Póster per al "1er salón del agua - Junio de 2012 Centro de Negocios FREMM"

A l'assut d'Antella: on la gent i el Xúquer, viu!

Aquesta és la casa de les comportes d'Antella, l'ús de la qual consistia en regular l'entrada d'aigua a la Sèquia Reial. Es tracta d'una reconstrucció de l'original, arrossegada per la "pantanà" de l'any 1982.
Ara, per a les comportes de debò, hi ha feta una veritable construcció "moderna" de formigó armat just al darrere, impersonal, indissimulada, però "eficaç".
La primera casa, es va fer l'any 1732, ja que abans tota l'aigua que baixava pel Xúquer entrava a la sèquia per retornar després al riu, i durant molts anys va estar besant aigua a l'Albufera (que en àrab - البحيرة al-buhayra- vol dir "petit mar o mar menor", us sona?) i des que la Sèquia Reial va ser connectada a la de Favara, l'aigua sobrant ha estat arribant a l'Albufera, de forma que va contribuir a la dessalació progressiva de la llacuna d'una manera significativa junt a barrancs i altres sèquies.

El darrer dia 22 d'abril vaig fer aquesta foto. Era el dia de la trobada d'escoles en valencià i un col·lectiu ecologista va posar la seua signatura, que és al mateix temps, tot siga dit, la seua declaració d'intencions: "Xúquer Viu".

M'agradaria que aquest nom fos una realitat i també que l'antropització s'entenga com una part fonamental de la natura, (crec que és una ssignatura pendent de l'ecologisme militant). Vulguem a no, natura és tot i totes les persones som natura.

Per això volguera veure aquesta pancarta o si més no el lema "Xúquer Viu" a totes les manifestacions, concentracions, esdeveniments i altres, que organitze qualsevol associació, partit, sindicat... tots, de dreta o d'esquerra, de dalt o de baix: TOTS.

Sols així, pense jo, es farà realitat el desig!

Un arma carregada de futur. I si no, no! (3 de3)

La situació actual tant a nivell mundial com òbviament a nivell dels PPCC és la d'un discurs ultraliberal que està creixent i que al mateix temps està manifestant-se en la seua vertadera dimensió, de cruel ferramenta ideològica d'un capitalisme que aposta pel descrèdit de la política, per la implantació progressiva de privatitzacions a tots els nivells dels serveis socials.

Un capitalisme que funciona tan bé que fins i tot és capaç de provocar un discurs i uns argumentaris on es manifesta la necessitat de “reinventar-lo”, fent creure que la crisi és una més i que tots hem de posar muscle amb muscle per sortir-se'n. A més a més, amb una perversitat absoluta, el sistema ens fa creure que tots som culpables del que està passant. Quan, s'ha de dir alt i clar: l'únic culpable és qui ha fomentat l'individualisme, l'egoisme posant-los com a motor i el socialisme i la solidaritat con a fre. Les mentides que triomfen, són les de sempre, i nosaltres amb un discurs socialdemòcrata “típic” podem haver col·laborat a fomentar-ho. 

És l'hora de dir clar i ras: són un partit que amb la justa i legítima lluita per la independència dels PPCC, vol aconseguir un canvi de societat i amb un nou país, un nou sistema.

Quin és el sistema que volem?

 

El model que s'anomenava socialista i que es manifestava també com hereu del pensament d'esquerra, ha estat, tal i com molts autors han definit, un sistema d'Estat burocràtic.

Aquesta definició, lluny de ser un eufemisme que intente revalidar el que s'entenia per socialisme, el que vol i per al que serveix, és per posar les coses al seu lloc i afirmar que aquella barbaritat de sistema, que encara es perpetua en alguns llocs, no és ni exemple, ni referència on se'ns pugui encaixar.

Dir-nos d'esquerra és una forma de vincular-nos amb el pensament filosòfic que ha raonat sobre les necessitats de justícia social i que a la fi, ha estat el motor que ha permès contrarestar els abusos del capitalisme.

Que en nom del socialisme s'hagen fet abusos, ni li resta sentit al pensament que impulsa la justícia social, ni molt menys li dona raó al pensament neocons que per tota reu es vol manifestar com a filosofia de la “veritat” i d'un incongruent creixement sostenible.

Ens hem de manifestar hereus, tant de la lluita per la llibertat com de les rectificacions que ha calgut fer degut als acomodaments i metamorfosis que contínuament ha fet el capitalisme per tal d'acomodar el seu discurs.

Amb tot, crec que a hores d'ara s'ha de parlar de la justícia universal front a l'egoisme local, tindre la visió ampla d'un món amb el nou sentit que li dóna la globalització de l'economia i que ens agrade o no, és una realitat imparable. Però sí re-orientable, ja que les comunicacions, tant físiques com mediàtiques

són una font de nous camins i també de nous problemes. “Nous vells problemes” com ara, la trobada i de vegades també, xoc de cultures; una realitat que ens afecta directament pel fet de ser un país dividit i a l'hora, una cultura menyspreada. . . una més, pot ser si, però aquesta vegada és la nostra.

Dit això, ens haurem de definir sent al camí dels que volen un món rodó, on totes i tots ens trobem, però amb el respecte, la dignitat i la justícia com espelmes modernitzades del triangle “llibertat, igualtat i fraternitat”. Font d'on beu per cert, la simbologia d'Esquerra Republicana.

