Setanta vegades set

Setanta vegades set he sentit dir que si les meues idees polítiques no s'ajusten a les demandes majoritàries de la societat, és que possiblement estic fora d'ona o que com a mínim, no estic fent política per a les persones sinó per a una minoria. Setanta vegades set he repensat sobretot el que em deien, però mai m'he quedat conforme amb mi mateix quan pensava que potser estic equivocat cada volta que propose alguna cosa i resulta que una majoria diu que no tinc raó.

I pot ser que cada vegada que pensava sobre el poder d'imposició democràtic d'una majoria sobre una minoria, em venien al cap les converses de Sòcrates a eixe respecte. De la mateixa manera que no podem deixar en mans de l'opinió majoritària la decisió de convertir una societat en racista o homòfoba, tampoc podem posar en mans d'una majoria la decisió de fer desaparéixer una cultura o una llengua minoritària, ni per inacció ni per omissió de lleis que les protegisquen. Mai no preguntaré si els meus fills tenen dret a parlar en qualsevol de les llengües que li hem ensenyat, exerciran el seu dret com, quan i on els vinga de gust amb la mateixa convicció que un membre de qualsevol ètnia, un practicant de qualsevol religió, o una persona amb el gènere amb el qual s'identifica, ha de poder ser. I punt.Demà comença el VIII congrés del Bloc i hui he vist varis senyals de renúncia (ja són massa) per part del que ara és el meu partit, la ferramenta amb la qual participe de la política. Una ha estat un de tants anuncis que Compromís per Elx a llançat a les xarxes, íntegrament en castellà, parlant de les ajudes a la dependència, però ben bé podria ser per demanar l'autodeterminació del Sàhara. Una altra és una declaració d'Enric Morera, i ho signa com a President del Parlament parlant de qüestions de partit, quan ben bé podia haver signat com a president del partit i anar acostumant a la gent que fa política institucional a separar el que fa segons allà on està. Però bé, la qüestió és com creu que la gent percebrà la seua percepció de la política quan parla en termes empresarials. Deia en un article del 2005 (que sembla reivindicar) "...no hi havia públic diana segons les enquestes. No podies gestionar millor l'oferta electoral si no hi havia demanda i a més, els electors s'havien d'acomodar al teu producte polític" . Va ser aleshores quan es va perfilar l'estratègia d'unitat . Bé, no seré jo qui diga que el camí no fos el correcte, amb excepcions importants, crec que el camí sempre és la unitat.La qüestió sempre, és amb qui ens unim? Si volem ser una còpia del PSPV, malament anem. Si volem ser la closa d'Iniciativa, malament anem. Si volem tindre socis en Madrid, millor que no siguen de Madrid sinó, malament anem. Sóc dels que pensa que la nostra unió ha de ser amb el sobiranisme de l'estat i de forma molt especial amb Esquerra Republicana, delimitant l'espai propi i indiscutiblement nostre al País Valencià. Si continuem pel camí del màrqueting electoral, acabarem parlant en la llengua que més vots dona (hui perdó, això ja ho fem). En fi, demà i despús-demà escoltaré i decidiré a qui donar suport, no ho tinc clar. Crec que em decidiré per qui menys busque cadires i per qui no es fique darrere de discursos sentimentaloides i hòsties d'eixes. Toca fer un partit gran a base d'ideologia, no de màrqueting, és per això que isca el resultat que siga, treballaré per la independència com a proposta regeneradora, segurament és una mena de filosofia a martellades, però quan estàs en cims borrascosos setanta vegades set has de persistir en voler ser sense renúncies.