Maig del 68 i maig del 2011 tenen moltes coses en comú, però la distància és prou com per adonar-nos de l'evolució política de la generació que va viure aquell primer maig i poder així esbrinar les possibilitats que s'obrin a les noves generacions.
Sembla, en primer lloc, que el protagonisme o si més no la feina més dura, la de plantar cara i "paraeta" l'ha fet la gent jove. Sembla que ni totes ni tots els condemnats a ser nini estaven morts... estaven de parranda (com diu la cançó). No deixa de ser curiós que l'anomenada des de la sociologia com generació perduda, ens ha servit de guia a tota la societat a l'hora de albirar una eixida possible i necessària a l'actual sistema socioeconòmic. I assegure que és tota una generació pel simple fet d'adonar-nos que la gent nini i el jovent que ha eixit indignada són la mateixa cosa, sí, el mateix grup, la mateixa llavor, el mateix cos. Una mateixa cosa formada de moltes parts singulars.
Aquesta generació perduda té el seu paral·lelisme, amb la percepció que de la joventut tenia la societat de finals dels seixanta. No per que la història és repeteixi sinó pel fet de que la cultura i per tant, la forma d'actuar de la societat, tampoc han canviat gaire. Tot i ser veritat que a hores d'ara es té un accés a la comunicació “bestial” mitjançant internet, no és menys cert que a la segona meitat del segle passat tenia la seua equivalència amb la ràdio i sobretot la televisió, i que el canvi qualitatiu amb la generació anterior és i era, “bestial”. Les noticies catastrofistes, tenien la guerra freda al mateix temps que els fronts de guerra oberta d'EE.UU. com l'excusa perfecta per a generar el clima de por propici per a l'autocontrol com un efecte de flagel·lació que tot just ara es torna a repetir. Ara, ¿cal evidenciar els paral·lelismes o recordar les guerres obertes al món?
Vull detindre'm en una reflexió (no massa profunda) sobre el paper que els mitjans de comunicació van tenir i sobretot en recordar els discursos generats pel poder polític a la dècada dels setanta i el que ara, 43 anys després del maig del 68, en temo que tornarem a escoltar.
El principal paper que pot jugar un mitjà de comunicació no té a veure amb la comunicació pròpiament dita, sinó amb la legitimació del missatge propi i la Reductio ad absurdum i conseqüent deslegitimació del contrari.
Aquest mètode de la lògica aristotèlica es va emprar magistralment durant els setanta i va consistir en fer arribar al “gran públic” l'associació de la imatge hippie amb uns comportament “antisocials” i una alternativa “caòtica” al sistema que sols buscava la sublimació mitjançant la música i les drogues. El gran encert va consistir en que els hippies realment van acabar actuant com s'esperava de l'estereotip que d'ells s'havia construït, i de mica en mica els relleus i l'expansió del moviment responia al cànon que eixia per la tele o la premsa. Lluny quedaven els intents de canvi de paradigma i les experiències a les comunes com a proposta d'una economia alternativa. L'única opció revolucionària al “primer món” quedava circumscrita a la imaginació, i si anava estimulada per les drogues, millor que millor ja que així es podia fer negoci i controlar el ramat tot a una.
Recorde el “passotisme” que ens van vendre com antídot al fracàs del 68 i que en realitat formava part de la fórmula magistral de desactivació de la joventut; els primers en adoptar-lo, vam ser els més joves, totes i tots els que no visquérem directament el 68 però si les seues conseqüències. Des del sistema: sembrant-lo. I des de l'esquerra, donant-li la funesta forma teòrica del post-modernisme (vaja una putada).
S'ha perdut més d'una generació pel camí. Els mitjans de conculcació ideològica, sempre estan al servei d'unes idees i ara, no ha canviat l'escenari. Sols els actors, però aquest poden, podem, mirar enrere i traure conclusions per actuar. La primera crec que ha de ser la de saber per on vindran, com actuarà el poder per desactivar la gran arma que tenim: la imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada