dilluns, 27 de juny del 2011
dissabte, 25 de juny del 2011
La nova esperança: un altre maig 43 anys després.
Maig del 68 i maig del 2011 tenen moltes coses en comú, però la distància és prou com per adonar-nos de l'evolució política de la generació que va viure aquell primer maig i poder així esbrinar les possibilitats que s'obrin a les noves generacions.
Sembla, en primer lloc, que el protagonisme o si més no la feina més dura, la de plantar cara i "paraeta" l'ha fet la gent jove. Sembla que ni totes ni tots els condemnats a ser nini estaven morts... estaven de parranda (com diu la cançó). No deixa de ser curiós que l'anomenada des de la sociologia com generació perduda, ens ha servit de guia a tota la societat a l'hora de albirar una eixida possible i necessària a l'actual sistema socioeconòmic. I assegure que és tota una generació pel simple fet d'adonar-nos que la gent nini i el jovent que ha eixit indignada són la mateixa cosa, sí, el mateix grup, la mateixa llavor, el mateix cos. Una mateixa cosa formada de moltes parts singulars.
Aquesta generació perduda té el seu paral·lelisme, amb la percepció que de la joventut tenia la societat de finals dels seixanta. No per que la història és repeteixi sinó pel fet de que la cultura i per tant, la forma d'actuar de la societat, tampoc han canviat gaire. Tot i ser veritat que a hores d'ara es té un accés a la comunicació “bestial” mitjançant internet, no és menys cert que a la segona meitat del segle passat tenia la seua equivalència amb la ràdio i sobretot la televisió, i que el canvi qualitatiu amb la generació anterior és i era, “bestial”. Les noticies catastrofistes, tenien la guerra freda al mateix temps que els fronts de guerra oberta d'EE.UU. com l'excusa perfecta per a generar el clima de por propici per a l'autocontrol com un efecte de flagel·lació que tot just ara es torna a repetir. Ara, ¿cal evidenciar els paral·lelismes o recordar les guerres obertes al món?
Vull detindre'm en una reflexió (no massa profunda) sobre el paper que els mitjans de comunicació van tenir i sobretot en recordar els discursos generats pel poder polític a la dècada dels setanta i el que ara, 43 anys després del maig del 68, en temo que tornarem a escoltar.
El principal paper que pot jugar un mitjà de comunicació no té a veure amb la comunicació pròpiament dita, sinó amb la legitimació del missatge propi i la Reductio ad absurdum i conseqüent deslegitimació del contrari.
Aquest mètode de la lògica aristotèlica es va emprar magistralment durant els setanta i va consistir en fer arribar al “gran públic” l'associació de la imatge hippie amb uns comportament “antisocials” i una alternativa “caòtica” al sistema que sols buscava la sublimació mitjançant la música i les drogues. El gran encert va consistir en que els hippies realment van acabar actuant com s'esperava de l'estereotip que d'ells s'havia construït, i de mica en mica els relleus i l'expansió del moviment responia al cànon que eixia per la tele o la premsa. Lluny quedaven els intents de canvi de paradigma i les experiències a les comunes com a proposta d'una economia alternativa. L'única opció revolucionària al “primer món” quedava circumscrita a la imaginació, i si anava estimulada per les drogues, millor que millor ja que així es podia fer negoci i controlar el ramat tot a una.
Recorde el “passotisme” que ens van vendre com antídot al fracàs del 68 i que en realitat formava part de la fórmula magistral de desactivació de la joventut; els primers en adoptar-lo, vam ser els més joves, totes i tots els que no visquérem directament el 68 però si les seues conseqüències. Des del sistema: sembrant-lo. I des de l'esquerra, donant-li la funesta forma teòrica del post-modernisme (vaja una putada).
S'ha perdut més d'una generació pel camí. Els mitjans de conculcació ideològica, sempre estan al servei d'unes idees i ara, no ha canviat l'escenari. Sols els actors, però aquest poden, podem, mirar enrere i traure conclusions per actuar. La primera crec que ha de ser la de saber per on vindran, com actuarà el poder per desactivar la gran arma que tenim: la imaginació.
