Setanta vegades set

Setanta vegades set he sentit dir que si les meues idees polítiques no s'ajusten a les demandes majoritàries de la societat, és que possiblement estic fora d'ona o que com a mínim, no estic fent política per a les persones sinó per a una minoria. Setanta vegades set he repensat sobretot el que em deien, però mai m'he quedat conforme amb mi mateix quan pensava que potser estic equivocat cada volta que propose alguna cosa i resulta que una majoria diu que no tinc raó.

I pot ser que cada vegada que pensava sobre el poder d'imposició democràtic d'una majoria sobre una minoria, em venien al cap les converses de Sòcrates a eixe respecte. De la mateixa manera que no podem deixar en mans de l'opinió majoritària la decisió de convertir una societat en racista o homòfoba, tampoc podem posar en mans d'una majoria la decisió de fer desaparéixer una cultura o una llengua minoritària, ni per inacció ni per omissió de lleis que les protegisquen. Mai no preguntaré si els meus fills tenen dret a parlar en qualsevol de les llengües que li hem ensenyat, exerciran el seu dret com, quan i on els vinga de gust amb la mateixa convicció que un membre de qualsevol ètnia, un practicant de qualsevol religió, o una persona amb el gènere amb el qual s'identifica, ha de poder ser. I punt.Demà comença el VIII congrés del Bloc i hui he vist varis senyals de renúncia (ja són massa) per part del que ara és el meu partit, la ferramenta amb la qual participe de la política. Una ha estat un de tants anuncis que Compromís per Elx a llançat a les xarxes, íntegrament en castellà, parlant de les ajudes a la dependència, però ben bé podria ser per demanar l'autodeterminació del Sàhara. Una altra és una declaració d'Enric Morera, i ho signa com a President del Parlament parlant de qüestions de partit, quan ben bé podia haver signat com a president del partit i anar acostumant a la gent que fa política institucional a separar el que fa segons allà on està. Però bé, la qüestió és com creu que la gent percebrà la seua percepció de la política quan parla en termes empresarials. Deia en un article del 2005 (que sembla reivindicar) "...no hi havia públic diana segons les enquestes. No podies gestionar millor l'oferta electoral si no hi havia demanda i a més, els electors s'havien d'acomodar al teu producte polític" . Va ser aleshores quan es va perfilar l'estratègia d'unitat . Bé, no seré jo qui diga que el camí no fos el correcte, amb excepcions importants, crec que el camí sempre és la unitat.La qüestió sempre, és amb qui ens unim? Si volem ser una còpia del PSPV, malament anem. Si volem ser la closa d'Iniciativa, malament anem. Si volem tindre socis en Madrid, millor que no siguen de Madrid sinó, malament anem. Sóc dels que pensa que la nostra unió ha de ser amb el sobiranisme de l'estat i de forma molt especial amb Esquerra Republicana, delimitant l'espai propi i indiscutiblement nostre al País Valencià. Si continuem pel camí del màrqueting electoral, acabarem parlant en la llengua que més vots dona (hui perdó, això ja ho fem). En fi, demà i despús-demà escoltaré i decidiré a qui donar suport, no ho tinc clar. Crec que em decidiré per qui menys busque cadires i per qui no es fique darrere de discursos sentimentaloides i hòsties d'eixes. Toca fer un partit gran a base d'ideologia, no de màrqueting, és per això que isca el resultat que siga, treballaré per la independència com a proposta regeneradora, segurament és una mena de filosofia a martellades, però quan estàs en cims borrascosos setanta vegades set has de persistir en voler ser sense renúncies.

T'estime, no tinc alternativa.

