Trist i fins a cert punt decebut. Però vaig a dir la meua fins que puga convèncer als
meus companys del sud de que hem de ser quelcom més que una anècdota, un
parapet o un “espàrring “ per als companys del nord.
Com que
trobe que la il·lustració exemplifica prou bé com ens han vist, com ens
veuen i com estem consentint que ens vegen en el futur, cal reflexionar
una miqueta sobre la forma de (si realment es vol) revertir aquesta
imatge.
Entendre perquè la xicota que du el davantal amb
el blau és més baixeta i escolta atentament a qui. . . no sabem ben bé
si és, germana o mare. . . però bé, la indefinidament superior, en
altura més que siga. Eixa que és capaç de donar lliçons a l'altra i
augurar el que diu a sota “Aixins, juntas las dos comensarem la tascca
de conquerir la nova España”. A què em sona? A si, a
discurs
regionalista. Què vell no? Ranci, caduc . . . a veure com podríem
insultar-lo més: ja està; “espanyol”. Oi que sí Agustí?
Doncs no.
Mira per a on, aquest era i és el discurs dels regionalistes del nord
que més car li ha costat al nacionalisme valencià i que ara sembla que
tenim a casa nostra, és a dir a Esquerra Republicana de Catalunya,
gratament assumit tot i que ens empenyem en dir que per a nosaltres, no
hi ha dues xiquetes, que va, sols hi ha una i és ben gran i sense blau
(faltava més) una ben grandota
que primer es va menjar a les Illes (trobe que a la foto ja se l'havia d'haver engolit) i que ara es diu Països Catalans.
El
que passa és que amb el temps, cada vegada vaig adonant-me de que
l'error més gran del País Valencià, parlant en termes nacionalistes,
l'ha comés realment el nacionalisme català. I m'explique. La cultura
política actual òbviament és fruit de les tradicions de l'època de la
foto i no és difícil
adonar-se del seguit de complexes que ha
generat arreu del país. Si bé es cert que hi ha el factor “espanyol” que
determina el discurs nacionalista, no és menys cert que també portem a
la motxilla tota una càrrega pròpia que no som capaços de reconèixer-la
perquè la duem a l'esquena i certes actituds ens han impedit de mirar
cap enrere.
En la tasca de visualitzar una relació
“normal” entre PV i CAT, hem de partir d'una anàlisi que sigui realista,
defugir del victimisme i assumir l'autocrítica. En aqueix marc, s'ha de
ser conscient de que l'Estat espanyol va ser fruit en gran mesura de
imposicions però també de les voluntats benintencionades que pretenien
la construcció d'un Estat que garantís el desenvolupament dels
pobles
que concorrien a la seua formació. La construcció que de la història ha
anat fent guanyador rere guanyador, és parcial, però és la que és i té
importància quan es vol l'aval legitimador que sense dubte té la
història, però que en no ser l'única font de justificació dels actes
presents, cauríem en un
error si deixem tot el pes de les nostres raons presents en el que moltes vegades són, “suposats” fets pretèrits.
Partint
de la base de que volem una societat d'homes i dones lliures, de que el
nostre projecte no és sols el d'arribar a una parcel·la, que tot i ser
on hem nascut, l'hem d'estimar més per la presència que es pot sentir
físicament trepitjant la terra i xarrant amb les persones, que no per la
representació que
es pot veure a un mapa polític de qualsevol llibre de text, present o futur.
Ha
de nàixer de la voluntat del poble la possibilitat de construir un
futur millor, i és per això que per a tenir la capacitat plena, la
llibertat és el punt de partida necessari.
A hores d'ara no
existeix la possibilitat de que qualsevol projecte siga lliurement
defensat, d'això té una gran part de culpa el fet de que les posicions
predominats ideològicament siguin les “neocons”, que tot i la “crisi”(no
estic d'acord del tot amb el terme crisi per definir la situació
actual) econòmica, s'estan perfilant com alternativa a les polítiques
socials que alguns partits suposadament d'esquerra fan i que en realitat
són polítiques pal·liatives, d'almoina. Però gens assolides en un
projecte de construcció d'alternatives econòmiques que tinguen com a
objectiu la ruptura de les situacions de injustícia i desigualtat
social.
El gran defecte de l'esquerra continua sent el de no
adonar-se què per a edificar una nova societat, no valen les receptes
socialdemòcrates d'intentar fer reformes, però que perpetuen vells
models amb cares noves, ¡i de vegades ni això!.
