Estar a un país amb tant de lligam amb la nació catalana com és Portugal, és un goig per molts motius, un d'ells és el de poder tractar amb gent bona, amable i gens maliciosa.
Dels tres fronts principals que baixaren del nord fosc conquerint el sud lluminós, és curiós com els dos amb costa s'han tingut que veure les cares amb els castellans.
Dues maneres paral·leles de veure el món i de governar-se radicalment oposades a la del centre, que lluny d'estar centrada va ser trencadora.
Molt interessant el llibre del Jordi Bilbeny i el David Bassa "Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom". . . aclaridor de com s'entenia el món i de quin el és el resultat que ha quedat.
Mentre tant, a gaudir de Portugal i de la seua independència.
dimecres, 4 d’agost del 2010
dilluns, 12 de juliol del 2010
Que fer amb la Casa de la Joventut
El meu amic Ele, que està prou més atent a les notícies que jo, m'ha enviat la referència de la notícia que el divendres 9 de juliol ha eixit al diari "información". ( http://www.diarioinformacion.com/baix-vinalopo/2010/07/09/cooperativa-pide-comprar-casa-juventud/1025721.html ).
Com podeu llegir, s'estan plantejant de que la cooperativa compre l'edifici ja que no ixen els comptes per a que mitjançant una cessió, la cooperativa elèctrica es faça càrrec de durant 30 anys i haja de fer front a la inversió per a la restauració.
La cooperativa és una entitat molt estimada a Crevillent, però no hem d'oblidar de que és una empresa privada amb certes obligacions socials. . . però privada, encara que com jo, molts siguem accionistes.
Vull remarcar això, perquè s'ha de caure en que la manera que tenen de gestionar el patrimoni els que manen a l'Ajuntament i els que ho fan a la Generalitat és, la de vendre, vendre'ns i vendre's.
Perquè dic això si és la cooperativa la que mou fitxa i és ella mitjançant el seu director general, qui ho demana?
Doncs perquè són ells mateixos, tot una mateixa cosa: gent de l'aparell del PP.
Ningú no pot negar que l'actual direcció de cooperativa és una fitxa al servei del Cèsar, com ho és Telecrevillent, l'associació de festes de Moros i Cristians, la Setmana Santa o tantes i tantes altres que "lliurement" això si, han escollit apropar-se a la mamella que més llet dona. Encara que no s'havien adonat de que la mamella era de mascle i que per a traure llet s'han acabat amorrant al piló.
Llàstima que per tal de que alguna cosa funcione, s'haja de fer ús de l'antic art de llepar culs.
Estem assistint a una fase més de l'expansió del liberalisme on, fent-se favors i pagant vestits, borses, viatges, cases... es reprodueix la cadena d'engany i por que acaba per dominar i que ens fa recordar aquelles paraules del Pi de la Serra: "si els fills de puta volaren, no veuríem mai el sol".
En nom de la llibertat es diu i se justifica el fet de tenir que deixar que la iniciativa privada siga la que gestione. Ja que durant anys no han estat capaços ningú dels que han manat, de fer que l'educació, la sanitat o la gestió municipal de l'aigua o de la brossa (per posar quatre exemples propers), com dic, funcione de forma "normal".
Tots s'han dedicat a justificar les receptes "neocons" amb la demostració de que tot funciona millor quan una empresa es fa càrrec i posa les regles del joc de l'interès, les mateixes que l'Adam Smith proposava: l'egoisme com a motor.
I és clar que funciona, però aquesta gent ha dut a l'extrem de fer que tota la maquinària es pose al servei d'una mateixa idea: jo t'ajude a tu, tu m'ajudes a mi i entre nosaltres ens ho mengem, de tant en tant unes “miguetes” per als que no mengen del plat, però sense donar massa, que les coses funcionen millor quan la por agafa per les parts íntimes a la gent i els hi deixa immòbils, amb la voluntat dòcil i submisos als que “de sempre i per sempre”, manaran al món. (el gran engany)
Que no, que no es tracta sols d'una casa que te més o menys història.