Fill, te vull, t'estime més del que mai abans de néixer tu, jo ho hagués imaginat. Sé que tots els pares i totes les mares ho diem, no tant per pensar igual sinó per sentir de la mateixa manera.
Vull parlar-te d'allò que m'ha fet patir per intentar estalviar-te a tu el sofriment
No he aprés a ser pare, perquè no s'aprén res important si no és per l'experiència. Viure implica gaudir, patir i deixar-nos emportar pel corrent d'eixe riu que és la vida i que inexorablement, com diu el poeta Jorge Manrique "va a dar a la mar, que es la muerte".
Tu i jo sabem que és la mort. Tu has vist traspassar l'avia, ma mare, la persona més meravellosa del món per a mi. Qui em va donar la vida i sobretot qui em va donar l'exemple de què és i com és una bona persona. Lluitadora que ha patit, donant un cruel sentit al seu nom: Dolores.
Quan el meu pare va morir jo tenia quatre anys i 36 dies. Aquella nit fatídica, dins d'un cotxe i al braç de ma germana, recorde que ma mare estava nerviosa fora  i en un no res es va apropar a la finestra per xarrar-nos alguna cosa i de seguida es va girar cap a la foscor on estava el cotxe arrosegat; per la via del tren que jo no veia aquella nit, eixa que tantes vegades he creuat després per anar a posar-li flors a la tomba.
No saps la por que tenia quan tu eres un xiquet. Patia pensant que si moria jo, quedaries orfe de l'oportunitat d'anar junts aquí i allà, o simplement es perdria en la memòria la meua veu. Ja veus quina bovada, però no recorde ni l'accent, ni el timbre, res de com parlava mon pare. Ens deixen els records i no som quasi res. Sense memòria ni som persones ni som poble, ni som. Què malament ho passa qui observa com un ésser estimat perd els records i fins i tot la consciència de ser hui, perquè no recorda res d'ahir.

Sols si algú recorda allò que nosaltres hem sigut, podrà dir: eixe era tal o qual cosa. Sols si ens prolonguem, encara que siga amb una interacció amb qualsevol persona, recorde o no qui som, això és igual. El nostre camí de està recolzat en els records, eixes són les esstructures que donen sentit a allò que som huí i que possibiliten que també siguem demà.
Com saps, ma tia Maria Jesús ja no coneix ningú. Ha perdut la memòria per una fatídica malaltia que li imposibilita recordar més enllà d'unes poques hores i que ha esborrat vivències, família i sobretot a ella, saber qui és i que volia fer o ser fa una estona o fa trenta anys. No és perquè no recorda ser.
Deia un filósof que estem llençats al món, poc més o menys de la mateixa manera com si fórem qualsevol astronauta que a la deriva, acaba aterrant a un planeta desconegut. I estic d'acord en la importància que li dona al fet de que les persones som possibilitats. No som res i ho som tot, te'n adones? No tenim alternativa.

La ignominia y su fin

(Escrit al març del 2019)

Se está escuchando mucho estos días la frase “cuanto peor, mejor” para referirse a la supuesta intención de los partidos independentistas de querer forzar la situación política y social a parámetros de confrontación más y más elevados. Dando por supuesto que al independentismo le interesa un estado de “guerra” permanente para alimentar la confrontación o simplemente la no actuación del gobierno español, ya que como todos sabemos ha tenido como consecuencia un fuerte crecimiento en su voto.

También se escucha esta sentencia acusando a la derecha española de pretender, mediante un discurso nacionalista español, aglutinar votos por un lado y tapar los casos de corrupción por otro.

Y esta frase se utiliza, dicho sea de paso, para dar la impresión de que quién la pronuncia se encuentra en la equidistancia y por lo tanto en la moderación política. Nada más lejos de la realidad, ya que si analizamos la hemeroteca, podemos observar cómo casi todos los partidos políticos han pronunciado mediante alguno de sus representantes, el comodín «cuanto peor, mejor» que por cierto, suele ser atribuida a Nikolay G. Chernyshevsky, el cual dicen que se había inspirado en Lenin. Pero la matriz lo tenemos que buscar en el pensamiento Marxiano expresado en la frase «La ignominia sin la conciencia de la ignominia no es ignominia» o expresada de otra forma: «Hay que hacer la ignominia más ignominiosa para tomar consciencia de la ignominia y así poder acabar con ella».

Se consigue de esta manera la superación del pensamiento conformista de Leibniz que justificaba el absolutismo cuando hablaba de que la bondad de Dios nos aseguraba que solo podemos estar en el mejor del mundos posibles. Pero aunque la ilustración y sobre todo Voltaire desmontó ese discurso, no fue hasta la llegada del marxismo que se hizo visible una alternativa a la voluntad divina: la voluntad humana como motor de cambio. Querer es poder, y en eso estamos… algunos. Desgraciadamente, tres siglos después se recuperó este discurso y le sirvió a Felipe González para asegurar que con el capitalismo, vivíamos en el mejor de los sistemas posibles.

