¡No es un ataque contra la cultura, es una acción política!
Així és com un amic meu comença a argumentar el, segons ell, encert del "Manifiesto por la lengua común". I és que la qüestió no és que existeixin raons de tipus. . . científic, conservacionistes o fins i tot sentimentals, no. El tema és la presa de postura política contra la llengua catalana en concret i contra totes les llengües que pretenguen assolir-se o eixir de l'ostracisme i l'àmbit purament col·loquial.
Els defensors d'una grande i . . . s'han adonat de que el creixement dels sentiments anti "eixa Espanya" són directament proporcionals al grau de llibertat (de la que no banalment, fan gal·la) i inversament al nivell d'adoctrinament de l'espanyolitat.
Fent una mica de memòria, caldria adonar-se de que l'independentisme ha estat una força en creixement exponencial, bàsicament des del moment en que el model Nazi-onalista espanyol es fa amb l'exclusivitat, generalment acceptada desprès d'anys de justificació i legitimació feixista. És a dir, són les forces "Nacionales" les que guanyen la guerra civil i no hem d'oblidar que el "alzamiento" el fan els sectors més retrògrades, la dreta més dura d'Europa en un moment d'experimentació social en el qual nazis alemanys, feixistes italians i per suposat també els espanyols, agafen el recurs de l'exacerbació nacional, el de l'amor "pàtrio" i la creació d'un discurs nacionalista de referència, amb un gran poder de superposició a les revoltes que contra el capitalisme (entenguem que parle del model socio-econòmic que es vol implantar) s'estan produint arreu del món.
En una situació de lluites de poder internacional, el model de nacionalisme dels Estats és, fàcilment vendible a la gent, prou més que el "nacionalisme" dels pobles, i fico cometes a aquest nacionalisme perquè des de que en vaig creure allò de l'internacionalisme, no m'he acabat de "comulgar" i no m'agrada gens aquesta paraula, el que espere és que s'entenga com una unió lliure a quatre dimensions indeterminades, i també fent èmfasi amb una cosa que crec prou important, tal i com diu Agustin Garcia Calvo al "Manifiesto de la Comuna Antinacionalista Zamorana": (. . .) también se evitarán escrupulosamente los procedimientos democráticos: se evitará en especial cualquier cosa que se parezca a la representación. (les ments més lúcides, abstingueu-vos de fer una lectura banalitzada svp)
Així és com un amic meu comença a argumentar el, segons ell, encert del "Manifiesto por la lengua común". I és que la qüestió no és que existeixin raons de tipus. . . científic, conservacionistes o fins i tot sentimentals, no. El tema és la presa de postura política contra la llengua catalana en concret i contra totes les llengües que pretenguen assolir-se o eixir de l'ostracisme i l'àmbit purament col·loquial.
Els defensors d'una grande i . . . s'han adonat de que el creixement dels sentiments anti "eixa Espanya" són directament proporcionals al grau de llibertat (de la que no banalment, fan gal·la) i inversament al nivell d'adoctrinament de l'espanyolitat.
Fent una mica de memòria, caldria adonar-se de que l'independentisme ha estat una força en creixement exponencial, bàsicament des del moment en que el model Nazi-onalista espanyol es fa amb l'exclusivitat, generalment acceptada desprès d'anys de justificació i legitimació feixista. És a dir, són les forces "Nacionales" les que guanyen la guerra civil i no hem d'oblidar que el "alzamiento" el fan els sectors més retrògrades, la dreta més dura d'Europa en un moment d'experimentació social en el qual nazis alemanys, feixistes italians i per suposat també els espanyols, agafen el recurs de l'exacerbació nacional, el de l'amor "pàtrio" i la creació d'un discurs nacionalista de referència, amb un gran poder de superposició a les revoltes que contra el capitalisme (entenguem que parle del model socio-econòmic que es vol implantar) s'estan produint arreu del món.
