L'amic Noam Komsky en un dels seus últims articles (American Declive: Causes and Consequences) fa un apunt sobre la tendència, més d'una vegada assajada pels EEUU, de deixar en quarentena la democràcia en els països on intervé militarment (ens recorda que Clinton va atorgar als Estats Units de Nord Amèrica el "dret" a intervindre arreu del món per defendre els interesos econòmics i estratègics del país). Però sobretot la reflexió més encertada al meu parer és la d'observar que a les recents revoltes del nord d'Àfrica, EEUU es va adonar de que les enquestes a la població de la zona indicaven un creixement important de descontent amb la qual cosa un sistema democràtic "on l'opinió públicas influeix en la política" seria desastrós per a Washington "...recent polls of Arab opinion reveal very clearly that functioning democracy where public opinion influences policy would be disastrous for Washington."
Això, vull nugar-ho amb una conversa que ahir vàrem tindre entre amics on un d'ells es (i ens) qüestionava sobre quina hauria de ser l'actuació del poble saharià després de 30 penosos anys de lluita infructuosa, ja que una de les últimes propostes que prenen força, no per nova què no ho és, sinó per eliminació; és la d'acceptar el grau d'autonomia que el Rei de Marroc tinga a bé atorgar, i com a molt, si encara hi ha gent amb ganes, encetar una guerra de guerrilles interna per tal d'intentar augmentar el grau de llibertat.
Certament el problema és greu al Sàhara, com ja he indicat en altres escrits, gent sahariana neix fora del territori i gent "forània, si més no d'origen" neix als territoris ocupats. Passen els anys i el problema s'enquista per mil i una raó, però fonamentalment i així reprenc el principi argumental: per la postura d'EEUU ja que és qui té el poder mundial i per tant és el culpable... Komsky dixit.
Si els EEUU tenen por de que la gent "reaccione" contra els seus interesos fent un "mal ús" de la democràcia, i posen en pràctica sense vergonya la maquinària habitual dels governs autoritaris que veuen immadur al poble, i incapaç de prendre decisions correctes si abans no se'ls hi ha donat la informació "correcta", l'educació correcta i amb el govern adequat... aleshores, els EEUU tenen el greu problema de que una vegada acabada la guerra freda, ells són els únics responsables i paulatinament la gent d'arreu del món prendrà partit, amb ells o contra ells. I inexorablement cauran en el mateix error de l'URSS: no tindre en compte el factor humà!
En definitiva: quina seria l'actuació "més adequada" en el cas del Sàhara?
Doncs crec (com el meu amic Mario: "no sense contradiccions importants" ja que des del sofà de ma casa jo apostaria per una guerra) crec com deia, que tal volta s'hauria de negociar l'autonomia més ampla possible, sense renunciar a la independència, per a després buscar aliats i no enemics en els colons. Seria important no permetre noves onades d'ocupació i intentar accedir al poder local i autonòmic per tal d'encapçalar un moviment d'enfrontament polític, en primer lloc contra els països rics (incloent-hi Espanya (cliqueu ací) i França) i en segona intància contra la monarquia marroquina. Així també, la creació i participació a una lliga nord africana per la democràcia genuïna i autogestionada que li permeta parlar de tu a tu al mal nomenat "primer món".
El poble saharià és un poble culte, amb aspiracions i amb el dret d'autogestionar-se. Però la batalla no és contra Marroc ja que el govern del Mohamed VI és una marioneta, una més, de les que EEUU utilitza. Per això s'ha d'actuar urgentment per a no perdre força ni perspectiva. La gent està desarrelada als campaments de Tinduf i ha de tornar a ajuntar-se i com a conseqüència, ser més forts.
Una nova forma de combatre és necessària: des de dins!
Hi ha un refrany espanyol (que és ben pragmàtic) que jo considere que podem aplicar en el dilema que planteges: "A dios rogando y con el mazo dando". És a dir, que no tenim perquè considerar incompatibles les dos postures: la de negociació política d'un estatus (transitori) d'autonomia que aconseguisca el retorn, re-arrelament i reagrupament de la població sahariana al seu territori i la lluita armada.
ResponEliminaJa se que l'acceptació de l'estatus autonòmic té contradiccions i problemes: acceptació de la sobirania i legitimació de la sobirania marroquina, deixar en la marginalitat (potser terrorista) d'altres grups que no accepten aquest estatus. Tenim exemples: Irlanda i Euskadi d'aquest procés.
També podem observar com es massacra el poble kurd i palestí amb la indiferència internacional.
