc adonar-me de l'anormalitat en la que visc al meu país, fruit de la subnormalitat que pateixen els que el dirigeixen.
I tinc enveja, si. I tinc vergonya, si. Però crec que no ha de passar massa temps per a que els valencians ens revelem contra tots aquells que amb males arts ens han enganyat i ara fins i tot ens volen humiliar presentant llistes farcides d'imputats i que encara que no s'ha demostrat (fins que no es faci el judici) que són uns lladres, si que està més que demostrat que són uns mentiders i pocavergonya.
Espere que encara tinguem sang a les venes i reclamem la dignitat trepitjada per aquesta gent.
