Re-pensant el País

Em recorde com un independentista antinacionalista, des de que vaig agafar aquesta aparent incongruència, com el meu mínim comú definidor.
Com quasi totes les definicions i fins i tot, com quasi tots els meus pensaments, són fruit primerenc que quan acaba de madurar, ni jo mateix estic ben segur d'haver encertat amb les paraules. Però crec, que no vaig errar massa amb aquesta síntesi, tot i haver passat més d'una vintena d'anys, em ratifique i crec, que és l'hora de defensar amb més fermesa l'obligació de trencar amb el concepte de nacionalisme (que ara intentaré deconstruir).
Si l'Estat és l'eina fonamental del sistema, no és tant perquè s'haja inventat per a satisfer al capitalisme, sinó perquè aquest ha estat suficientment hàbil per a re-adreçar la funcionalitat “social” en individual. És a dir, acabar construint una eina legitimada per a l'explotació de l'individu per l'individu.
A ningú s'ens escapa el nivell de complexitat que ha acabat tenint aquest món. Òbviament, és aquest grau de complexitat el que caracteritza a hores d'ara als països amb més potencial econòmic enfront dels que es situen a la cua en quant a “nivell” de vida. Hauríem de significar que el terme nivell en tant que valoratiu, prejutja un ordre i per tant una visió determinada, però m'estime més d'usar-lo amb aquesta explicació i deixar clar que seria més dolenta l'opció que el terme “qualitat” implicaria.
La gestió dels serveis que presta un Estat són fonamentals, salut, educació, infraestructures i defensa són un exemple obvi. Però s'ha de tenir en consideració que aquesta funció te conseqüències afegides i que són, la creació d'un teixit simbòlic que serveix de fluid espès i dens que dona forma exterior al mateix temps que impregna tot.
Des del meu punt de vista, crec legítima l'opció d'atacar aquest estat de les coses i proposar opcions que en tant que trencadores són, revolucionaries. La catarsi ve, quan allò pervers es desvetlla i la societat comença a veure que allò que es proposava com a veritat inamovible i última, no és més que un constructe que serveix per aprofundir en les desigualtats. Però malauradament anem si proposem el mateix marc amb altre nom, perquè l'explotació no es soluciona canviant el nom de qui t'oprimeix, sinó trencant el camp on juga.

Visca la independència de qui no volem cap Estat, visca la independència d'uns Països Catalans que no existiran mai, però que trencaran amb aquesta Espanya que no és més que un instrument.
Pervers, maligne i mal parit.
Llàstima?, no sé, però és així.

Per la llei de causa i efecte

La perversitat de les intencions es deixa veure darrere de les paraules.
Quan dic que el PP fa un ús demagògic d'un tema com l'aigua, no estic parlant sols de la manipulació que fa d'una desgràcia com és la falta d'aigua. Des del meu punt de vista, el que fan alguns “populars” seria equivalent a l'actitud “populista” i hipòcrita d'un assassí o versemblant, que després d'haver comés un crim, és capaç d'anar al costat de les víctimes i encapçalar les protestes i manifestacions demanant més “seguridad para todos”, i solidaritat dels que tenen més . . . “del que sigui”, la qüestió és que la paraula solidaritat vesteix molt i n'hi ha que utilitzar-la, perquè així, a banda del victimisme es produeix l'efecte d'evidenciar la falta d'humanitat dels altres.
Per a qui li semble exagerada la comparació, m'agradaria recordar-li allò que el PP va fer mentre governava a Madrid l'Aznar, àlies “supersogre panxeta de graella”, amb el Zaplana, àlies el telèfon del milió d'euros al mes, amb el Matas, àlies el “poyaque. . . arreglame el palau”, i uns quants més per tots coneguts.
Com diria Paulina Rubio: “por la ley de causa y efecto”, tenim que la millor manera que va trobar aquesta colla per fer créixer l'economia espanyola (i de pas el patrimoni personal), va ser la de vendre la gallina dels ous d'or. I m'explique. Mentre alguns països buscaven la manera de preparar el futur que amenaçava amb tempesta global i reajustaments econòmics internacionals, els del PP ho tenien clar: ja que no tenim res per a produir, en aquesta parcel·la que anomenem Espanya, el que millor podem fer és fer parcel·les menudes amb piscina, jardí i camp de golf, i vendre-li als turistes que venen del nord amb diners calents.
I així ens ha anat, amb una economia “recalentada” i amb la falsa sensació de riquesa individual, les actituds més característiques dels neoconservadors es van arrelar a la societat, és a dir: egoisme, individualisme... malgastar, consumir.
Enfront estàvem les veus que demanàvem calma, ser més formiga i menys llagosta, però sobretot més transparència i seny a l'hora de fer política. Les veus crítiques ens trobàvem i encara ens trobem, xafats per la maquinària de crear opinió que són els mitjans de comunicació que continuen estant al servei dels que tenen duros i els poden fer guanyar més diners a ells. Tant simple i tan maquiavèl·lic: si tens controles i si controles: tens més. (mireu Canal 9, Telecrevillent o Tele Madrid, escolteu intereconomía, la cope, RNE, o. . . ) ¡vergonya, vergonya, vergonya! (crec que va ser això el que va dir Berlusconi abans de que li trencaren la cara, oi que si?)