Es tracta d'una manera de fer les coses que és la manera de desfer voluntats, de traure'ns de la memòria allò que significa: pensar i sobretot la veritable llibertat que és la d'equivocar-nos.
No claudicaré davant les veus que diuen que tot està escrit, que res s'ha de combatre. Perquè tot es mou i creix. . . també tot cau. (qui vulga entendre, que entenga)
Com podeu llegir, s'estan plantejant de que la cooperativa compre l'edifici ja que no ixen els comptes per a que mitjançant una cessió, la cooperativa elèctrica es faça càrrec de durant 30 anys i haja de fer front a la inversió per a la restauració.
La cooperativa és una entitat molt estimada a Crevillent, però no hem d'oblidar de que és una empresa privada amb certes obligacions socials. . . però privada, encara que com jo, molts siguem accionistes.
Vull remarcar això, perquè s'ha de caure en que la manera que tenen de gestionar el patrimoni els que manen a l'Ajuntament i els que ho fan a la Generalitat és, la de vendre, vendre'ns i vendre's.
Perquè dic això si és la cooperativa la que mou fitxa i és ella mitjançant el seu director general, qui ho demana?
Doncs perquè són ells mateixos, tot una mateixa cosa: gent de l'aparell del PP.
Ningú no pot negar que l'actual direcció de cooperativa és una fitxa al servei del Cèsar, com ho és Telecrevillent, l'associació de festes de Moros i Cristians, la Setmana Santa o tantes i tantes altres que "lliurement" això si, han escollit apropar-se a la mamella que més llet dona. Encara que no s'havien adonat de que la mamella era de mascle i que per a traure llet s'han acabat amorrant al piló.
Llàstima que per tal de que alguna cosa funcione, s'haja de fer ús de l'antic art de llepar culs.
Estem assistint a una fase més de l'expansió del liberalisme on, fent-se favors i pagant vestits, borses, viatges, cases... es reprodueix la cadena d'engany i por que acaba per dominar i que ens fa recordar aquelles paraules del Pi de la Serra: "si els fills de puta volaren, no veuríem mai el sol".
En nom de la llibertat es diu i se justifica el fet de tenir que deixar que la iniciativa privada siga la que gestione. Ja que durant anys no han estat capaços ningú dels que han manat, de fer que l'educació, la sanitat o la gestió municipal de l'aigua o de la brossa (per posar quatre exemples propers), com dic, funcione de forma "normal".
Tots s'han dedicat a justificar les receptes "neocons" amb la demostració de que tot funciona millor quan una empresa es fa càrrec i posa les regles del joc de l'interès, les mateixes que l'Adam Smith proposava: l'egoisme com a motor.
I és clar que funciona, però aquesta gent ha dut a l'extrem de fer que tota la maquinària es pose al servei d'una mateixa idea: jo t'ajude a tu, tu m'ajudes a mi i entre nosaltres ens ho mengem, de tant en tant unes “miguetes” per als que no mengen del plat, però sense donar massa, que les coses funcionen millor quan la por agafa per les parts íntimes a la gent i els hi deixa immòbils, amb la voluntat dòcil i submisos als que “de sempre i per sempre”, manaran al món. (el gran engany)
Que no, que no es tracta sols d'una casa que te més o menys història.
Es tracta d'una manera de fer les coses que és la manera de desfer voluntats, de traure'ns de la memòria allò que significa: pensar i sobretot la veritable llibertat que és la d'equivocar-nos.
No claudicaré davant les veus que diuen que tot està escrit, que res s'ha de combatre. Perquè tot es mou i creix. . . també tot cau. (qui vulga entendre, que entenga)
divendres, 2 de juliol del 2010
Pere, Pere. Què fas per darrere?
El Pere Mayor s'ha fet gran. De cop i volta s'ha fet savi i dona consells sobre el bé i el mal d'una forma què, tal volta hauria de meditar-se.
A una entrevista publicada a l'Informatiu (http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/pere-mayor-el-pancatalanisme-es-el-que-mes-mal-li-ha-fet-al-nacionalisme-valencia/) assegura que és el pancatalanisme el que ha "fotut" al nacionalisme valencià. I he de donar-li la raó, perquè és així i punt.
