Que fer amb la Casa de la Joventut

El meu amic Ele, que està prou més atent a les notícies que jo, m'ha enviat la referència de la notícia que el divendres 9 de juliol ha eixit al diari "información". ( http://www.diarioinformacion.com/baix-vinalopo/2010/07/09/cooperativa-pide-comprar-casa-juventud/1025721.html ).
Com podeu llegir, s'estan plantejant de que la cooperativa compre l'edifici ja que no ixen els comptes per a que mitjançant una cessió, la cooperativa elèctrica es faça càrrec de durant 30 anys i haja de fer front a la inversió per a la restauració.
La cooperativa és una entitat molt estimada a Crevillent, però no hem d'oblidar de que és una empresa privada amb certes obligacions socials. . . però privada, encara que com jo, molts siguem accionistes.
Vull remarcar això, perquè s'ha de caure en que la manera que tenen de gestionar el patrimoni els que manen a l'Ajuntament i els que ho fan a la Generalitat és, la de vendre, vendre'ns i vendre's.
Perquè dic això si és la cooperativa la que mou fitxa i és ella mitjançant el seu director general, qui ho demana?
Doncs perquè són ells mateixos, tot una mateixa cosa: gent de l'aparell del PP.
Ningú no pot negar que l'actual direcció de cooperativa és una fitxa al servei del Cèsar, com ho és Telecrevillent, l'associació de festes de Moros i Cristians, la Setmana Santa o tantes i tantes altres que "lliurement" això si, han escollit apropar-se a la mamella que més llet dona. Encara que no s'havien adonat de que la mamella era de mascle i que per a traure llet s'han acabat amorrant al piló.
Llàstima que per tal de que alguna cosa funcione, s'haja de fer ús de l'antic art de llepar culs.
Estem assistint a una fase més de l'expansió del liberalisme on, fent-se favors i pagant vestits, borses, viatges, cases... es reprodueix la cadena d'engany i por que acaba per dominar i que ens fa recordar aquelles paraules del Pi de la Serra: "si els fills de puta volaren, no veuríem mai el sol".

En nom de la llibertat es diu i se justifica el fet de tenir que deixar que la iniciativa privada siga la que gestione. Ja que durant anys no han estat capaços ningú dels que han manat, de fer que l'educació, la sanitat o la gestió municipal de l'aigua o de la brossa (per posar quatre exemples propers), com dic, funcione de forma "normal".
Tots s'han dedicat a justificar les receptes "neocons" amb la demostració de que tot funciona millor quan una empresa es fa càrrec i posa les regles del joc de l'interès, les mateixes que l'Adam Smith proposava: l'egoisme com a motor.
I és clar que funciona, però aquesta gent ha dut a l'extrem de fer que tota la maquinària es pose al servei d'una mateixa idea: jo t'ajude a tu, tu m'ajudes a mi i entre nosaltres ens ho mengem, de tant en tant unes “miguetes” per als que no mengen del plat, però sense donar massa, que les coses funcionen millor quan la por agafa per les parts íntimes a la gent i els hi deixa immòbils, amb la voluntat dòcil i submisos als que “de sempre i per sempre”, manaran al món. (el gran engany)

Que no, que no es tracta sols d'una casa que te més o menys història.
Es tracta d'una manera de fer les coses que és la manera de desfer voluntats, de traure'ns de la memòria allò que significa: pensar i sobretot la veritable llibertat que és la d'equivocar-nos.

No claudicaré davant les veus que diuen que tot està escrit, que res s'ha de combatre. Perquè tot es mou i creix. . . també tot cau. (qui vulga entendre, que entenga)

Pere, Pere. Què fas per darrere?

El Pere Mayor s'ha fet gran. De cop i volta s'ha fet savi i dona consells sobre el bé i el mal d'una forma què, tal volta hauria de meditar-se.

A una entrevista publicada a l'Informatiu (http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/pere-mayor-el-pancatalanisme-es-el-que-mes-mal-li-ha-fet-al-nacionalisme-valencia/) assegura que és el pancatalanisme el que ha "fotut" al nacionalisme valencià. I he de donar-li la raó, perquè és així i punt.

Bé, punt i seguit, per a ser concrets, ja que el primer que hem de fer és definir el terme i posar-nos d'acord en el que significa ser nacionalista d'una banda, i nacionalista valencià d'altra. A veure, el nacionalisme en tant que força política, respon a una reivindicació de caire popular en el millor dels casos i de marcat segell elitista en la majoria. I això te molt a veure en el que ve a ser el nacionalisme valencià, és a dir: una entelèquia, enganxada una en la mateixa matriu que el nacionalisme espanyol, i que és fruit del complexe de inferioritat (de forma genèrica). Aquest nacionalisme respon a les expectatives que el sistema econòmic posa en mans de la part social que ha de llaurar-los el camí de l'expansió i no de la redistribució.
D'altra banda tenim el nacionalisme vist com a ferramenta per trencar, justament el motor de l'altre nacionalisme, és a dir, el sistema econòmic.
I dic trencar, perquè la catarsi és necessària, i en justícia ha de ser repensada la fórmula que ens permeta superar els sistemes d'explotació.

Per això diu el Pere que el pancatalanisme és el que més mal li ha fet al nacionalisme valencià. Perquè aqueix dimoni de pancatalanisme (des de l'esquerra això si), és el que proposa i propícia la cultura, l'enteniment i la legitimació que dona la lluita per un món més just, o simplement millor.
Que per a mi ja és prou.