Re-pensant el País

Em recorde com un independentista antinacionalista, des de que vaig agafar aquesta aparent incongruència, com el meu mínim comú definidor.
Com quasi totes les definicions i fins i tot, com quasi tots els meus pensaments, són fruit primerenc que quan acaba de madurar, ni jo mateix estic ben segur d'haver encertat amb les paraules. Però crec, que no vaig errar massa amb aquesta síntesi, tot i haver passat més d'una vintena d'anys, em ratifique i crec, que és l'hora de defensar amb més fermesa l'obligació de trencar amb el concepte de nacionalisme (que ara intentaré deconstruir).
Si l'Estat és l'eina fonamental del sistema, no és tant perquè s'haja inventat per a satisfer al capitalisme, sinó perquè aquest ha estat suficientment hàbil per a re-adreçar la funcionalitat “social” en individual. És a dir, acabar construint una eina legitimada per a l'explotació de l'individu per l'individu.
A ningú s'ens escapa el nivell de complexitat que ha acabat tenint aquest món. Òbviament, és aquest grau de complexitat el que caracteritza a hores d'ara als països amb més potencial econòmic enfront dels que es situen a la cua en quant a “nivell” de vida. Hauríem de significar que el terme nivell en tant que valoratiu, prejutja un ordre i per tant una visió determinada, però m'estime més d'usar-lo amb aquesta explicació i deixar clar que seria més dolenta l'opció que el terme “qualitat” implicaria.
La gestió dels serveis que presta un Estat són fonamentals, salut, educació, infraestructures i defensa són un exemple obvi. Però s'ha de tenir en consideració que aquesta funció te conseqüències afegides i que són, la creació d'un teixit simbòlic que serveix de fluid espès i dens que dona forma exterior al mateix temps que impregna tot.
Des del meu punt de vista, crec legítima l'opció d'atacar aquest estat de les coses i proposar opcions que en tant que trencadores són, revolucionaries. La catarsi ve, quan allò pervers es desvetlla i la societat comença a veure que allò que es proposava com a veritat inamovible i última, no és més que un constructe que serveix per aprofundir en les desigualtats. Però malauradament anem si proposem el mateix marc amb altre nom, perquè l'explotació no es soluciona canviant el nom de qui t'oprimeix, sinó trencant el camp on juga.

Visca la independència de qui no volem cap Estat, visca la independència d'uns Països Catalans que no existiran mai, però que trencaran amb aquesta Espanya que no és més que un instrument.
Pervers, maligne i mal parit.
Llàstima?, no sé, però és així.