Bé, punt i seguit, per a ser concrets, ja que el primer que hem de fer és definir el terme i posar-nos d'acord en el que significa ser nacionalista d'una banda, i nacionalista valencià d'altra. A veure, el nacionalisme en tant que força política, respon a una reivindicació de caire popular en el millor dels casos i de marcat segell elitista en la majoria. I això te molt a veure en el que ve a ser el nacionalisme valencià, és a dir: una entelèquia, enganxada una en la mateixa matriu que el nacionalisme espanyol, i que és fruit del complexe de inferioritat (de forma genèrica). Aquest nacionalisme respon a les expectatives que el sistema econòmic posa en mans de la part social que ha de llaurar-los el camí de l'expansió i no de la redistribució.
D'altra banda tenim el nacionalisme vist com a ferramenta per trencar, justament el motor de l'altre nacionalisme, és a dir, el sistema econòmic.
I dic trencar, perquè la catarsi és necessària, i en justícia ha de ser repensada la fórmula que ens permeta superar els sistemes d'explotació.
Per això diu el Pere que el pancatalanisme és el que més mal li ha fet al nacionalisme valencià. Perquè aqueix dimoni de pancatalanisme (des de l'esquerra això si), és el que proposa i propícia la cultura, l'enteniment i la legitimació que dona la lluita per un món més just, o simplement millor.
Que per a mi ja és prou.
A una entrevista publicada a l'Informatiu (http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/pere-mayor-el-pancatalanisme-es-el-que-mes-mal-li-ha-fet-al-nacionalisme-valencia/) assegura que és el pancatalanisme el que ha "fotut" al nacionalisme valencià. I he de donar-li la raó, perquè és així i punt.
Bé, punt i seguit, per a ser concrets, ja que el primer que hem de fer és definir el terme i posar-nos d'acord en el que significa ser nacionalista d'una banda, i nacionalista valencià d'altra. A veure, el nacionalisme en tant que força política, respon a una reivindicació de caire popular en el millor dels casos i de marcat segell elitista en la majoria. I això te molt a veure en el que ve a ser el nacionalisme valencià, és a dir: una entelèquia, enganxada una en la mateixa matriu que el nacionalisme espanyol, i que és fruit del complexe de inferioritat (de forma genèrica). Aquest nacionalisme respon a les expectatives que el sistema econòmic posa en mans de la part social que ha de llaurar-los el camí de l'expansió i no de la redistribució.
D'altra banda tenim el nacionalisme vist com a ferramenta per trencar, justament el motor de l'altre nacionalisme, és a dir, el sistema econòmic.
I dic trencar, perquè la catarsi és necessària, i en justícia ha de ser repensada la fórmula que ens permeta superar els sistemes d'explotació.
Per això diu el Pere que el pancatalanisme és el que més mal li ha fet al nacionalisme valencià. Perquè aqueix dimoni de pancatalanisme (des de l'esquerra això si), és el que proposa i propícia la cultura, l'enteniment i la legitimació que dona la lluita per un món més just, o simplement millor.
Que per a mi ja és prou.
dijous, 24 de juny del 2010
Que no, que no, que no hi ha manera.
Quan ahir vaig anar a la reunió del col·legi de ma filla petita, pensava que m'anava a avorrir, ja que tot i que fan la presentació prou amena, no puc obviar que sent aquesta la tercera en entrar, ja em conec el que diuen i el que hi ha.
Però malauradament m'ha sorprès veure com després d'una estona parlant, el director va preguntar (no se si a instàncies d'algú) si algú no l'entenia parlant en valencià. Òbviament sempre hi ha que diuen que no l'entenen i la veritat és que no comprenc com van entendre la pregunta, però va ser així. Coses de caire espiritual supose.
Davant de mi hi havia un home amb els seus fills, aquest senyor que té trets orientals i que per estadística ben bé podria ser xinès, en cap moment va dir res. Jo se que no l'entén el valencià,. . . però es que amb el que puga entendre de castellà, no se li va ocórrer de dir que canviés de llengua. Ni a ell ni a ningú, sols a una persona.
