L'autocensura és autorepressió.
El marc ideològic dominant imposa de
forma subtil els gustos donant-li'ls forma de tendència i queden generalment
acceptats, quan li atorguem el qualificatiu de "moda"
En un procés de re-invenció contínua, la ideologia acaba camuflada darrere del concepte "paradigma". I la repressió, darrere del concepte "moda".
En un procés de re-invenció contínua, la ideologia acaba camuflada darrere del concepte "paradigma". I la repressió, darrere del concepte "moda".
Aleshores, tothom deixa de percebre el
paradigma dominant com una ideologia de control i accepta com si fos el fruit
d'una lliure elecció social, eixe fet singular que entenem com a "normal" i el
qual ara s'anomena "moda".
Fins al punt d'entendre que qui no
participa de la tendència general o ho fa també per moda (la complementària, el yin i el yang, el cul i la merda...), tot i que en realitat són
desviacions perfectament assumibles, en paraules de Foucault: "...el poder de normalització obliga a l'homogeneïtat; però
individualitza en permetre les desviacions, determinar els nivells, fixar les
especialitats i fer útils les diferències ajustant unes a unes altres." 1
La submissió té una manifestació real
quan s'entén la confrontació simbòlica contra el poder com una agressió contra
l'individu concret, contra el jo.
Si un llaç groc atempta contra el
poder, aleshores molesta a tothom que està sotmès al marc mental del poder.
Qualsevol peça respon.
En la terminologia foucaultiana: és la microfísica
del poder la que ha teixit al voltant de l'individu la capacitat d'autocontrol i que ha
colonitzat la seua consciència fins al punt de convertir-se en vigilant de
les seues pròpies
accions.
El triomf de la normalització és, per
exemple, no acceptar un llaç groc, no ja perquè t'agredeix a tu, sinó perquè
agredeix a l'amo.
1 (Foucault, Michel. Vigilar y castigar : nacimiento de la prisión.- 1a, ed.-Buenos Aires: Siglo XXI Editores Argentina, 2002.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada