La llengua no és el problema, ho és el model d'Espanya

Que de valencians i valencianes "bàsicament" hi ha dos classes, no és un descobriment, però tampoc una d'obvietat. No si de cas, per a la societat espanyola i fins i tot la de la resta dels Països Catalans.

Parlant en termes de problemàtica lingüística, ens dividim les persones que vivim en aquesta terra valenciana en dos grups: d'una banda estem aquells que pensem que tenim un risc greu de desaparició de la llengua i la cultura pròpia, i d'altra banda, hi ha un grapat de gent que ni de bon tros diria mai que té cap problema amb la seua llengua ni que sent amenaçada la seua cultura.

Dels primers, (els qui percebem un problema) una gran majoria és valencià parlant, però s'ha de dir que no totes les persones que parlen i usen habitualment aquesta variant dialectal del català, són conscients de que existeix un perill per a la seua llengua. Ans al contrari, gairebé tothom està convençut de que el valencià és una llengua d'anar per casa i que sols serveix per a utilitzar-la en cercles reduïts, familiars, del poble, del barri o com a molt de l'associació de festes. Però mai per a utilitzar-la en discursos "seriosos" i molt menys per a escriure. Per això s'ha d'utilitzar el castellà, "que l'entén tothom" i "té més paraules" per a expressar-se... santa ignorància!!

En aquest país, vora el 47% parlem valencià, és a dir 2'4 milions del 5 milions que hi som (i no se quina és l'estadística que accepta la unitat de la llengua, però això també és part del problema i s'ha de tenir en compte). Un milió de valencians i valencianes diu que l'entén i (ojo al dato) al voltant de 1'6 milions asseguren no entendre'l, més o menys la mateixa quantitat que assegura el mateix al Principat.

Tenim, en termes de "conscienciació" que poc més d'un 7% de la població valenciana (aplicant el teorema del punt gros) vindria a ser el percentatge de gent que té una certa preocupació pel futur del valencià. I la resta, és a dir, el 93% podríem dir que li dona igual, que passen, que li la bufa si el català desapareix i no es parla més, ni ací ni en cap altre lloc. ¡I és aquesta la gran diferència entre el País Valencià i Catalunya!

I això que vol dir: Doncs simplement què, com que la gran majoria social del país ni fa ús del valencià ni el necessita per a res; no té cap problema i li sona massa estrany i "radical" qualsevol defensa de la llengua. I ja ni parlar si l'anomenem amb la definició científica i jurídicament acceptada per a definir l'idioma: "català". En eixe cas, entra en lloc tota L'Assimilació discursiva "blavera" que durant els darrers anys s'ha colat entre els missatges del PSOE i del PP i que dolorosament per a mi, recullen fins i tot alguns dirigents de Compromís què no tenen cap problema en proposar l'acceptació de la simbologia i la terminologia "secessionista".Caent en el mateix error que els socialistes tingueren quan van governar i fins i tot ara a l'oposició.

Aprofite per fer-li publicitat a Vicent Flor, ja que per entendre aquesta problemàtica, és imprescindible el seu llibre "Noves glòries a Espanya". Crec que fa un repàs prou centrador sobre allò que podríem dir "recents raons històriques" del que som hui per hui els valencians i les valencianes. Un anàlisi d'ampli espectre des d'una perspectiva soci-antropològica que vaig tenir el gust de llegir en format de tesi doctoral i que espere que Vicent en persona, vinga prompte a Crevillent a presentar en format de llibre.

Com es poden revertir les dades? Doncs sols hi ha una manera i és, que puguem aconseguir que al País Valencià passe com a Catalunya: que la llengua guanye prestigi, que s'use de forma generalitzada i que el sistema d'aprenentatge siga el de la immersió lingüística i no aquest de segregació que tot i acceptar que ha donat xifres de coneixement mai conegudes, no hem de cegar-nos per les dades "aparents" ja que la realitat és que mentre existisca gent que assegura no conèixer ni entendre la llengua del país; qui té el problema és el país, i no la gent.

No es tracta de generar problemes, sinó de solucionar-los. L'Espanya obscura és la que nega i negarà sempre qualsevol dissonància amb el discurs nacionalista, ranci-imperialista del qual la dreta ha fet bandera i amb el qual trauen tan bons resultats a bona part de l'Estat.

Torne a dir que aquests valencians i valencianes (nacionalista-espanyols i no) no tenen cap problema i són conscients de que el tindrien si no pogueren aculturitzar-nos ja que, no es tracta de que tingueren que estudiar valencià i això els faça mal de cap, no. Es tracta de que tenir altra llengua i altra cultura viva, a aquesta gent els posa malalts ja que el seu somni de reviure¿? el passat imperial es veuria esvaït.

No cal dir que són aquestes persones les que estan malbaratant la possibilitat d'enteniment dels pobles de l'Estat Espanyol i que amb les actituds tancades, sobretot anticatalanes i basques, estan fomentant l'independentisme a aquests territoris.

Però hi ha una conseqüència que jo veig com a més greu i té a veure de forma semblant al País Valencià i a Navarra: la batalla física, real i violenta es viu en aquests "laboratoris d'aculturació espanyolista" que s'utilitzen per a tirar llenya al foc de l'enfrontament València vs Catalunya i Nafarroa vs Euskadi.

És l'hora de deixar clar que Espanya té un problema, i és el de la intolerància. I als Països Catalans tenim altre i és el tenir clar quines coses són intolerables.

Evidenciem-los i solucionem-los!!

És urgent actuar

Dues converses m'han trontollat aquesta setmana, una amb una amiga i l'altra amb l'amic i barber que em "xolla".

L'amiga m'ha explicat com dues dones militants del PSOE li comentaven la seua intenció de vot. I en contra del que podríem pensar quan exerceix la militància activa en un partit, aquestes dues bones persones li asseguraven que pensaven votar al PP. L'excusa que li donaven no era altra que la de que "Espanya és una empresa" i en moments com aquest s'ha de tenir en compte "no ideologies, sinó qui són els millors gestors".

Aquestes persones han estat seduïdes pel discurs noeconservador. Fàcil d'entendre quan (com ja he explicat en altres escrits), tots els mitjans, educatius i informatius han fet la seua tasca i tothom accepta que s'ha de ser pragmàtic i creure en allò de que el capitalisme és L'única alternativa, amb la qual cosa la seua moral queda sotmesa ,i lluny d'entrar en contradicció amb el Cristianisme, participa de la resignació que caracteritza a les persones piadoses que accepten la voluntat de Déu, representat en aquest cas pel motor econòmic mundial: L'avarícia.

No tenim res a fer. La legitimació del sistema és total. Fins al punt de que el moviment del 15M quedarà sotmès perquè ningú dels qui opinen son escoltats per més d'un centenar de persones... o quatre mil si de cas, però acabaran sent (moltes de les propostes) receptes assumides pel sistema en tant que li servisquen per mantenir l'estatus quo actual.

És positiu i esperançador, però s'ha d'anar amb cura a l'hora de posar sobre la taula les propostes. Al maig del 68, comenten que els estudiants concentrats a un cèntric teatre de París, van convidar a Sartre a parlar. Tot just quan pujava a xarrar, li passaren una nota que deia "no ens dones massa la llauna, que després hem de fer una assemblea per discutir... no sé quin tema".

Què vull dir amb això, doncs què la retòrica lleva temps d'acció i s'usa -quan no es posa en pràctica- per a deslegitimar a qui la fa servir.

El llibre que publicarà (algun escriptor/a autoritzat o el grup que destaque i brille en un futur proper) recollirà frases, sentències i fins i tot acudits que s'han dit i escrit a les places de tot l'Estat. Es faran anàlisis més o menys profunds i fins i tot tesis doctorals de qualsevol de les "ciències socials".

Però a la fi, sempre haurà més d'una persona que dirà: vaig a votar a qui em gestione el dia a dia, no vull planificar el futur ni que em parlen de justícia, redistribució o pollades polítiques d'eixes. No vull polítics, perquè no vull que em diguen quina societat anem a construir, com no vull una gestió pública sinó privada de la sanitat, ja que d'eixa manera miraran cada cèntim que es gasten. Tampoc vull que l'Estat done un duro per a L'educació, o no de la manera actual, ja que si li donen els diners a centres privats, ells tindran cura de que els i les mestres treballen, de que els centres educatius tinguen el manteniment que toca i de que les matèries i els currículums els elaboren ells per a poder fer xiquets i xiquetes més competitius...

I si no fem res no podrem dir res. Perquè tothom col·labora per a mantenir aquesta puta merda! ... si, aquesta va ser la segona conversa amb un savi de mans ràpides i tisores afilades.

Poesia per als sentits

Canción del esposo soldado, de Miguel Hernández, cantat per Adolfo Celdrán

Aquesta ha estat una cançó fonamental en la meua història i en la meua conciència ideològica, parla d'amor desgarrat, apassionat, profund i sublim. Esposa de mi piel, gran trago de mi vida... ya me parece que eres un cristal delicado, temo que te me rompas al más leve tropiezo... te quiero, cercado por las balas...
Parla també però, de lluita i d'esperança... y defiendo tu vientre de pobre que me espera...nacerá nuestro hijo con el puño cerrado embuelto en un clamor de victoria y guitarras y dejaré a tu puerta mi vida de soldado, sin colmillos ni garras. He poblado tu vientre de amor y sementera he prolongado el eco de sangre a que respondo y espero sobre el surco como el arado espera, he llegado hasta el fonfo...
Les parules del poeta són l'arma que més mal fa als malparits que encara defenen la "bondad" de la dictadura genocida i criminal, no sols de Franco, sinó de tots els franquistes que visqueren i que ara la justifiquen.
Pense en les famílies que ara a Líbia o Síria, pateixen als "salvadors" de casa i de fora... i tinc ràbia. Que pena ja no em queda!
Van passant els anys, vas mirant el món, les persones i... és tot roin?
Això cansa.
Sembla que la visió pessimista s'imposa com si fos una tàctica de desmobilització.

He, ...haurem de fer tothom un esforç per no caure en mans de la desesperança. Primer pas de l'autocontrol, eixa gran dictadura que exercim i que ens fa presoners d'una hipotètica llibertat individual.

"Miguel Hernández Gilabert", ens va ensenyar a ser optimistes... tot i saber com va acabar ell mateix. (Massa paral·lelismes amb el cristianisme, no?)

Filósof fonamental del segle XXI: Slalov Žižek