En definitiva, el que vull dir és que el camí de la lluita no té sols un carril... i una autopista de varios carrils sempre és més fluïda.
És clar Julià, quan més eixides, més possibilitats. Però la qüestió és com s'ha de colpejar al veritable culpable? de quina manera mires al gegant sense que d'una palmada t'esborre del mapa?
ResponEliminaLa resposta, mal que pese és la que els islamistes d'alqaeda estan donant. EEUU no se'n adona, i al Magreb cada dia tenen més seguidores i seguidors.
Al monstre, monstruositats.
ALguna cosa hem de fer ací!
Algun bàndol hem de recolçar!
I tot, tenint cura de nosaltres mateix, es clar.
Doncs bé, i pel que fa al Sàhara i reprenent la conversa amb l'amic Catra, és cert que afirme des de la postura còmoda de la butaca i la televisió, que ja n'hi és prou, que 'obligar' a resistir sols porta al poble saharià a una lenta mort, l'oblit, i a la desesperança de la població refugiada. Això comportarà el perill d'extremar les postures, les probèl·liques contra les negociadores.
ResponEliminaRecolzar la postura autonòmica és trahir la causa dels saharuis? Això és el primer que em ve a la ment. Després de tants d'anys aconseguiran RES. Però també crec que romandre la postura actual és fer-li un gran favor a l'alauita. Sap que no tindrà 300.000 mils saharuis de què preocupar-se perquè estaran fora del 'regne', i perquè amés té el llençol de l'amic americà, francés (i espanyol, no ens enganyem).
Per tant, per mí, sí, que hi tornen, que accepten el miserable pla del monarca moro, però també que s'organitzen i que comencen des de dins una revolució que ocupe i preocupe, també que comencen els 'actes de lluita'. Això seria ja una forma de no desaparéixer en la vergonya de la Hamada, i de reviscolar per la seua pròpia supervivència.
El problema no és la democràcia, al menys per al poble saharià. Hi ha règims "democràtics" que practiquen l'etonocidi d'estat imposant la cultura i llengua oficial i majoritària a les minories, posem per cas el d'Espanya, però també, França, Canadà o els EEUU. L'extinció de les cultures minoritàries o de les nacions sense estat també la practiquen els règims "ademocràtics", verbigràcia el Marroc amb els saharians i més greu encara sobre els amazighs, Turquia fa el mateix sobre els grecs, els kurds o els armenis. En això, la democràcia no és molt important. A Espanya ens volen diluir dins l'estat castellà o espanyol utilitzant les majories democràtiques que conformen aquesta ètnia. Pel que fa als saharians, ho tenen magre. Estar sempre en la resistència esgota i en el seu cas malviuen en la misèria del desert algerià. Tornar a casa i acceptar la graciosa autonomia del rei del Marroc suposa a la llarga l'assimilació i dissolució entre els colons en el millor dels casos, i a la curta la estigmatització i residualització que pateixen les minories "traïdores". De tota manera si decideixen tornar ni que siga per viure amb una mica de dignitat no seria claudicar, seria descansar i donar un futur a les generacions posteriors.
ResponEliminaEstimat Josep, la meua reflexió intenta complementar les paraules d'en Chomshy (acabe d'adonar-me que tinc el nom de Déu mal escrit.
ResponEliminaResulta irònic, però aclaridor el fet de que "el país que diu què és democràcia o no" reflexione sobre la necessitat de posposar el sistema democràtic ja que els sondejos sobre el que pensa la majoria de gent no els agrada. Amb la qual cosa la maquinària a engegar és la "propagandística-legitimadora".
D'altra banda, crec que s'ha de diferenciar a l'hora de dir que un estat és etnocida. No s'ha d'utilitzar el terme a la lleugera ja que és molt greu.
Per definició, hem de tenir en compte que no hi ha estats que tendisquen a la multiculturalitat (concepte, pel qual compartisc amb Zizek un gran escepticisme)i la raó és que no hi ha una "cultura de cultures variades", pot haver diversitat, heterogeneïtat i sobretot un necessari respecte. Però no hi ha dubte de que absolutament totes les cultures es caracteritzen pel fet de ser una eina de comprensió de l'entorn que proporciona una visió monocromàtica, difícil de substituir fins i tot per a la gent antropòloga "de formació o devoció" que suposadament ha de saber "traduir" una cultura per a l'enteniment d'altra.
L'estat espanyol, català o de la república independent de Crevillent tendiran sempre a homagenitzat mitjançant normes. D'això en saben prou els i les filòlogues. De forma que inevitablement haurà pèrdua, si la valorem com a tal, o bé mutació, o simplement adaptació... això si, em negue a utilitzar la paraula evolució.
