Les corregudes de toros són, i això crec que no ho dubta ningú, una tradició en la qual la sang i la mort dels braus juguen un paper protagonista.
Resulta obvi que la disputa entre detractors i partidaris no es limita al fet de demostrar més o menys respecte per l'animal. Hi ha un rerefons polític, que es va evidenciar quan es plantejà al Parlament de Catalunya la possibilitat d'aprovar la Llei que finalment ha prohibit la realització de corregudes de braus al Principat.
La discussió va passar de ser entre pro i antitaurins, a ser entre pro i anti-espanyols. Aquesta temàtica venia de nassos a totes aquelles forces polítiques que volien posar sobre la taula els fantasmes que més rendibilitat els han donat. I llevat de qui pense que té raó, el que si crec que ha quedat clar és l'existència de dos cultures en permanent confrontació.
Arribat ací, caldria preguntar-se si, donat que la cultura catalana té una certa homogeneïtat tant lingüística com territorial (i no vull entrar a la discussió sobre la unitat lingüística i territorial del que en molts àmbits s'han vingut a denominar Països Catalans), ¿ té sentit parlar de la cultura espanyola de la mateixa manera, és a dir, al mateix nivell del que parlem de cultura castellana, andalusa o galega?
La resposta entenc que és no, ja que la més propera, la que relaciona gent i medi, societat i història, no és la que, tot i existir, es situa a altre nivell. El mateix que la cultura europea existeix, però no és o no pot aspirar a ser més que una cultura de integració. I sinó, no.
Que té a veure això amb els braus? La resposta per a mi també és òbvia: si no s'imposa i cadascú és capaç de decidir la part amb la que es queda de la cultura taurina, aquesta seria transversal i molt més “autèntica” que la suposadament “única” i “uniforme” Fiesta Nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada