És urgent actuar

Dues converses m'han trontollat aquesta setmana, una amb una amiga i l'altra amb l'amic i barber que em "xolla".

L'amiga m'ha explicat com dues dones militants del PSOE li comentaven la seua intenció de vot. I en contra del que podríem pensar quan exerceix la militància activa en un partit, aquestes dues bones persones li asseguraven que pensaven votar al PP. L'excusa que li donaven no era altra que la de que "Espanya és una empresa" i en moments com aquest s'ha de tenir en compte "no ideologies, sinó qui són els millors gestors".

Aquestes persones han estat seduïdes pel discurs noeconservador. Fàcil d'entendre quan (com ja he explicat en altres escrits), tots els mitjans, educatius i informatius han fet la seua tasca i tothom accepta que s'ha de ser pragmàtic i creure en allò de que el capitalisme és L'única alternativa, amb la qual cosa la seua moral queda sotmesa ,i lluny d'entrar en contradicció amb el Cristianisme, participa de la resignació que caracteritza a les persones piadoses que accepten la voluntat de Déu, representat en aquest cas pel motor econòmic mundial: L'avarícia.

No tenim res a fer. La legitimació del sistema és total. Fins al punt de que el moviment del 15M quedarà sotmès perquè ningú dels qui opinen son escoltats per més d'un centenar de persones... o quatre mil si de cas, però acabaran sent (moltes de les propostes) receptes assumides pel sistema en tant que li servisquen per mantenir l'estatus quo actual.

És positiu i esperançador, però s'ha d'anar amb cura a l'hora de posar sobre la taula les propostes. Al maig del 68, comenten que els estudiants concentrats a un cèntric teatre de París, van convidar a Sartre a parlar. Tot just quan pujava a xarrar, li passaren una nota que deia "no ens dones massa la llauna, que després hem de fer una assemblea per discutir... no sé quin tema".

Què vull dir amb això, doncs què la retòrica lleva temps d'acció i s'usa -quan no es posa en pràctica- per a deslegitimar a qui la fa servir.

El llibre que publicarà (algun escriptor/a autoritzat o el grup que destaque i brille en un futur proper) recollirà frases, sentències i fins i tot acudits que s'han dit i escrit a les places de tot l'Estat. Es faran anàlisis més o menys profunds i fins i tot tesis doctorals de qualsevol de les "ciències socials".

Però a la fi, sempre haurà més d'una persona que dirà: vaig a votar a qui em gestione el dia a dia, no vull planificar el futur ni que em parlen de justícia, redistribució o pollades polítiques d'eixes. No vull polítics, perquè no vull que em diguen quina societat anem a construir, com no vull una gestió pública sinó privada de la sanitat, ja que d'eixa manera miraran cada cèntim que es gasten. Tampoc vull que l'Estat done un duro per a L'educació, o no de la manera actual, ja que si li donen els diners a centres privats, ells tindran cura de que els i les mestres treballen, de que els centres educatius tinguen el manteniment que toca i de que les matèries i els currículums els elaboren ells per a poder fer xiquets i xiquetes més competitius...

I si no fem res no podrem dir res. Perquè tothom col·labora per a mantenir aquesta puta merda! ... si, aquesta va ser la segona conversa amb un savi de mans ràpides i tisores afilades.