Sembla, en primer lloc, que el protagonisme o si més no la feina més dura, la de plantar cara i "paraeta" l'ha fet la gent jove. Sembla que ni totes ni tots els condemnats a ser nini estaven morts... estaven de parranda (com diu la cançó). No deixa de ser curiós que l'anomenada des de la sociologia com generació perduda, ens ha servit de guia a tota la societat a l'hora de albirar una eixida possible i necessària a l'actual sistema socioeconòmic. I assegure que és tota una generació pel simple fet d'adonar-nos que la gent nini i el jovent que ha eixit indignada són la mateixa cosa, sí, el mateix grup, la mateixa llavor, el mateix cos. Una mateixa cosa formada de moltes parts singulars.
Aquesta generació perduda té el seu paral·lelisme, amb la percepció que de la joventut tenia la societat de finals dels seixanta. No per que la història és repeteixi sinó pel fet de que la cultura i per tant, la forma d'actuar de la societat, tampoc han canviat gaire. Tot i ser veritat que a hores d'ara es té un accés a la comunicació “bestial” mitjançant internet, no és menys cert que a la segona meitat del segle passat tenia la seua equivalència amb la ràdio i sobretot la televisió, i que el canvi qualitatiu amb la generació anterior és i era, “bestial”. Les noticies catastrofistes, tenien la guerra freda al mateix temps que els fronts de guerra oberta d'EE.UU. com l'excusa perfecta per a generar el clima de por propici per a l'autocontrol com un efecte de flagel·lació que tot just ara es torna a repetir. Ara, ¿cal evidenciar els paral·lelismes o recordar les guerres obertes al món?
Vull detindre'm en una reflexió (no massa profunda) sobre el paper que els mitjans de comunicació van tenir i sobretot en recordar els discursos generats pel poder polític a la dècada dels setanta i el que ara, 43 anys després del maig del 68, en temo que tornarem a escoltar.
El principal paper que pot jugar un mitjà de comunicació no té a veure amb la comunicació pròpiament dita, sinó amb la legitimació del missatge propi i la Reductio ad absurdum i conseqüent deslegitimació del contrari.
Aquest mètode de la lògica aristotèlica es va emprar magistralment durant els setanta i va consistir en fer arribar al “gran públic” l'associació de la imatge hippie amb uns comportament “antisocials” i una alternativa “caòtica” al sistema que sols buscava la sublimació mitjançant la música i les drogues. El gran encert va consistir en que els hippies realment van acabar actuant com s'esperava de l'estereotip que d'ells s'havia construït, i de mica en mica els relleus i l'expansió del moviment responia al cànon que eixia per la tele o la premsa. Lluny quedaven els intents de canvi de paradigma i les experiències a les comunes com a proposta d'una economia alternativa. L'única opció revolucionària al “primer món” quedava circumscrita a la imaginació, i si anava estimulada per les drogues, millor que millor ja que així es podia fer negoci i controlar el ramat tot a una.
Recorde el “passotisme” que ens van vendre com antídot al fracàs del 68 i que en realitat formava part de la fórmula magistral de desactivació de la joventut; els primers en adoptar-lo, vam ser els més joves, totes i tots els que no visquérem directament el 68 però si les seues conseqüències. Des del sistema: sembrant-lo. I des de l'esquerra, donant-li la funesta forma teòrica del post-modernisme (vaja una putada).
S'ha perdut més d'una generació pel camí. Els mitjans de conculcació ideològica, sempre estan al servei d'unes idees i ara, no ha canviat l'escenari. Sols els actors, però aquest poden, podem, mirar enrere i traure conclusions per actuar. La primera crec que ha de ser la de saber per on vindran, com actuarà el poder per desactivar la gran arma que tenim: la imaginació.
dimarts, 7 de juny del 2011
Com actuarà Iniciativa a Crevillent?
Una vegada presentat EQUO a Madrid amb companyia de Mònica Oltra, és a dir "Iniciativa del Poble Valencià", caldria preguntar als representants de la coalició valenciana si a l'hora de les generals es presentaran de la mà del Bloc o per contra, i com sembla, aniran amb la nova coalició espanyola.
