Quins són els martells de Nietzsche

Si algun filòsof ha estat demonitzat i pujat als altars amb la mateixa vehemència, és sens dubte Nietszche. Aquest genial pensador va saber traçar el camí de l'acció d'una manera certament "peculiar" i per tant, prou adaptable. Tot i ser un proto-nacionalsocialista, tal i com el definí Heidegger, altre gran pensador que sabia de que parlava, d'una banda per ser nacionalsocialista i per altra com a estudiós de Nietszche.

Em vull centrar en la idea dels martells teòrics, concebuts com una eina de trencament o com millor diu un dels filòsofs més patètics: en F. Savater, "instrument de demolició de les idees vigents". (i he de fer saber el meu profund rebuig per una intel·ligència malbaratada com la d'aquest filòsof espanyol dedicat a fer barata d'idees populistes per altaveus mediàtics)

Com dic, i centrant-me en el que és important, les idees martell són una eina fonamental. En temps com ara, quan les idees són utilitzades per assolir ètiques(1) de dominació, cal pensar per una estona en quins són els conceptes que esdevenen revolucionaris.

L'independentisme, vist i entés des d'una perspectiva internacionalista, s'ha convertit en una d'aquestes idees martell. Crec que visualment, gràficament, es pot entendre fàcilment com una postura política com aquesta, rivalitza en capacitat catàrtica i fins i tot supera l'anarquisme ideològic en el pla pràctic.

La continuïtat de l'acció independentista hui en dia aconsegueix soscavar la base de l'estat protector, és un míssil a la línia de flotació que té la capacitat d'enfonsar, enderrocar, difuminar ... fer desaparèixer el sistema. Hi ha però un perill, i és el fet de que es confonga medi i objectiu, de forma que la gent que acabe decidint el dia que s'aconseguisca la independència, es conforme amb el fet de tenir un nou Estat i perga l'oportunitat de fer un Estat "nou".

Cal no perdre la referència d'esquerra. Tenir una visió internacionalista i no deixar-se seduir pel patriotisme ja que es tracta d'un concepte maquiavèl·licament manipulat pel poder i sotmés al seu servei; és a dir, la dreta. O el que és el mateix: el posicionament polític purament nacionalista.

Espere que tinguem clar quin és el camí i no sucumbim als càntics de sirena que prometen innumerables recompenses a les persones valedores de les pàtries i als màrtirs nacionals.

I altra cosa no menys important, és la de saber que no s'ha de defallir a l'hora de mantenir una reivindicació identitària ja que tot i ser un element manipulat pel nacionalisme, no deixa de ser una necessitat antropològica, entesa com "un element culturalment arrelat" i al mateix temps conformador de la cultura, és a dir, cultura i identitat són inseparables.

Precesament per això donen una aparença d'oportunisme les forces polítiques que acomoden el seu discurs als vents que bufen, i això és tan perfectament vàlid per al PSOE com per a Compromís a l'hora de definir llengua, denominació, simbologia i sobretot, "projecte cultural", però entés com cal, és a dir: antropològicament. Com no!

Però de projecte cultural ja en parlaré.

(1) L'Academia de la Lengua Española, li dona una acepció a la paraula ètica què, tot i no semblar-me la més adient, crec que és prou interessant ja que gairebé, i si no fos per la referència que fa a la persona, la fa sinònima de cultura: Conjunto de rasgos y modos de comportamiento que conforman el carácter o la identidad de una persona o una comunidad.

He de dir que m'agrada més la definició del diccionari de la llengua catalana i que apareix a la dotzena edició de l'Enciclopèdia Catalana ... busqueu i trobareu!

Àfrica i el món: el mateix mocador.

Carn exhibida
vergonya de persones
he vist com mostraven a una xiqueta el cadàver d'un home
he vist com la violència promoguda pels rics
s'enceba amb els pobres

com sempre!
per sempre més! si no fem res.

I per a fer,
s'ha de tenir primer consciència.

He vist com som menys que res
he vist que som simplement una idea
he vist que tinc sort de veure.

Però veig que tinc vergonya,
vergonya de persones deshumanitzades.

Aigua de l'Ebre

plor de muntanyes i valls
afegida de mil gemecs de roca,
camines en companyia de terres pobres
però tu dones riquesa. i no són diners.
i no són palaus. són però, monuments de vida verda.
i un mar de grans de sorra
que a lo delta vessa el seu tresor.

volen dur-te a llocs més secs, però més rics.
per explotar-te i dominar-te. però no per besar-te.
desitjada però no estimada
veus com els teus et maltracten i els altres,
maltractar-te volen.

quan viuràs, viurem!. quan et veurem, riu, company i no estrany?

Illa de Gràcia (des de Balada)

---------------------------------------------------

La llengua no és el problema, ho és el model d'Espanya

Que de valencians i valencianes "bàsicament" hi ha dos classes, no és un descobriment, però tampoc una d'obvietat. No si de cas, per a la societat espanyola i fins i tot la de la resta dels Països Catalans.