Com veiem, i abans de anar-me'n per les múltiples interconnexions de la realitat, la qüestió de l'aigua és una bandera que enlaira el PP com si fos el propietari de la veritat absoluta. Però te dos problemes, un és el fet de que no sap quin és el seu origen i l'altre és el que es pensa que la raó (a l'hora de gestionar l'aigua) és unilateral i òbviament seua.
Sobre el segon problema, hi ha tractats de psicologia i molta literatura que es pot resumir en la frase popular de: “la locura no se cura”.
Però sobre el primer problema, cal dir que és fonamental saber que l'aigua junt amb l'aire i els aliments, són la base fonamental de la vida de molts organismes i com no, nostra. Però al mateix temps, i sempre que s'ajunten, necessitat (fruit de l'escassetat) i control (fruit de que el recurs estigui lligat a un territori), esdevé en un ”bé” econòmic. I és aquí, ¡valga'm Déu!, que tenim el problema.
Però: Quin sistema econòmic tenim? En que es basa aquest sistema?, Com estem gestionat el recurs?
Si responem sols aquestes tres preguntes tindrem una orientació sobre l'espai de la realitat que ens hem construït i sobretot sobre el conjunt de possibilitats d'eixida. Però se'ns plantejarà altra qüestió: realment volem canviar?
Si el sistema que tenim és el capitalista, si el sistema es basa en el lliure mercat, la lliure competència i la propietat privada de molts dels recursos. I si a més a més, la forma de gestionar es fonamenta en cobrir les necessitats del mercat i prioritzar els beneficis a les persones. Aleshores, tenim que aquelles persones que defenent a capa i espasa aquest sistema manifestament injust, parlen de solidaritat dins del capitalisme, no sols no saben el que vol dir aquest terme, sinó que a més a més perverteixen la paraula ja que tenen la poca vergonya de voler el mal dels altres per pur egoisme.
Ha pensat algun d'aquest sol·licitant de solidaritat, en quina situació econòmica es trobarien els agricultors de la ribera del Ebre (catalans o no), quan resulte que no pugui competir amb un productor de hivernacles d'Almeria?: imagine que no. Òbviament perquè tampoc crec que ningú ho pensara quan varen fer el transvasament del Tajo i tots els recursos propis de la conca del Segura es desbarataren en ares d'un futur, que ara és el nostre present, i que no s'ha demostrat precisament idíl·lic.
S'ha preguntat algun agricultor del Baix Segura, perquè ja no li arriba ni una gota de les aigües a que té dret històric? On estan regant? Perquè reguen el desert d'Almeria i no aquestes terres? Podrà un agricultor qualsevol competir amb la terra dels hivernacles?. Si es concatenen respostes i preguntes, fàcilment no trobarem fi, però hi ha que fer-se-les.
En altres ocasions he escrit sobre l'efecte de l'aigua fantasma, ara, vull parlar dels i les fantasmes que l'utilitzen com argument. I és que a Crevillent tenim una bona colla de demagogs que cada vegada que parlen del tema, demostren ignorància i mala fe. Ignorància òbvia, si investiguem en les respostes que el seu discurs dona o donaria a preguntes com les anteriors. Però sobretot, perquè es nota de que del tema, saben allò que els diuen des de la direcció del seu partit, ja que tenen l'ordre d'explotar al màxim l'argument i a base de repetir les mentides, fer que a la massa li sone a veritat. (tornen a entrar en joc els medis de comunicació). És així com es demostra el que dic de la mala fe o per a millor entendre'ns: una mala llet pròpia d'Eunucs1 acomplexats.
Altra cosa és la gran quantitat de gent que, amb enganys i promeses totalment manipuladores, creu fermament que la qüestió de l'aigua és tal i com se la conta aquesta colla del PP. He de reconèixer que no és fàcil seguir tot el fil argumental que desmunta i evidencia les mentides que es conten. Per això, de la mateixa manera que els comprenc, crec que s'ha de fer una tasca de base, casa a casa i persona a persona, per tal de desvetllar la realitat, és a dir: traure-li el vel què, tot i no estar fet amb seda sinó amb esputo infest de mentides, tapa la noble visió del poble valencià i més concretament dels agricultors de la ribera del Segura, què any rere any han vist com els menyspreaven i els condemnaven a la misèria de tenir que malviure de la terra.
¡¡ Alceu-vos, travesseu amb la falç les innobles calaveres dels que us han tret la dignitat i ara vos utilitzen com a excusa per a justificar l'especulació i la venda de les terres que els vostres avantpassats llauraven i que ara com a fruit, donen “rosadets” fills de saxons i nòrdics; pobres, rics enganyats i altra vegada pobres, gent que per sempre mai ens diran com hem de viure !!
“Me'n vaig, ho reconec, me'n vaig”,. . . però així aprofite per fer un “xiquico” homenatge al nostre poeta Miguel Hernandez, no emulant, sinó evocant. Que no és el mateix.

Si un terme com solidaritat, m'ha evocat tot el seguit de sensacions que he intentat resumir. Imagineu si hem pose a parlar d'allò que m'ha provocat escoltar la paraula “sostenible” dita en la boca infesta dels mateixos eunucs. Recordem si de cas el que han dit a la notícia del diari:2 “El grupo municipal del Partido Popular ha presentado una moción solicitando aportes externos de agua para garantizar la sostenibilidad de la Comunidad Valenciana. Además, [...] “
Aquí, tot es basa en una realitat: és mentida que la “comunitat” sigui sostenible. Ans al contrari; el sistema i el ritme de vida en que les polítiques econòmiques del PSOE i del PP ens han ficat són, simplement insostenibles.
No és sostenible un sistema que per a que funcione, s'ha de suportar en que els fills de la generació actual siguin els que paguen les factures que ara es queden sense pagar. No és sostenible un poble que s'envelleix i que deixa en mans dels que vinguin de fora buscant-se la vida com millor poden, el pagament de les pensions. No és sostenible un poble que no innova i es dedica a vendre el territori per tal de traure diners avui, però no demà. No és sostenible un poble que es dedica a fer obres fixant-se sols en que siguen boniques (dubtes ne tinc, però ja se sap que sobre gustos. . .) mentre que no li fa cas al fet de que valga per alguna cosa3. No és sostenible un País on el seu president s'ompli les butxaques de “regalats” i els gendres i els sogres, i . . .
Cèsar no te ni punyetera idea del que és sostenible, però per orientar-li, li diré què no és sostenible: la mentida. I ell, d'això entén un bon tros i sap que allò que estan fent d'aguantar amb palets i canyetes el seu partit és una filigrana que acabarà caient.
Les baralles amb el president de la Diputació d'Alacant, que ve a Crevillent a llançar llenya al foc de Sant Felip Neri i fer-los el caldo gros amb insinuacions que prometen temps millors per als que volen la segregació amb Crevillent.
El senyor alcalde està jugant amb foc quan va i ve darrere del “senyor” Camps, fent-li la pilota i plorant-li per un càrrec a València que ara, veu com se li ha escapat com un globus que pels aires, ja el veu irrecuperable.
Tenir tantes ganes de poder, sols a evidenciat les actituds autoritàries d'aquest senyor, que igual que el seu partit, ha passat d'oferir-se com a garantia de gestió, a garantia de corrupció.
Espere que tinga el coneixement d'aturar-se i reflexionar sobre com estan fent les coses, espere que caiga en el compte de que així està malbaratant la seua vida i la dels seus veïns. I les mentides són com un bumerang que sempre torna.
Però no us amoïneu, mentre tot això passa, la resta, és a dir tu i tu i jo, hem de continuar traient vels a la realitat. Aquesta és la nostra responsabilitat:
No deixar passar cap. “És la llei de causa i efecte”

UNI . . . QUÈ?

