Per la llei de causa i efecte

La perversitat de les intencions es deixa veure darrere de les paraules.
Quan dic que el PP fa un ús demagògic d'un tema com l'aigua, no estic parlant sols de la manipulació que fa d'una desgràcia com és la falta d'aigua. Des del meu punt de vista, el que fan alguns “populars” seria equivalent a l'actitud “populista” i hipòcrita d'un assassí o versemblant, que després d'haver comés un crim, és capaç d'anar al costat de les víctimes i encapçalar les protestes i manifestacions demanant més “seguridad para todos”, i solidaritat dels que tenen més . . . “del que sigui”, la qüestió és que la paraula solidaritat vesteix molt i n'hi ha que utilitzar-la, perquè així, a banda del victimisme es produeix l'efecte d'evidenciar la falta d'humanitat dels altres.
Per a qui li semble exagerada la comparació, m'agradaria recordar-li allò que el PP va fer mentre governava a Madrid l'Aznar, àlies “supersogre panxeta de graella”, amb el Zaplana, àlies el telèfon del milió d'euros al mes, amb el Matas, àlies el “poyaque. . . arreglame el palau”, i uns quants més per tots coneguts.
Com diria Paulina Rubio: “por la ley de causa y efecto”, tenim que la millor manera que va trobar aquesta colla per fer créixer l'economia espanyola (i de pas el patrimoni personal), va ser la de vendre la gallina dels ous d'or. I m'explique. Mentre alguns països buscaven la manera de preparar el futur que amenaçava amb tempesta global i reajustaments econòmics internacionals, els del PP ho tenien clar: ja que no tenim res per a produir, en aquesta parcel·la que anomenem Espanya, el que millor podem fer és fer parcel·les menudes amb piscina, jardí i camp de golf, i vendre-li als turistes que venen del nord amb diners calents.
I així ens ha anat, amb una economia “recalentada” i amb la falsa sensació de riquesa individual, les actituds més característiques dels neoconservadors es van arrelar a la societat, és a dir: egoisme, individualisme... malgastar, consumir.
Enfront estàvem les veus que demanàvem calma, ser més formiga i menys llagosta, però sobretot més transparència i seny a l'hora de fer política. Les veus crítiques ens trobàvem i encara ens trobem, xafats per la maquinària de crear opinió que són els mitjans de comunicació que continuen estant al servei dels que tenen duros i els poden fer guanyar més diners a ells. Tant simple i tan maquiavèl·lic: si tens controles i si controles: tens més. (mireu Canal 9, Telecrevillent o Tele Madrid, escolteu intereconomía, la cope, RNE, o. . . ) ¡vergonya, vergonya, vergonya! (crec que va ser això el que va dir Berlusconi abans de que li trencaren la cara, oi que si?)

Com veiem, i abans de anar-me'n per les múltiples interconnexions de la realitat, la qüestió de l'aigua és una bandera que enlaira el PP com si fos el propietari de la veritat absoluta. Però te dos problemes, un és el fet de que no sap quin és el seu origen i l'altre és el que es pensa que la raó (a l'hora de gestionar l'aigua) és unilateral i òbviament seua.
Sobre el segon problema, hi ha tractats de psicologia i molta literatura que es pot resumir en la frase popular de: “la locura no se cura”.
Però sobre el primer problema, cal dir que és fonamental saber que l'aigua junt amb l'aire i els aliments, són la base fonamental de la vida de molts organismes i com no, nostra. Però al mateix temps, i sempre que s'ajunten, necessitat (fruit de l'escassetat) i control (fruit de que el recurs estigui lligat a un territori), esdevé en un ”bé” econòmic. I és aquí, ¡valga'm Déu!, que tenim el problema.
Però: Quin sistema econòmic tenim? En que es basa aquest sistema?, Com estem gestionat el recurs?
Si responem sols aquestes tres preguntes tindrem una orientació sobre l'espai de la realitat que ens hem construït i sobretot sobre el conjunt de possibilitats d'eixida. Però se'ns plantejarà altra qüestió: realment volem canviar?
Si el sistema que tenim és el capitalista, si el sistema es basa en el lliure mercat, la lliure competència i la propietat privada de molts dels recursos. I si a més a més, la forma de gestionar es fonamenta en cobrir les necessitats del mercat i prioritzar els beneficis a les persones. Aleshores, tenim que aquelles persones que defenent a capa i espasa aquest sistema manifestament injust, parlen de solidaritat dins del capitalisme, no sols no saben el que vol dir aquest terme, sinó que a més a més perverteixen la paraula ja que tenen la poca vergonya de voler el mal dels altres per pur egoisme.
Ha pensat algun d'aquest sol·licitant de solidaritat, en quina situació econòmica es trobarien els agricultors de la ribera del Ebre (catalans o no), quan resulte que no pugui competir amb un productor de hivernacles d'Almeria?: imagine que no. Òbviament perquè tampoc crec que ningú ho pensara quan varen fer el transvasament del Tajo i tots els recursos propis de la conca del Segura es desbarataren en ares d'un futur, que ara és el nostre present, i que no s'ha demostrat precisament idíl·lic.
S'ha preguntat algun agricultor del Baix Segura, perquè ja no li arriba ni una gota de les aigües a que té dret històric? On estan regant? Perquè reguen el desert d'Almeria i no aquestes terres? Podrà un agricultor qualsevol competir amb la terra dels hivernacles?. Si es concatenen respostes i preguntes, fàcilment no trobarem fi, però hi ha que fer-se-les.
En altres ocasions he escrit sobre l'efecte de l'aigua fantasma, ara, vull parlar dels i les fantasmes que l'utilitzen com argument. I és que a Crevillent tenim una bona colla de demagogs que cada vegada que parlen del tema, demostren ignorància i mala fe. Ignorància òbvia, si investiguem en les respostes que el seu discurs dona o donaria a preguntes com les anteriors. Però sobretot, perquè es nota de que del tema, saben allò que els diuen des de la direcció del seu partit, ja que tenen l'ordre d'explotar al màxim l'argument i a base de repetir les mentides, fer que a la massa li sone a veritat. (tornen a entrar en joc els medis de comunicació). És així com es demostra el que dic de la mala fe o per a millor entendre'ns: una mala llet pròpia d'Eunucs1 acomplexats.
Altra cosa és la gran quantitat de gent que, amb enganys i promeses totalment manipuladores, creu fermament que la qüestió de l'aigua és tal i com se la conta aquesta colla del PP. He de reconèixer que no és fàcil seguir tot el fil argumental que desmunta i evidencia les mentides que es conten. Per això, de la mateixa manera que els comprenc, crec que s'ha de fer una tasca de base, casa a casa i persona a persona, per tal de desvetllar la realitat, és a dir: traure-li el vel què, tot i no estar fet amb seda sinó amb esputo infest de mentides, tapa la noble visió del poble valencià i més concretament dels agricultors de la ribera del Segura, què any rere any han vist com els menyspreaven i els condemnaven a la misèria de tenir que malviure de la terra.
¡¡ Alceu-vos, travesseu amb la falç les innobles calaveres dels que us han tret la dignitat i ara vos utilitzen com a excusa per a justificar l'especulació i la venda de les terres que els vostres avantpassats llauraven i que ara com a fruit, donen “rosadets” fills de saxons i nòrdics; pobres, rics enganyats i altra vegada pobres, gent que per sempre mai ens diran com hem de viure !!
“Me'n vaig, ho reconec, me'n vaig”,. . . però així aprofite per fer un “xiquico” homenatge al nostre poeta Miguel Hernandez, no emulant, sinó evocant. Que no és el mateix.