Parlant en termes de problemàtica lingüística, ens dividim les persones que vivim en aquesta terra valenciana en dos grups: d'una banda estem aquells que pensem que tenim un risc greu de desaparició de la llengua i la cultura pròpia, i d'altra banda, hi ha un grapat de gent que ni de bon tros diria mai que té cap problema amb la seua llengua ni que sent amenaçada la seua cultura.

Dels primers, (els qui percebem un problema) una gran majoria és valencià parlant, però s'ha de dir que no totes les persones que parlen i usen habitualment aquesta variant dialectal del català, són conscients de que existeix un perill per a la seua llengua. Ans al contrari, gairebé tothom està convençut de que el valencià és una llengua d'anar per casa i que sols serveix per a utilitzar-la en cercles reduïts, familiars, del poble, del barri o com a molt de l'associació de festes. Però mai per a utilitzar-la en discursos "seriosos" i molt menys per a escriure. Per això s'ha d'utilitzar el castellà, "que l'entén tothom" i "té més paraules" per a expressar-se... santa ignorància!!

En aquest país, vora el 47% parlem valencià, és a dir 2'4 milions del 5 milions que hi som (i no se quina és l'estadística que accepta la unitat de la llengua, però això també és part del problema i s'ha de tenir en compte). Un milió de valencians i valencianes diu que l'entén i (ojo al dato) al voltant de 1'6 milions asseguren no entendre'l, més o menys la mateixa quantitat que assegura el mateix al Principat.

Tenim, en termes de "conscienciació" que poc més d'un 7% de la població valenciana (aplicant el teorema del punt gros) vindria a ser el percentatge de gent que té una certa preocupació pel futur del valencià. I la resta, és a dir, el 93% podríem dir que li dona igual, que passen, que li la bufa si el català desapareix i no es parla més, ni ací ni en cap altre lloc. ¡I és aquesta la gran diferència entre el País Valencià i Catalunya!

I això que vol dir: Doncs simplement què, com que la gran majoria social del país ni fa ús del valencià ni el necessita per a res; no té cap problema i li sona massa estrany i "radical" qualsevol defensa de la llengua. I ja ni parlar si l'anomenem amb la definició científica i jurídicament acceptada per a definir l'idioma: "català". En eixe cas, entra en lloc tota L'Assimilació discursiva "blavera" que durant els darrers anys s'ha colat entre els missatges del PSOE i del PP i que dolorosament per a mi, recullen fins i tot alguns dirigents de Compromís què no tenen cap problema en proposar l'acceptació de la simbologia i la terminologia "secessionista".Caent en el mateix error que els socialistes tingueren quan van governar i fins i tot ara a l'oposició.

Aprofite per fer-li publicitat a Vicent Flor, ja que per entendre aquesta problemàtica, és imprescindible el seu llibre "Noves glòries a Espanya". Crec que fa un repàs prou centrador sobre allò que podríem dir "recents raons històriques" del que som hui per hui els valencians i les valencianes. Un anàlisi d'ampli espectre des d'una perspectiva soci-antropològica que vaig tenir el gust de llegir en format de tesi doctoral i que espere que Vicent en persona, vinga prompte a Crevillent a presentar en format de llibre.

Com es poden revertir les dades? Doncs sols hi ha una manera i és, que puguem aconseguir que al País Valencià passe com a Catalunya: que la llengua guanye prestigi, que s'use de forma generalitzada i que el sistema d'aprenentatge siga el de la immersió lingüística i no aquest de segregació que tot i acceptar que ha donat xifres de coneixement mai conegudes, no hem de cegar-nos per les dades "aparents" ja que la realitat és que mentre existisca gent que assegura no conèixer ni entendre la llengua del país; qui té el problema és el país, i no la gent.

No es tracta de generar problemes, sinó de solucionar-los. L'Espanya obscura és la que nega i negarà sempre qualsevol dissonància amb el discurs nacionalista, ranci-imperialista del qual la dreta ha fet bandera i amb el qual trauen tan bons resultats a bona part de l'Estat.

Torne a dir que aquests valencians i valencianes (nacionalista-espanyols i no) no tenen cap problema i són conscients de que el tindrien si no pogueren aculturitzar-nos ja que, no es tracta de que tingueren que estudiar valencià i això els faça mal de cap, no. Es tracta de que tenir altra llengua i altra cultura viva, a aquesta gent els posa malalts ja que el seu somni de reviure¿? el passat imperial es veuria esvaït.

No cal dir que són aquestes persones les que estan malbaratant la possibilitat d'enteniment dels pobles de l'Estat Espanyol i que amb les actituds tancades, sobretot anticatalanes i basques, estan fomentant l'independentisme a aquests territoris.

Però hi ha una conseqüència que jo veig com a més greu i té a veure de forma semblant al País Valencià i a Navarra: la batalla física, real i violenta es viu en aquests "laboratoris d'aculturació espanyolista" que s'utilitzen per a tirar llenya al foc de l'enfrontament València vs Catalunya i Nafarroa vs Euskadi.

És l'hora de deixar clar que Espanya té un problema, i és el de la intolerància. I als Països Catalans tenim altre i és el tenir clar quines coses són intolerables.

Evidenciem-los i solucionem-los!!