En una situació de lluites de poder internacional, el model de nacionalisme dels Estats és, fàcilment vendible a la gent, prou més que el "nacionalisme" dels pobles, i fico cometes a aquest nacionalisme perquè des de que en vaig creure allò de l'internacionalisme, no m'he acabat de "comulgar" i no m'agrada gens aquesta paraula, el que espere és que s'entenga com una unió lliure a quatre dimensions indeterminades, i també fent èmfasi amb una cosa que crec prou important, tal i com diu Agustin Garcia Calvo al "Manifiesto de la Comuna Antinacionalista Zamorana": (. . .) también se evitarán escrupulosamente los procedimientos democráticos: se evitará en especial cualquier cosa que se parezca a la representación. (les ments més lúcides, abstingueu-vos de fer una lectura banalitzada svp)
Si el poder de convenciment dels mitjans de comunicació és "infinit", ¿algú creu que està lliure d'haver-se convençut d'alguna cosa per pur adoctrinament mediàtic? ¿tot allò en el que creem és per convenciment raonat? ¿el poble (entès o no com a Nació) on visc, l'hem decidit entre tots els que han viscut, vivim o viuran entre les pretèrites, presents o futures fronteres d'un territori, diguem-li "X"? ¿Qui i com decideix, què i com som?
Començant a intentar respondre, tal volta valga la pena fer-ho pèl final i anar a l'inrevés. A més, contestaré sense donar massa arguments per evitar condicionar el raonament personal de cadascú dels que llegeixen açò. . .
Jo crec que la decisió de fer les coses parteix d'un punt i d'una persona, fonamentalment perquè davant d'un interès, tot aquell que tinga poder, en base a la seua experiència proposarà una acció que li siga la propícia per als seus interessos i argumentarà a favor seu i en contra dels altres. Serà per tant, l'acte de nomenar: l'acte mateix de la creació d'una decisió. Immadura, susceptible de desenvolupar-se o morir, però perfectament localitzable en l'espai i el temps i fruit d'una sola persona.
Aquesta aportació però, s'ha d'acceptar. Indubtablement es diuen moltes coses per part de molta gent i a la fi, sols prospera allò que diu aquell que te poder de convicció. Que no és altra cosa que la capacitat de fer creure als demés que allò que un proposa és la la millor opció, i generalment es fa argumentant raons que ja sabem que són acceptades per la gent a qui parlem. . . de tipus religiós (incloent-hi tots els valors, siguen o no purament teològics), de proximitat afectiva (parentiu, amistats, comunitat).
És a dir, a la pregunta ¿Qui i com decideix, què i com som? cal una resposta genèrica que pot ser bàsicament acceptada: Persones físiques amb un interès determinat en un moment concret.
Per contestar la següent pregunta tot seguit hauríem de nugar-la amb la que acabe de contestar dient, tot i que cada persona de cada generació te uns interessos determinats, no totes les persones tenen el poder de fer grans canvis manifestament visibles, i si es fan però a totes les generacions, canvis subtils que s'evidencien de tant en tant, per acumulació.
És per això que el que jo entenc com el meu poble no te una forma determinada des de i per a sempre, l'hem conformat tots els que som i si be és cert que no se li pregunta a cada ciutadà si vol formar part o no d'una comunitat, si vol parlar un idioma o si vol nomenar les coses d'altra manera, no és menys cert que per a entendre els sentiments, s'ha de valorar o be com a patrimoni o be com a imposició. El fet de nomenar d'una o d'altra manera fa que condicione la resposta, i si no penseu que contestar quan diem que ens ha llegat un patrimoni lingüístic determinat o pel contrari que ens han imposat una llengua determinada. . .
És per tot això que per respondre, vull que tinguem clar que jo planteje dues possibilitats per respondre, i que al mateix temps que afirme que tot el que tenim és patrimoni, dic que aquest és imposat i per tant, hi haurà gent del Països Catalans que pense respecte d'una de les dues llengües que es parlen, que una siga patrimoni i l'altra imposició o pel contrari que totes dues són patrimoni o que totes dues són imposició. De la mateixa manera, pensarà sobre els límits que per a ell defineixen aquest territori. De forma que per a uns serà una cosa i per a altres altra contraria.