Sembla que l'arrel valencianista de Compromís s'ha compromès amb el nou compromís que la nova iniciativa d'Iniciativa ha posat damunt la taula... i això molta gent del Bloc ho sabia ja fa temps.
Ja pensaven que això passaria. Des que en Juan López de Uralde va fer pública la intenció de crear aquest partit que ara s'ha presentat, el procés electoral de les municipals estava clarament condicionat pels interessos d'Iniciativa de preparar el camí a EQUO, i enfrontat de forma importantíssima a un sector del Bloc que lluitava per mantindre la coherència d'un discurs valencianista al que la direcció de Morera va abandonar, o millor dit: mai va compartir.
El que no acabe d'entendre és l'interès per potenciar la marca “Compromís” com a referent valencianista, i per altra banda mantenir el discurs del Bloc de que s'aconseguirà una veu valencianista a Madrid si ja es sabia que una part aniria amb aquest projecte. O és que el Bloc tenia i té clar que anirà amb la nova coalició? Crec que és fruit de la desorientació ideològica, sobretot del Bloc, que contamina a Compromís i que va ser el detonant de les males maneres i poca elegància a l'hora de trencar les relacions amb l'EU de Glòria Marcos.
Sé que molta gent del Bloc (totes i tots aquells que no van voler reeditar la coalició a Elx o a tota la circumscripció de Castelló, entre altres) no estan disposats a fondre les seues sigles en aquest nou partit espanyol, però l'actual direcció ha eixit prou reforçada de les municipals i autonòmiques i serà francament complicat que Compromís no acabe dins d'EQUO.
Ara bé, com quedarà la corrent valencianista del Bloc que busca el manteniment d'un projecte propi i diferenciat? Com casaria ideològicament una coalició amb altra?
Crec que s'obrirà un debat a la coalició demà mateix. La gent que vol mantindre el projecte del Bloc ho té difícil amb una direcció exultant pels resultats d'unes autonòmiques guanyades amb els vots prestats per una gent que en veure un partit socialista reforçat, tornarà a votar-los. Eixe és precisament el factor que determinaran les decisions futures i que crec, farà decantar-se per la fusió Compromís-Equo, sempre això sí, que Morera guanye la partida. Ho té fàcil, però no guanyat.
Mentre tant a Crevillent, la cosa es complica per a un Iniciativa (real) Compromís (formal) que haurà d'explicar com a les properes generals van a demanar el vot per a una opció nova.
Per enèsima vegada, els polítics camaleònics (jaqueteros ja no es diu) hauran de convèncer a un electorat més que perdut, perquè cada quatre anys els mateixos individus es presenten amb sigles diferents.
Van ser comunistes fins que va deixar de estar de moda, es van presentar amb el nom d'EU fins que ja no era “lo més”, també con l'Entesa... demanen el vot per a Compromís sense ser veritablement una coalició i ara, una nova marca: EQUO.
Després diran que no entenen com gent que va votar el seu dia al Partit Comunista ara, voten al PP. Com un “poble d'esquerres” s'ha fet de dretes. No ho enteneu? De veres sou tan curts de vista que no veieu més enllà del vostre melic? Encara no sabeu perquè fa més de quinze anys que un grapat de gent va eixir de la vostra òrbita i es va situar en un valencianisme d'esquerres que encara no ha abandonat?
Se que aquest escrit no ajudarà a crear el clima de diàleg que caldria, però eixe no és el veritable problema. Seria hipòcrita per la meua part no dir el que pense i d'alguna manera, espere provocar un allau de claredat. Al meu parer i vist els projectes polítics que es perfilen s'evidencia ben a les clares com i perquè va actuar Iniciativa de la manera que ho va fer a Crevillent, és a dir: oferir un enteniment que en realitat mai havia buscat. I la resposta a la pregunta inicial (Com actuarà Iniciativa a Crevillent?) a la llum del que he dit, sols té una possibilitat, i és que s'apuntaran al carro de moda (per a ells) i és vestiran de verd fins al punt de renegar fins i tot de la sang roja que tenen al cos.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)