Jo crec que es pot parlar d'una cultura espanyola, turca, xina o nord-americana, sempre que fem una deconstrucció de conceptes i acotem les coses. Es parla d'una cultura europea, i és cert que existeix!
Com també és cert que existeix la cultura de l'horta o la de muntanya o la marinera. Torne a dir: defineix un camp i digues els que et vinga de gust. Cap problema.
t'has adonat de la raó per la que tants amics nostres defensors de la nostra cultura i la nostra llengua (no són el mateix) són filòlegs i filòlogues?
La "de"formació és impressionant: una norma, una llengua, una nació. De vegades flipe amb els nacionalismes, perquè això si és etnocida, limitador i alienant.
Vull dir-te que ens hem de fotre? NO. El que dic és que sempre el peix gran s'ha menjat el menut i que la qüestió no és tant denunciar una realitat "immutable" sinó simplement sobreviure.
Aplicant el primer principi de la termodinàmica ben bé podríem dir que la cultura no es crea ni es destrueix, sols s'hi transforma.
I respecte del Sàhara, sincerament et dic que tinc pena i moltíssima ràbia pel quasi mig milió de persones exiliades arreu del món. No tinc ni idea de com solucionar el tema, i tal volta sobren reflexions externes. Però qui mor i perd la vida són ells/elles. I el que li passa al peix gran és fruit de la seua natura: que se fota!
Això de que la cultura no es destrueix és un poc fatxa (que els ho diguen als indis americans). Si el menjar de la meua terra s'ha de transformar en una hamburguesa, escopiré (m'encanta la paella).
EliminaSi la teua conclusió es que no tens ni idea de com solucionar el tema , tal i com has dit al darrer pàrraf, significa que el discurs anterior no serveix per a res.
Margui
Verga Meni, fatxa perquè?
Elimina"Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio" (com saps, d'una canció d'en Serrat al seu disc "en tránsito")
No vulgues buscar-me les pessigolles, sé que entens perfectament el que dic i fins i tot sé que estàs d'acord. Et posaré l'exemple d'adaptació d'una cultura clarament diferenciada però que continua pressent a la península ibèrica: la gitana. Aquesta gent ha perpetuat els trets més representatius de la seua cultura, però dir que ara és exactament igual que fa cinquanta anys és qualitativament insostenible. Tot i que es pot reconèixer, veiem com s'ha adaptat a l'ús de tècniques, vehicles i indumentària. Molts, els més talibans, possiblement direu que hi ha una aculturació, una pèrdua d'identitat i emprareu el terme d'etnocidi sense vergonya.
Però resulta de que per sort, la vida és així!
No existeix una puresa cultural, ètnica o nacional. Això és fruit d'una construcció idealitzada que té d'excusa el nacionalisme i com a resultat el feixisme. I no és, ni de conya, el que jo estic dient, sinó més aïnes el que tu afirmes.
El fet del genocidi dels indígenes americans, implica un etnocidi. Però el procés d'aculturació comença amb el contacte mateix de les cultures.
I efectivament, LA CULTURA no es destrueix.
M'encanten els granyons de ta sogra, els cucarrons de ma mare, els gaspatxos de Castalla i les Pipes i carasses d'Elx. D'hamburgueses, les justetes o cap (tenint en compte que has escopit en ella), però un Chuletón de Ávila me'l fot sense complexes.
Per acabar, dir-te que faig la proposta d'acceptar (prèvia negociació i pressió internacional) la postura autonomista precisament perquè no sé que fer amb tota la diàspora sahariana, si vas als campaments se't trenca el cor segur. Jo fa 19 anys que vaig anar, i després de tot este temps, tinc pensaments contradictoris: uns d'admiració per la dignitat que emeten, altres de ràbia i molts d'impotència.
No sé si això te situa en la meua reflexió o si pel contrari continues pensant que no serveix per a res. Si fos així, m'hauria de plantejar el silenci com alternativa a la verborrea.
No sóc el Meni , sóc la Margui, no has mirat la ultima línea.
EliminaNo entenc que sigues a ERC , pense que deuries aclarir-te ¿no?
Perdona Margui, però com que m'apareix el nom del Meni a la capçalera, la dislèxia s'ha ocupat de fer-me creure que signava "Meni" en lloc de "Margui".
EliminaDel que dius, la veritat és que jo tinc les coses "raonablement clares" i és cert, no sé ben bé perquè Esquerra Republicana de Crevillent, encara em suporta!