diumenge, 25 de desembre del 2011

De fam i festes

Hui estic especialment tip de menjar, sembla que la tradició nadalenca de reunir la família al voltant d'una bona taula, s'acaba quantificant en funció de les "vomiteres" produïdes i les sobres malbaratades. Però sobretot per la sensació de pesadesa que ens acompanya durant uns quants dies. 
Amb aquesta sensació, gens agradable, he llegit la notícia, encara menys agradable, de la fam que estan passant a Grècia (cliqueu ací). Sé que no és el primer país on es pateix gana, però resulta especialment colpidor perquè les barbes del veí, les estem veient tallar. I ja s'hi sap que tot seguit; les nostres hem de posar a remullar!.

Un xiquet l'altre dia, va caure marejat a terra del cole i quan de la direcció del centre van parlar amb sa mare, aquesta els hi va contestar que tota la família portava un parell de dies sense dur-se res a la boca. Les autoritats de Grècia porten mesos sabent que s'està produint una malnutrició de forma generalitzada. Però també ho saben les autoritats europees... i què?

Doncs res, mirar cap altre costat i fins i tot negar l'evidència, perquè tot això que comença a passar, són això que en llenguatge bèl·lic s'anomena "danys col·laterals", us sona? oi que si, i tant. L'objectiu principal és la supervivència del sistema i si sobren quatre, com si sobrem quatre milions, si s'ha de fer es fa i punt.

Estem fotuts!

Amb la panxa plena costa pensar en la gent que no té per menjar, ens sentim privilegiats de poder sentir-nos plens, de tenir en excés tot el que veien que comença a faltar-li al veí. I la reacció que tindrem està més que estudiada, "defendrem el nostre vòmit per a que ningú ens ho furte", perquè creurem allò que tantes vegades ens han repetit: la nostra llibertat es bassa en el dret a tenir més que l'altre.

És obvi que L'esclavitud encara existeix, i els nostres amos són banquers, defensats per jutges i simbolitzats per una corona podrida i plena de merda. Matem al pare: morin banquers, morin jutges i morin els reis. 
Eixe seria també un dany col·lateral?

dimarts, 29 de novembre del 2011

Estomacs agraïts!

La nit del 20 de novembre vaig estar a Telecrevillent, comentant els resultats electorals amb altres representants de partits polítics.

L'anàlisi que vaig fer en primera instància, ve a ser el que uns dies després comentava Vicenç Navarro a l'article " ¿Donde está el tsunami? " òbviament, infinitament millor explicat. Amb tot, quan vaig assegurar-li al representant del PP que ells no havien guanyat les eleccions i a més em vaig negar a felicitar-los pel suposat triomf electoral, no ho feia de bades i alegrement, ja que ells (el PP) saben que el fet de no aconseguir emportar-se els vots de l'electorat del PSOE és un fracàs ja que, comptar sols amb el vot dels seus acòlits no els legitima de cap de les maneres per a fer polítiques de retallades econòmiques sense esperar una contrapartida socialment majoritària que s'enfronte a elles. És a dir, prop del 70% de la gent que té dret al vot, pot eixir i eixirà sense dubte, quan comencen les polítiques neoliberals que marcarà el BCE, el FMI i la figa la Maua. Fins i tot eixirà una bona colla d'indignats per l'última cagada del Zp, l'indult del amiguito del alma del Botín, a compte com no, de les condonacions dels deutes electorals passats i futurs. El que ve a ser: un quadrar comptes ara que tanquen el xiringuito... i veurem on va a parar el Zapatero ara que passa a millor vida. Segur que l'espera algun càrrec quan passe un temps prudencial de vacances i allunyament de la vida pública.

El fet de no felicitar-los, no va ser un acte de ràbia per haver perdut nosaltres; no sé si cal dir que Esquerra al País Valencià i concretament a Crevillent, no ens presentem per fer la collita, sinó per plantar la llavor. Cosa, em sembla, que molts no ho tenen clar, però: ¿no és estrany que molta gent pense que tots els polítics són igual i no se'n adone que no tots els partits volen el mateix?... en fi, com dic, no els vaig felicitar, perquè el que s'ha corroborat "tràgicament" és que la democràcia, tal i com estan farts de dir els del 15M, "no existeix", "és una farsa". I això, s'ha demostrat perquè la majoria del poble no té manera de representar-se ni expressar-se i a més s'ha utilitzat el mateix sistema per a validar la supremacia de la minoria del PP sobre la majoria de la societat.

La farsa ha arribat massa lluny, és grotesca i cruelment maquiavèl·lica la forma d'aconseguir fidelitats a força de favors. L'enxufisme no s'amaga, és més, es fa gal·la d'ell i l'enorme magnitud de xupladors/es fan pinya per a deixar clar que ells i elles són les que manen.

Fa uns anys, un xicot que tenia treballant a la meua empresa em va dir que s'havia indignat en veure que son pare havia anat a penjar cartells del PP per tal de garantir-li al fill, un futur treball de delineant a l'Ajuntament. Òbviament, com que treballava per a mi, vol dir-se que no li va arribar l'hora de fer-ho per als altres!.

Altra persona, i d'això fa uns dies, "tota la vida dient-se d'esquerres" i la vaig veure rendint pleitessia com a interventor després de que li "excusaren" un forat de 20.000 € que no podia demostrar a les despeses d'un club de futbol infantil.