Entec que la societat te l'obligació d'organitzar-se per a oferir-se serveis a si mateixa. Deixant a les mans de la iniciativa privada la possibilitat d'oferir avenços que revertisquen a la societat amb millores i veient-se recompensats per això, però no amb la creació de desigualtats que vinguen a agreujar la situació a la que ens ha dut l'actual sistema capitalista.

El capitalisme no s'ha de reinventar, s'ha de canviar, ja que mai estarem d'acord en triar un defecte (per molt, “intrínsecament humana” que siga l'avarícia) com a motor. 

Posats a triar el model que volem: perquè no partim de les virtuts?

Un arma carregada de futur. I si no, no! (2 de 3)

Quan la gent treballadora coreja els eslògans de l'extrema dreta econòmica i està disposada a rebaixes en drets socials, quan una persona treballadora diu que “hi ha que fer que els empresaris que són els que tenen diners, guanyen més per a crear treball”, quan una persona qualsevol veu a un altra persona qualsevol com un estrany, com un lladre. Quan mirem a “l'Altre” i el veiem com un enemic. És aquest un bon moment per reflexionar i intentar fer pensar al poble que els problemes de la societat, tal volta tots no, però pot ser els més importants si, es poden solucionar amb un canvi, allò que romànticament encara algú anomena “revolució” i que llevat de connotacions violentes és el que realment nosaltres plantegem quan fem un projecte de Països Catalans, independentista i d'esquerres.

La barreja entre ideologies i religió té unes connotacions perverses. L'òbvia assumpció per part de moltes ideologies d'estratègies religioses respon a la naturalesa dels partits -que no de la política-, ja que és més fàcil adreçar-se a la massa amb un marc de referència dogmàtic que d'altra banda serveix per fidelitzar a la “parròquia” al voltant de les veritats de cada “confessió”. I això que no és nou, ha fet que sobretot les religions monoteistes siguin també des de fa molts anys, pura ideologia.

Així, la creença de que s'està en possessió de la veritat absoluta i que la resta del món viu en la foscor de la ignorància a dut l'afany de voler difondre-la de forma universal.

Teocentrisme i nacionalisme convergeixen en l'egoisme. I és precisament aquí on no ha de caure Esquerra Republicana, en la confusió que té i genera el nacionalisme espanyol més ranci i malauradament per a ells (i nosaltres), també el més difós. El nacionalisme del que fa gal·la Espanya, no ens hem d'enganyar, és el mateix del que parla la dreta catalana, valenciana o balear. La dreta dels Països Catalans, vol un país per fer un negoci, no per alliberar el poble. Aqueix discurs patriòtic és hipòcrita i malintencionat. Tot i que també és fàcil de fer, com ho és el discurs xenòfob en moments de crisi. Però nosaltres no hem d'estar dient el que no sentim, el nostre discurs serà més difícil, però és i ha de ser sincer.

L'estructura d'Esquerra ha de reflectir l'estructura del País que volem. Així, amb els actes és com començarem a definir i construir-lo.

La proposta que hem fet per a que s'articule Esquerra és, la d'un partit federal que a la seua vegada ha d'estar format d'intercomarcals àgils i amb òrgans representatius dels quatre territoris que configuren la realitat actual dels Països Catalans: Catalunya Nord, Principat, Les Illes i el País Valencià.

Aquests òrgans han de ser portaveus del conjunt de la nostra Nació, i la presidència d'Esquerra juntament amb la direcció Nacional dels PPCC, sempre parlarà en nom i amb l'autoritat de totes les federacions del partit.

ERC ha de continuar existint com fins ara, faltaria més, amb els òrgans que lliurement s'atorguen i què, tot i estar subordinats als Nacionals, han de gaudir de l'autonomia necessària per al bon funcionament.

Exactament el mateix ha d'ocórrer a la resta de federacions, de forma que a nivell intern del que ara són les comunitats autònomes on ens obliga a moure'ns l'Estat Espanyol; la representació i l'autonomia sigui el més àmplia possible.

L'objectiu és el d'aconseguir que cara a Espanya, Europa i el món, Esquerra sigui el partit dels Països Catalans. I qui haja d'eixir als mitjans estrangers sigui preferiblement sempre la persona triada com a president o presidenta d'Esquerra Republicana dels Països Catalans.

Lluny de caure en crítiques fàcils i que feren incidència en un hipotètic desig de protagonisme per part del PV, el que hem de valorar és la realitat socio-política on ens situem a qualsevol dels territoris. Aquesta no és altra que la d'estar emmarcats en un model que és on Espanya ens ha ficat: un país dividit i massa vegades enfrontat.

Davant d'aquesta realitat, la nostra no ha de ser una proposta continuista sinó trencadora.

I perquè? Doncs pel fet de que som i ens proposem d'esquerres. I això no és una paraula menor ni buida, és el mot on l'anhel per una societat més justa, troba el seu marc.

És el mot on: si es vol un nou sistema econòmic, si es vol una altra manera de veure i vire amb la naturalesa, on si es vol que les persones tinguem un futur en pau; Esquerra, és el mot que signifique que tot això que s'ha de fer és factible.