Quan la gent treballadora coreja els eslògans de l'extrema dreta
econòmica i està disposada a rebaixes en drets socials, quan una persona
treballadora diu que “hi ha que fer que els empresaris que són els que
tenen diners, guanyen més per a crear treball”, quan una persona
qualsevol veu a un altra persona qualsevol com un estrany, com un
lladre. Quan mirem a “l'Altre” i el veiem com un enemic. És aquest un
bon moment per reflexionar i intentar fer pensar al poble que els
problemes de la societat, tal volta tots no, però pot ser els més
importants si, es poden solucionar amb un canvi, allò que romànticament
encara algú anomena “revolució” i que llevat de connotacions violentes
és el que realment nosaltres plantegem quan fem un projecte de Països Catalans, independentista i d'esquerres.
La
barreja entre ideologies i religió té unes connotacions perverses.
L'òbvia assumpció per part de moltes ideologies d'estratègies religioses
respon a la naturalesa dels partits -que no de la política-, ja que és
més fàcil adreçar-se a la massa amb un marc de referència dogmàtic que
d'altra banda serveix per fidelitzar a la “parròquia” al voltant de les
veritats de cada “confessió”. I això que no és nou, ha fet que sobretot
les religions monoteistes siguin també des de fa molts anys, pura
ideologia.
Així, la creença de que s'està en possessió de la
veritat absoluta i que la resta del món viu en la foscor de la
ignorància a dut l'afany de voler difondre-la de forma universal.
Teocentrisme
i nacionalisme convergeixen en l'egoisme. I és precisament aquí on no
ha de caure Esquerra Republicana, en la confusió que té i genera el
nacionalisme espanyol més ranci i malauradament per a ells (i
nosaltres), també el més difós. El nacionalisme del que fa gal·la
Espanya, no ens hem d'enganyar, és el mateix del que parla la dreta
catalana, valenciana o balear. La dreta dels Països Catalans, vol un
país per fer un negoci, no per alliberar el poble. Aqueix discurs
patriòtic és hipòcrita i malintencionat. Tot i que també és fàcil de
fer, com ho és el discurs xenòfob en moments de crisi. Però nosaltres no
hem d'estar dient el que no sentim, el nostre discurs serà més difícil,
però és i ha de ser sincer.
L'estructura d'Esquerra ha de
reflectir l'estructura del País que volem. Així, amb els actes és com
començarem a definir i construir-lo.
La
proposta que hem fet per a que s'articule Esquerra és, la d'un partit
federal que a la seua vegada ha d'estar format d'intercomarcals àgils i
amb òrgans representatius dels quatre territoris que configuren la
realitat actual dels Països Catalans: Catalunya Nord, Principat, Les
Illes i el País Valencià.
Aquests òrgans han de ser portaveus del
conjunt de la nostra Nació, i la presidència d'Esquerra juntament amb
la direcció Nacional dels PPCC, sempre parlarà en nom i amb l'autoritat
de totes les federacions del partit.
ERC ha de continuar existint
com fins ara, faltaria més, amb els òrgans que lliurement s'atorguen i
què, tot i estar subordinats als Nacionals, han de gaudir de l'autonomia
necessària per al bon funcionament.
Exactament el mateix ha
d'ocórrer a la resta de federacions, de forma que a nivell intern del
que ara són les comunitats autònomes on ens obliga a moure'ns l'Estat
Espanyol; la representació i l'autonomia sigui el més àmplia possible.
L'objectiu
és el d'aconseguir que cara a Espanya, Europa i el món, Esquerra sigui
el partit dels Països Catalans. I qui haja d'eixir als mitjans
estrangers sigui preferiblement sempre la persona triada com a president
o presidenta d'Esquerra Republicana dels Països Catalans.
Lluny
de caure en crítiques fàcils i que feren incidència en un hipotètic
desig de protagonisme per part del PV, el que hem de valorar és la
realitat socio-política on ens situem a qualsevol dels territoris.
Aquesta no és altra que la d'estar emmarcats en un model que és on
Espanya ens ha ficat: un país dividit i massa vegades enfrontat.
Davant d'aquesta realitat, la nostra no ha de ser una proposta continuista sinó trencadora.
I
perquè? Doncs pel fet de que som i ens proposem d'esquerres. I això no
és una paraula menor ni buida, és el mot on l'anhel per una societat més
justa, troba el seu marc.