Desde aquí, me gustaría contextualizar las dos visiones de la realidad. Y digo dos, dejando fuera la posibilidad de terceras vías ya que nunca existen terceras vías en la discusión a dos. Me explico; en la confrontación política de dos individuos o grupos, o tres o cuatro o miles de individuos o grupos, si A y B tienen visiones enfrentadas, la solución de consenso será la solución, pero eso no se le puede llamar tercera vía ya que si a A y B se le añade una tercera opción que llamamos C, pero no está aceptada en principio ni por A ni por B, no se le debe llamar tercera vía si no “propuesta de solución” y mientras no sea asumida por alguna de las partes será una dicotomía más entre A y C o entre B y C. De no ser así, los miles de integrantes de un grupo político aportarían su voto particular en una propuesta de grupo y nunca se conseguiría una propuesta de síntesis. Esto, no es un problema de lógica filosófica, es una cuestión de sentido común que hemos de dejar clara para centrar la discusión y no marear la perdiz con supuestas aportaciones salomónicas.

Volviendo a mi intención de contextualizar las dos visiones, planteo igualmente dos campos de batalla ideológica:

El primero sería el campo de batalla de la perspectiva nacionalista “nacional”, es decir, desde las visiones necesariamente opuestas del nacionalismo catalán y el nacionalismo español; y es necesario partir de aquí por ser este campo el que cuestiona el principio de existencia o negación de una de las dos naciones y por lo tanto, donde también se ha de pensar si existe alguna posibilidad de convivencia de las dos. Cosa que sin duda, supondría una posible solución al problema. Con todo lo complejo que llega a ser el tema identitario, lanzo una pregunta ¿qué hay detrás de una nación? Y la respondo con la afirmación de que únicamente existe un ente que para ejercer el poder haciendo que la gente lo sienta, define en el espacio y en el tiempo un lugar físico donde se sitúa y se simboliza en la praxis.

Por lo tanto, atentar contra la construcción nacional concreta, es atentar contra la raíz misma del poder que se ejerce en esa “nación”.

El segundo, como no, sería el campo de batalla por el modelo económico de sociedad “el sistema”, y difiere del primero en una cuestión fundamental: es un campo concreto en lo nacional pero transversal en lo social e incluye a todos los individuos que se reconocen parte de una nación, mientras el campo del sistema económico viene definido, no ya por el reconocimiento de la clase social a la cual se pertenece, sino por la aceptación o no del rol que este sistema (el cual hemos de tener muy en cuenta que es prácticamente homogéneo en todo el planeta) nos asigna desde el propio vientre de nuestras madres. Es decir, la perspectiva económica es transversal en lo nacional y concreta en lo social.

Llegados a este punto quiero hacer notar la fuerte implicación que la cultura tiene como “productor” en el campo nacional en tanto que elemento transversal.

Pero por otro lado la cultura es “producida”, es un producto pues del campo económico. Y aunque la antropología económica pueda dar la impresión de que es la cultura la que crea la economía, no es tanto así, ya que esta disciplina realmente lo que pone de manifiesto es que la cultura influye en el factor humano a la hora de implementar cualquier política económica.

Serem paraula d’amor.

Convocar paraules a l’altar d’un full en blanc

o fer vibrar l’aire i pronunciar mots apresos, no té sentit,

o pot ser si, més enllà de la presència física de qui escriu o parla. 

Evidenciar sentiments és despullar-se davant del món,

quedar exposat a la mirada encuriosida

de qui fagocita les experiències alienes.

Mireu-me ací dins, no hi ha sentiments.

Tant de bo un dia l’alegria que sent per estar prenga forma de ser,

Tant de bo una nit aparega la llum que il·lumine les paraules blanques sobre la negra pàgina de la vida.

No direm “vull” si no tinc.

Tot tindrà sentit quan allò que volem es materialitze.

Ens adonarem de la importància de no perdre les paraules: si són d’amor.

Ens adonarem de la transcendència de no imaginar: si no és per amor.

Ens fondrem amb la tinta amb la qual escrivim i amb l’aire que vibra.

Serem, paraula d’amor