I és clar que s'ha de respectar a les minories, i és clar que el que realment importa és la comunicació. Però ningú no e pot negar que el fet de que un col·legi on es presumeix d'aconseguir que els nens i les nenes ixquen parlant les dues llengües oficials (cosa que no es certa, i endevineu qui perd) no pot plegar-se al fet de que una persona negue la possibilitat de que una de les llengües s'use lliurement. Perquè és això el que passa quan es pregunta si algú no entén el català.
S'imagina algú que davant d'un sainet a la plaça del poble, primer preguntaren si algú no l'entén?, o si quan l'alcalde (que serà del PP, però parla en públic més que molts que es diuen "d'altres") comença a dir el pregó de festes o a parlar per la tele, s'aturara i digués, xe. . . algú no m'entén?
No cal més, segur que no es podria parlar mai en català a cap lloc, ni galeg, ni basc, ni res que no fos la llengua comuna, la llengua de tots, eixa llengua que sent tan bonica, que és la meua materna i que de vegades alguns quasi en fan odiar-la.
Però no ho faré mai, no odiaré la cultura, ho promet "+-". Però perseguiré a qui amb actituds servils i en nom de la "bona educació" cometa el crim de acomplexar-se i condemnar a una llengua a la seua desaparició.
Perquè qui fa aquesta mena de coses. . . no te perdó de Déu (o si més no el meu).
Sols estic penedit de no haver tingut la valentia de dir-ho en el seu moment, haver callat i consentir que "lo normal" sigui el que va passar en aquesta reunió.
És dur viure a la frontera i que l'enemic el tingues al bell mig del teu cap. En aqueix lloc que anomenem CONSCIÈNCIA.
Però malauradament m'ha sorprès veure com després d'una estona parlant, el director va preguntar (no se si a instàncies d'algú) si algú no l'entenia parlant en valencià. Òbviament sempre hi ha que diuen que no l'entenen i la veritat és que no comprenc com van entendre la pregunta, però va ser així. Coses de caire espiritual supose.
Davant de mi hi havia un home amb els seus fills, aquest senyor que té trets orientals i que per estadística ben bé podria ser xinès, en cap moment va dir res. Jo se que no l'entén el valencià,. . . però es que amb el que puga entendre de castellà, no se li va ocórrer de dir que canviés de llengua. Ni a ell ni a ningú, sols a una persona.
I és clar que s'ha de respectar a les minories, i és clar que el que realment importa és la comunicació. Però ningú no e pot negar que el fet de que un col·legi on es presumeix d'aconseguir que els nens i les nenes ixquen parlant les dues llengües oficials (cosa que no es certa, i endevineu qui perd) no pot plegar-se al fet de que una persona negue la possibilitat de que una de les llengües s'use lliurement. Perquè és això el que passa quan es pregunta si algú no entén el català.
S'imagina algú que davant d'un sainet a la plaça del poble, primer preguntaren si algú no l'entén?, o si quan l'alcalde (que serà del PP, però parla en públic més que molts que es diuen "d'altres") comença a dir el pregó de festes o a parlar per la tele, s'aturara i digués, xe. . . algú no m'entén?
No cal més, segur que no es podria parlar mai en català a cap lloc, ni galeg, ni basc, ni res que no fos la llengua comuna, la llengua de tots, eixa llengua que sent tan bonica, que és la meua materna i que de vegades alguns quasi en fan odiar-la.
Però no ho faré mai, no odiaré la cultura, ho promet "+-". Però perseguiré a qui amb actituds servils i en nom de la "bona educació" cometa el crim de acomplexar-se i condemnar a una llengua a la seua desaparició.
Perquè qui fa aquesta mena de coses. . . no te perdó de Déu (o si més no el meu).
Sols estic penedit de no haver tingut la valentia de dir-ho en el seu moment, haver callat i consentir que "lo normal" sigui el que va passar en aquesta reunió.
És dur viure a la frontera i que l'enemic el tingues al bell mig del teu cap. En aqueix lloc que anomenem CONSCIÈNCIA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)