Un viatge qualsevol.

Saragossa com a punt de partida del viatge pel nord de la península ha estat una decisió bàsicament presa per a visitar l’Expo de l’aigua.

Les obres de les infrastructures externes i fins i tot de part de l’interior de l’Expo estan encara sense acabar, cosa que per una banda és positiu, si pensem en que realment és millor que no estiguen encara fetes a que ho estiguen malament. Però també és cert que les previsions i plans de construcció es fan amb un calendari determinat i les empreses s’encarreguen i assumeixen el compliment de les dates.

El càmping municipal “ciudad de Zaragoza” és una d’eixes “obres col·laterals” que encara no s’han acabat però que han obert a corre-cuita per a donar servei als que anem de vacances de manera més tranquil·la. Obra nova, personal nou, accés nou. . . “super” embolicat i amb mil birgueries i per a entrar o eixir.

Per donar una idea en base a notes, accés 0, soroll 4, lavabos i dutxes 10, piscina 10, atenció del personal 6, estat de les parcel·les per caravana 4. . . en definitiva, un aprovat justet. Espere que en acabar l’accés i en créixer els arbres, el personal hagi madurat.

Saragossa (el centre) està més o menys conforme la recordava de fa uns anys, bonic però brut, amable però trist. Una ciutat que amb un gran potencial, és una més, sense destacar de qualsevol ciutat. Malgrat tot, jo li tinc un certa estima i no puc ni vull ser massa dur. Espere que amb el temps gent que l’estime estiga al càrrec de l’Ajuntament i faça les millores que realment calen.

De l’Expo, s’ha de parlar i molt. Aquest tipus de muntatges són grans excuses per a “modernitzar” l’urbanisme de les ciutats, amb la qual cosa, promotors i especuladors troben el seu paradís particular a la terra, tot i repartint unes quantes molles entre la gent de a peu, en un acte de generositat interessada; perpetuat durant milers d’anys entre l’espècie humana.

A un mon tan depredador, dir que no s’ha de continuar amb la competició per la capçalera de la modernitat, l’economia més triomfant, els números en definitiva. . . més vendibles cada quatre anys; és sinònim de suïcidi polític i per tant, és simplement impensable que cap partit agafi la bandera del decreixement sostenible i planteje que no s’han de crear grans nuclis de població sinó tot el contrari, que no s’ha de fomentar l’espectacle sinó la simplicitat, que no hem de caure en la dinàmica cap a la qual l’economia de mercat ens empenta.