És aquesta una manera d'utilitzar el relativisme cultural per tal de no comprometre's? No, és evidenciar una realitat, tothom te justificacions per a pensar com ho fa. . . criticar una postura és criticar una forma de pensar i això, no es pot fer honradament, si no es planteja amb detall, obertament, i sense amagar la seqüència del nostre raonament. Per això, respondre a la pregunta de si la nostra situació "en societat" l'hem decidit, sols pot tenir una resposta i és: no. Aquesta resposta però, no implica el reconeixement de que s'estiga d'acord amb "l'herència", de la mateixa manera que no importa que no s'haja plantejat "democràticament" a cada ciutadà si vol o no pertànyer a la societat on ha nascut. . . no te res a veure el concepte "democràcia" amb aquest problema, massa sovint es confon aquest terme i es pren com si fos el "màximum" la panacea que tot ho resol. ¿No serà que hem necessitat construir un discurs al voltant de la democràcia, que la defineix-ca com a paradigmàtica?
Si fórem democràtics, no hauríem de preguntar-li a tothom si vol una cosa que ja se l'hem donada i de la qual s'ha fet dependent, ¿que passaria si preguntéssim per la restricció de l'ús del cotxe a una dècima part del que fem, per tal de que tot el món a qualsevol país, pogués fer-lo servir?. . .
Arran d'això vull fer dues preguntes concatenades: ¿És democràtic preguntar sobre quina o quines llengües s'han de parlar a un territori?
Pensa la resposta i raona-la per a continuar llegint.
¿No és cert què, a tots els aspectes que regulen la nostra vida, definim límits en lloc de llibertats?
Les respostes poden ser, si-si, si-no, no-si, no-no. Sols comentaré la possibilitat de si i si, no per res, sinó pel fet de que és la que em fa la impressió que és majoritàriament compartida.
Tenim la percepció de que s'ha de preguntar per tot i que la majoria és l'única amb potestat de canviar les coses, i jo no ho negaré, efectivament és la majoria qui te el poder de canviar-les, ara bé: ¿sols quan te la capacitat de justificar les seues accions?. . . no, també ho fa quan utilitza l'argument de que la majoria és la que ho decideix, fent ús de l'eina com a justificació en si mateix. És per això que un sistema en el qual el factor numèric és el que se li dona importància, la força de la propaganda és més i més determinant. D'aquí la meua coincidència amb els plantejaments àcrates, casualment (ji,ji) tan vilipendiats per quasi tots.
De que les definicions es fan per oposició, no hi ha que explicar massa coses, és així i ja han parlat prou autors. . .no vull redundar, però tenim prou si pensem amb l'exemple de la normativa de conducció que diu el no es pot fer per definir que és el que sí. El que vinc a explicar és el fet de que hi ha gent amb un esquema i estructura mental prou semblant al que acabe de descriure, que a l'hora de defensar la seua llengua, la seua cultura, el seu territori, el seu . . ., sol ho fa per contraposició i amb arguments maniqueus que, tard o d'hora, se'ls tornaran en contra.
continuaré . . .
Pensa la resposta i raona-la per a continuar llegint.
¿No és cert què, a tots els aspectes que regulen la nostra vida, definim límits en lloc de llibertats?
Les respostes poden ser, si-si, si-no, no-si, no-no. Sols comentaré la possibilitat de si i si, no per res, sinó pel fet de que és la que em fa la impressió que és majoritàriament compartida.
Tenim la percepció de que s'ha de preguntar per tot i que la majoria és l'única amb potestat de canviar les coses, i jo no ho negaré, efectivament és la majoria qui te el poder de canviar-les, ara bé: ¿sols quan te la capacitat de justificar les seues accions?. . . no, també ho fa quan utilitza l'argument de que la majoria és la que ho decideix, fent ús de l'eina com a justificació en si mateix. És per això que un sistema en el qual el factor numèric és el que se li dona importància, la força de la propaganda és més i més determinant. D'aquí la meua coincidència amb els plantejaments àcrates, casualment (ji,ji) tan vilipendiats per quasi tots.
De que les definicions es fan per oposició, no hi ha que explicar massa coses, és així i ja han parlat prou autors. . .no vull redundar, però tenim prou si pensem amb l'exemple de la normativa de conducció que diu el no es pot fer per definir que és el que sí. El que vinc a explicar és el fet de que hi ha gent amb un esquema i estructura mental prou semblant al que acabe de descriure, que a l'hora de defensar la seua llengua, la seua cultura, el seu territori, el seu . . ., sol ho fa per contraposició i amb arguments maniqueus que, tard o d'hora, se'ls tornaran en contra.
continuaré . . .
