T'estime, no tinc alternativa.

Fill, te vull, t'estime més del que mai abans de néixer tu, jo ho hagués imaginat. Sé que tots els pares i totes les mares ho diem, no tant per pensar igual sinó per sentir de la mateixa manera.
Vull parlar-te d'allò que m'ha fet patir per intentar estalviar-te a tu el sofriment
No he aprés a ser pare, perquè no s'aprén res important si no és per l'experiència. Viure implica gaudir, patir i deixar-nos emportar pel corrent d'eixe riu que és la vida i que inexorablement, com diu el poeta Jorge Manrique "va a dar a la mar, que es la muerte".
Tu i jo sabem que és la mort. Tu has vist traspassar l'avia, ma mare, la persona més meravellosa del món per a mi. Qui em va donar la vida i sobretot qui em va donar l'exemple de què és i com és una bona persona. Lluitadora que ha patit, donant un cruel sentit al seu nom: Dolores.
Quan el meu pare va morir jo tenia quatre anys i 36 dies. Aquella nit fatídica, dins d'un cotxe i al braç de ma germana, recorde que ma mare estava nerviosa fora  i en un no res es va apropar a la finestra per xarrar-nos alguna cosa i de seguida es va girar cap a la foscor on estava el cotxe arrosegat; per la via del tren que jo no veia aquella nit, eixa que tantes vegades he creuat després per anar a posar-li flors a la tomba.
No saps la por que tenia quan tu eres un xiquet. Patia pensant que si moria jo, quedaries orfe de l'oportunitat d'anar junts aquí i allà, o simplement es perdria en la memòria la meua veu. Ja veus quina bovada, però no recorde ni l'accent, ni el timbre, res de com parlava mon pare. Ens deixen els records i no som quasi res. Sense memòria ni som persones ni som poble, ni som. Què malament ho passa qui observa com un ésser estimat perd els records i fins i tot la consciència de ser hui, perquè no recorda res d'ahir.

Sols si algú recorda allò que nosaltres hem sigut, podrà dir: eixe era tal o qual cosa. Sols si ens prolonguem, encara que siga amb una interacció amb qualsevol persona, recorde o no qui som, això és igual. El nostre camí de està recolzat en els records, eixes són les esstructures que donen sentit a allò que som huí i que possibiliten que també siguem demà.
Com saps, ma tia Maria Jesús ja no coneix ningú. Ha perdut la memòria per una fatídica malaltia que li imposibilita recordar més enllà d'unes poques hores i que ha esborrat vivències, família i sobretot a ella, saber qui és i que volia fer o ser fa una estona o fa trenta anys. No és perquè no recorda ser.
Deia un filósof que estem llençats al món, poc més o menys de la mateixa manera com si fórem qualsevol astronauta que a la deriva, acaba aterrant a un planeta desconegut. I estic d'acord en la importància que li dona al fet de que les persones som possibilitats. No som res i ho som tot, te'n adones? No tenim alternativa.