Si un terme com solidaritat, m'ha evocat tot el seguit de sensacions que he intentat resumir. Imagineu si hem pose a parlar d'allò que m'ha provocat escoltar la paraula “sostenible” dita en la boca infesta dels mateixos eunucs. Recordem si de cas el que han dit a la notícia del diari:2 “El grupo municipal del Partido Popular ha presentado una moción solicitando aportes externos de agua para garantizar la sostenibilidad de la Comunidad Valenciana. Además, [...] “
Aquí, tot es basa en una realitat: és mentida que la “comunitat” sigui sostenible. Ans al contrari; el sistema i el ritme de vida en que les polítiques econòmiques del PSOE i del PP ens han ficat són, simplement insostenibles.
No és sostenible un sistema que per a que funcione, s'ha de suportar en que els fills de la generació actual siguin els que paguen les factures que ara es queden sense pagar. No és sostenible un poble que s'envelleix i que deixa en mans dels que vinguin de fora buscant-se la vida com millor poden, el pagament de les pensions. No és sostenible un poble que no innova i es dedica a vendre el territori per tal de traure diners avui, però no demà. No és sostenible un poble que es dedica a fer obres fixant-se sols en que siguen boniques (dubtes ne tinc, però ja se sap que sobre gustos. . .) mentre que no li fa cas al fet de que valga per alguna cosa3. No és sostenible un País on el seu president s'ompli les butxaques de “regalats” i els gendres i els sogres, i . . .
Cèsar no te ni punyetera idea del que és sostenible, però per orientar-li, li diré què no és sostenible: la mentida. I ell, d'això entén un bon tros i sap que allò que estan fent d'aguantar amb palets i canyetes el seu partit és una filigrana que acabarà caient.
Les baralles amb el president de la Diputació d'Alacant, que ve a Crevillent a llançar llenya al foc de Sant Felip Neri i fer-los el caldo gros amb insinuacions que prometen temps millors per als que volen la segregació amb Crevillent.
El senyor alcalde està jugant amb foc quan va i ve darrere del “senyor” Camps, fent-li la pilota i plorant-li per un càrrec a València que ara, veu com se li ha escapat com un globus que pels aires, ja el veu irrecuperable.
Tenir tantes ganes de poder, sols a evidenciat les actituds autoritàries d'aquest senyor, que igual que el seu partit, ha passat d'oferir-se com a garantia de gestió, a garantia de corrupció.
Espere que tinga el coneixement d'aturar-se i reflexionar sobre com estan fent les coses, espere que caiga en el compte de que així està malbaratant la seua vida i la dels seus veïns. I les mentides són com un bumerang que sempre torna.
Però no us amoïneu, mentre tot això passa, la resta, és a dir tu i tu i jo, hem de continuar traient vels a la realitat. Aquesta és la nostra responsabilitat:
No deixar passar cap. “És la llei de causa i efecte”