Si dic que està de moda anar amb uniforme a l'escola, simplement faltaria a la veritat: sempre ho ha estat. El que passa és que a hores d'ara hi ha una febre que no sols afecta als xiquets i les xiquetes que van al cole, sinó també als progenitors, i tot i que no som capaços generalment d'adonar-nos de l'uniforme que portem, si que sembla que de forma general, volem que s'identifiquin als nostres fill i filles amb una tribu urbana concreta. La nostra.
Jo vaig vestit d'una forma que he de reconèixer, em fa sentir còmode; entre altres coses perquè hi ha molta gent que va més o menys vestida com jo, i si algú desentona, òbviament hauria de pensar que pertany a qualsevol altra tribu uniformada.
Fent una mica de repàs, podem observar a qualsevol lloc: “Canis, Cumbiers, Darks / Darketos, Emos, Floggers, Frikis, Gamers, Gòtics, Grunger, Hip-Hop / Rapers, Hippies, Metal·lers / Heavys, Mods, Otakus, Pelolais, Pijos / Fresas / Xetos, Pokemones, Punks / Punketos / Punkies, Rastafaris, Reggaetoneros, Rolingas, Skaters, Skinheads. . .” tot un seguit de tribus urbanes que busquen diferències per a evidenciar la seua militància. Però no hem d'oblidar que cristians, musulmans, jueus, mormons. . . ni tampoc el mon professional, metges, mecànics, pintors, gessaires, executius. . . ni tampoc com ens vestim en funció de l'ocasió, és a dir: per anar de festa, per estar a casa, per a gitar-nos, per anar a la serra, a la platja, . . . no cal seguir, veritat ?
He de suposar que hi ha molta gent convençuda de que no du uniforme, de la mateixa manera que crec (no he fet ni llegit cap estudi al respecte) que la majoria de la gent associa certs uniformes amb un cert nivell social o estatus. El que no estic tan convençut és de que la gent que defèn l'ús d'uniformes, es crega de veres que s'aconsegueix estalviar en roba o que d'aquesta manera tothom s'iguala.
No se perquè, però crec no equivocar-me si dic que allò que realment s'aconsegueix és tot el contrari, és a dir, alienar, marcar la diferència i per tant “diferenciar-se”.

Voler implantar un uniforme avui en dia és voler institucionalitzar la diferència. Emular a eixos col·legis privats què ara, a falta de poder visualitzar una educació millor que la dels públics, opten per uniformar als seus per a que tots sàpiguen que qui llueix aquelles robes, s'està gastant una “pasta gansa” en l'educació de la canalla.
Massa lluny han quedat els anys en que l'uniforme pretenia honorables valors d'igualtat. A hores d'ara no valen excuses: que cadascú porte als seus fills i filles com vulga, però que no pretenga fer que l'uniforme vinga imposat social o juridicament.
Si la canalla comença a veure que uns porten i altres no, no obrim les portes a la llibertat, sinó que condicionem la llibertat a la “normalitat”
No sé si m'explique¡¡

Un astronauta a Salamanca

He “baixat” novament al poble, passejant, tal i com sempre intente fer; observant els carrers, la gent . . . i fins i tot el comportament dels animals, què ja siguen galls, gats o gossos, es veuen des del Barranquet fins al Fontenay en gran quantitat i varietat. En aquesta caminada he vist una vessant lúdica de la transformació que pateix Crevillent, tot just quan passava per la Plaça del “passeig” he vist com s'afanyaven en acabar l'estructura de cartró pedra que han ficat davant del Casal de la Festa, tapant de dalt a baix un edifici que com tots, està fet per a ser observat, però que en aquest cas ha rebut la sentència que el condemna a ser invisibilitzat tot just quan més gent el pot veure. I si de cas, admirar.
Ha primat en el judici, la necessitat de crear un escenari que “re-presente” és dir: que torne a fer present el Crevillent del segle XIII amb un Ra'is mirant des de dalt a Jaume I, a qui per cert l'alcalde actual, no li fa honors de conqueridor, prefereix de donar-li-los a un recuperat Jaume II de qui a falta de saber quina cara tenia, s'imaginen un semblant a l'ús i au. Però això no és casual, Jaume I és un símbol que supera la figura històrica i a hores d'ara representa un País, el nostre; mentre que Jaume II, en tant que figura desconeguda, és susceptible de ser redefinit, reinventat i per suposat: manipulat per a ser la referència històrica d'un Crevillent que res tinga que veure amb la història comuna dels Països Catalans.
Si de veres es proposara la recuperació fidedigna de la fita històrica que es representa a la Festa, possiblement hauríem de revisar punt per punt cadascun dels signes i dels símbols que s'utilitzen: la llengua, les banderes, els vestits... I és que, el nostre poble està, de mica en mica i sense adonar-se, perdent el seu patrimoni i amb ell, la seua memòria. Ja siga en forma de recreació falsejada, restauració reinventada o simplement demolició i oblit.
Assistim impertèrrits en Crevillent a una mena de “construcció metafòrica de la història” i per tant, també de la realitat, ja que es vulga o no, la història continua sent un justificador, un legitimador de identitats, i adequadament manipulada la història, es poden aconseguir moltes, tal volta massa coses en el present. Per això tot el que es fa i s'utilitza respon a una intencionalitat: justificar que la simbologia que ara s'usa sempre ha sigut la mateixa, i aconseguir per tant amb la introducció dels signes aliens, la categoria de símbols d'un poble.
La moda “rústica” fa molts anys que ens persegueix i a la pregunta de si m'agrada més un estil o altre, he de dir que depèn; sols (des del meu punt de vista) si no volem enganyar-me, entenc que tot és susceptible de dissenyar-se, i llevat de casos obvis en els que s'ha de mantenir un estil per tal de no agredir l'entorn. Llevat d'això com dic, crec que cap quasi tot.
Recórrer al cartró pedra o a la seua variant moderna de formigó imprès, queda relativament bé a un parc temàtic on es vol recrear una determinada (i rústica) època, però fer això per a una ciutat és un recurs enganyós, maquillador de la realitat, una construcció metafòrica. I què és això? La metàfora consisteix en la translació del sentit de les coses i fer que per exemple, un carrer correctament executat amb formigó, tints químics i motlles, pot acabar semblant un típic carrer empedrat sense res que envejar-li a París o Lisboa. El que passa és que per aconseguir l'efecte hi ha que ser bo i saber de que es parla o millor sobre que es decideix, de forma que les restauracions no es convertisquen en aberracions, evitant així que els pobles acaben sent una caricatura de Santillana del Mar, o el que seria més patètic: de Terra Mítica.
Però a més de ser bo i saber, s'ha de ser modest, prudent i gens pretensiós ja que ni el que ve a visitar-nos ni els que vivim ací, tenim la sensació de viure en un lloc “natural”, “autèntic”. Ans al contrari, un ambient de falsedat es respira en el poble, davant dels Pontets, de l'Ermita de Sant Gaietà, passejant pels carrers on s'abandonen edificis, coves i barris sencers a la marginalitat, també mirant les festes de Moros i Cristians. . . ah les festes, tanta llum, tanta il·lusió de la gent (com jo) que descansa sobre una gran mentida construïda en temps de Franco (que no per ell) per a deixar ben palesa l'autèntica adhesió als “principios de movimiento”, tot just els principis que més d'una persona en aquella època pensava que estaven immanents fins i tot en la prosa fluida del dictador, en l'obra “cumbre” de la literatura que és “Raza” (puaggg!!), i que a la fi va ser font d'inspiració de tants.
Baixant de ma casa, he recordat la façana de la Catedral de Salamanca, on un astronauta esculpit a la pedra va dient-li a tothom “Ei, que soc un astronauta, que penses que soc del gòtic o del barroc?”. . . d'ací a mil anys algú ho veurà i dirà: podem observar la restauració que es va fer possiblement a finals del segle XX, època en que l'home va arribar a la lluna per primer cop.” Les persones veiem els anacronismes i agraïm de tot cor que ningú no ens vulga enganyar. Quedarà en la memòria per sempre, però; de les ciutats de cartró pedra, qui se'n recordarà?