Altres són directament familiars enxufats a l'Hospital del Vinalopó o al patronat d'esport o a empreses "privades" que gestionen serveis públic... una caterfa.

Però hi ha una cosa que s'ha de dir: ni tots són iguals, ni s'ha de consentir l'engany, el frau, la prevaricació i qualsevol forma d'estafa a la societat que deixa "de bona fé" que una representació mínima gestione, no sols l'economia, sinó la seua pròpia dignitat. I que es veu enganyada per partida doble, primer per qui no ha complert el mandat de gestió honrada i després, perquè s'ofereix l'alternativa de gestió privada "professionalitzada" que a base de "píngües" beneficis, no evita l'engany, sinó que el regula. De continuar les coses així haurem de manar a fer la mà els sistemes representatius i tornar als assamblearis!

És l'hora de saber que el poble ha de continuar lluitant, perquè els seus representants polítics no estan legitimats i a més són (els que tenen parcel·les de govern) uns corruptes d'acció i omissió; un exèrcit si, però d'estomacs agraïts!

dimarts, 8 de novembre del 2011

Quins són els martells de Nietzsche

Si algun filòsof ha estat demonitzat i pujat als altars amb la mateixa vehemència, és sens dubte Nietszche. Aquest genial pensador va saber traçar el camí de l'acció d'una manera certament "peculiar" i per tant, prou adaptable. Tot i ser un proto-nacionalsocialista, tal i com el definí Heidegger, altre gran pensador que sabia de que parlava, d'una banda per ser nacionalsocialista i per altra com a estudiós de Nietszche.

Em vull centrar en la idea dels martells teòrics, concebuts com una eina de trencament o com millor diu un dels filòsofs més patètics: en F. Savater, "instrument de demolició de les idees vigents". (i he de fer saber el meu profund rebuig per una intel·ligència malbaratada com la d'aquest filòsof espanyol dedicat a fer barata d'idees populistes per altaveus mediàtics)

Com dic, i centrant-me en el que és important, les idees martell són una eina fonamental. En temps com ara, quan les idees són utilitzades per assolir ètiques(1) de dominació, cal pensar per una estona en quins són els conceptes que esdevenen revolucionaris.

L'independentisme, vist i entés des d'una perspectiva internacionalista, s'ha convertit en una d'aquestes idees martell. Crec que visualment, gràficament, es pot entendre fàcilment com una postura política com aquesta, rivalitza en capacitat catàrtica i fins i tot supera l'anarquisme ideològic en el pla pràctic.

La continuïtat de l'acció independentista hui en dia aconsegueix soscavar la base de l'estat protector, és un míssil a la línia de flotació que té la capacitat d'enfonsar, enderrocar, difuminar ... fer desaparèixer el sistema. Hi ha però un perill, i és el fet de que es confonga medi i objectiu, de forma que la gent que acabe decidint el dia que s'aconseguisca la independència, es conforme amb el fet de tenir un nou Estat i perga l'oportunitat de fer un Estat "nou".

Cal no perdre la referència d'esquerra. Tenir una visió internacionalista i no deixar-se seduir pel patriotisme ja que es tracta d'un concepte maquiavèl·licament manipulat pel poder i sotmés al seu servei; és a dir, la dreta. O el que és el mateix: el posicionament polític purament nacionalista.

Espere que tinguem clar quin és el camí i no sucumbim als càntics de sirena que prometen innumerables recompenses a les persones valedores de les pàtries i als màrtirs nacionals.

I altra cosa no menys important, és la de saber que no s'ha de defallir a l'hora de mantenir una reivindicació identitària ja que tot i ser un element manipulat pel nacionalisme, no deixa de ser una necessitat antropològica, entesa com "un element culturalment arrelat" i al mateix temps conformador de la cultura, és a dir, cultura i identitat són inseparables.

Precesament per això donen una aparença d'oportunisme les forces polítiques que acomoden el seu discurs als vents que bufen, i això és tan perfectament vàlid per al PSOE com per a Compromís a l'hora de definir llengua, denominació, simbologia i sobretot, "projecte cultural", però entés com cal, és a dir: antropològicament. Com no!
Però de projecte cultural ja en parlaré.

(1) L'Academia de la Lengua Española, li dona una acepció a la paraula ètica què, tot i no semblar-me la més adient, crec que és prou interessant ja que gairebé, i si no fos per la referència que fa a la persona, la fa sinònima de cultura: Conjunto de rasgos y modos de comportamiento que conforman el carácter o la identidad de una persona o una comunidad.
He de dir que m'agrada més la definició del diccionari de la llengua catalana i que apareix a la dotzena edició de l'Enciclopèdia Catalana ... busqueu i trobareu!

dijous, 27 d’octubre del 2011

Àfrica i el món: el mateix mocador.

Carn exhibida
vergonya de persones
he vist com mostraven a una xiqueta el cadàver d'un home
he vist com la violència promoguda pels rics
s'enceba amb els pobres

com sempre!
per sempre més! si no fem res.

I per a fer,
s'ha de tenir primer consciència.

He vist com som menys que res
he vist que som simplement una idea
he vist que tinc sort de veure.

Però veig que tinc vergonya,
vergonya de persones deshumanitzades.