És el mot on: si es vol un nou sistema
econòmic, si es vol una altra manera de veure i vire amb la naturalesa,
on si es vol que les persones tinguem un futur en pau; Esquerra, és el
mot que signifique que tot això que s'ha de fer és factible.
La situació actual tant a nivell mundial com òbviament a nivell dels
PPCC és la d'un discurs ultraliberal que està creixent i que al mateix
temps està manifestant-se en la seua vertadera dimensió, de cruel
ferramenta ideològica d'un capitalisme que aposta pel descrèdit de la
política, per la implantació progressiva de privatitzacions a tots els
nivells dels serveis socials.
Un capitalisme que funciona tan bé
que fins i tot és capaç de provocar un discurs i uns argumentaris on es
manifesta la necessitat de “reinventar-lo”, fent creure que la crisi és
una més i que tots hem de posar muscle amb muscle per sortir-se'n. A més
a més, amb una perversitat absoluta, el sistema ens fa creure
que tots som culpables del que està passant. Quan, s'ha de dir alt i
clar: l'únic culpable és qui ha fomentat l'individualisme, l'egoisme
posant-los com a motor i el socialisme i la solidaritat con a fre. Les
mentides que triomfen, són les de sempre, i nosaltres amb un discurs
socialdemòcrata “típic” podem haver col·laborat a fomentar-ho.
És l'hora de dir clar i ras: són un partit que amb la justa i
legítima lluita per la independència dels PPCC, vol aconseguir un canvi
de societat i amb un nou país, un nou sistema.
Quin és el sistema que volem?
El
model que s'anomenava socialista i que es manifestava també com hereu
del pensament d'esquerra, ha estat, tal i com molts autors han definit,
un sistema d'Estat burocràtic.
Aquesta definició, lluny de ser un
eufemisme que intente revalidar el que s'entenia per socialisme, el que
vol i per al que serveix, és per posar les coses al seu lloc i afirmar
que aquella barbaritat de sistema, que encara es perpetua en alguns
llocs, no és ni exemple, ni referència on se'ns pugui encaixar.
Dir-nos
d'esquerra és una forma de vincular-nos amb el pensament filosòfic que
ha raonat sobre les necessitats de justícia social i que a la fi, ha
estat el motor que ha permès contrarestar els abusos del capitalisme.
Que
en nom del socialisme s'hagen fet abusos, ni li resta sentit al
pensament que impulsa la justícia social, ni molt menys li dona raó al
pensament neocons que per tota reu es vol manifestar com a filosofia de
la “veritat” i d'un incongruent creixement sostenible.
Ens
hem de manifestar hereus, tant de la lluita per la llibertat com de les
rectificacions que ha calgut fer degut als acomodaments i metamorfosis
que contínuament ha fet el capitalisme per tal d'acomodar el seu
discurs.
Amb tot, crec que a hores d'ara s'ha de parlar de la
justícia universal front a l'egoisme local, tindre la visió ampla d'un
món amb el nou sentit que li dóna la globalització de l'economia i que
ens agrade o no, és una realitat imparable. Però sí re-orientable, ja
que les comunicacions, tant físiques com mediàtiques
són una font de nous camins i també de nous problemes. “Nous vells
problemes” com ara, la trobada i de vegades també, xoc de cultures; una
realitat que ens afecta directament pel fet de ser un país dividit i a
l'hora, una cultura menyspreada. . . una més, pot ser si, però aquesta
vegada és la nostra.
Dit això, ens haurem de definir sent al camí
dels que volen un món rodó, on totes i tots ens trobem, però amb el
respecte, la dignitat i la justícia com espelmes modernitzades del
triangle “llibertat, igualtat i fraternitat”. Font d'on beu per cert, la
simbologia d'Esquerra Republicana.
Entec que la societat te
l'obligació d'organitzar-se per a oferir-se serveis a si mateixa.
Deixant a les mans de la iniciativa privada la possibilitat d'oferir
avenços que revertisquen a la societat amb millores i veient-se
recompensats per això, però no amb la creació de desigualtats que
vinguen a agreujar la situació a la que ens ha dut l'actual sistema capitalista.
El
capitalisme no s'ha de reinventar, s'ha de canviar, ja que mai estarem
d'acord en triar un defecte (per molt, “intrínsecament humana” que siga
l'avarícia) com a motor.
Posats a triar el model que volem: perquè no partim de les
virtuts?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada